Més de 700 menors migrants han passat per Can Santoi en un any

La casa de colònies de la Rierada va habilitar-se com a centre d’acollida urgent el juny del 2018. Encara que els joves no acompanyats, majoritàriament del Marroc, hi haurien de viure entre una i dues setmanes, a la pràctica la seva estada s’allarga dos o tres mesos.

Diversos adolescents migrants que han viscut a Can Santoi // Can Santoi

Fa un any, Can Santoi es va improvisar com a centre d’acollida de menors estrangers que havien arribat sols a Catalunya. Al llarg d’aquests mesos, més de 700 joves han viscut temporalment en aquesta casa de colònies de la Rierada, un dels barris de muntanya de Molins de Rei situat a Collserola.

Actualment, el centre acull entre 35 i 37 menors. La majoria són del Marroc, però durant aquest any n’han tingut d’altres indrets d’Àfrica i fins i tot de països com Albània o el Pakistan. 

Normalment, els nois entren per Andalusia sols, amb coneguts o acompanyats d’amics que han fet durant el procés migratori. El director de Can Santoi, Albert Alegre, afirma a Viu Molins de Rei que “s’intenta respectar la xarxa social” dels migrants, ja que acostuma a ser reduïda. 

Molts joves tenen 17 anys, però alguns 15 o 16 anys. En aquests casos, s’estableix una “educació individualitzada” en lloc del procediment habitual, que consisteix a reforçar una “autonomia individualitzada”, segons Alegre.

Joves al centre d’acollida de Can Santoi // Arxiu – Jordi Julià

Els joves acaben quedant-se entre dos i tres mesos

En un primer moment, la casa de colònies de la Rierada havia de ser un centre d’acollida urgent on els joves hi passessin una o dues setmanes quan acabaven d’arribar a Catalunya, abans de ser reubicats a un centre de primera acollida. A la pràctica, però, el director de Can Santoi diu que “tot està molt aturat” i els joves acaben quedant-s’hi entre dos i tres mesos. 

Però la casa no va ser dissenyada per a llargues estades, i Alegre comenta que el centre “no està adaptat” pel que fa a les infraestructures. Compta amb tres habitacions de dotze persones, així que els menors tenen “molt poca intimitat”.

Allargar l’estada dels migrants també té conseqüències emocionals. Els vincles que creen amb els treballadors acaben sent “molt forts”, cosa que dificulta que deixin la casa de colònies. “Prefereixen Can Santoi i els hem de convèncer que per a les seves necessitats hi ha un altre centre més adient”, sosté el director. Tot i això, assegura que els menors entenen la situació i saben que els responsables del centre no poden “fer-hi res”. “El respecte i l’ajuda són bidireccionals”, remarca.

Encara que la majoria dels joves passa pocs mesos a Can Santoi, hi ha un grup de vuit que està fent la seva primera acollida en aquest centre. Aquests nois faciliten l’arribada dels nouvinguts i ajuden que “interioritzin la importància de mantenir l’ordre”, indica Alegre. 

És el cas del Jawad, un noi marroquí de 17 anys que fa vuit mesos que viu a Can Santoi, i que va explicar la seva experiència al centre en una xerrada sobre menors estrangers no acompanyats que van organitzar dues nenes de 6è de l’escola La Sínia. “Els educadors són com una família”, va destacar el jove.

Les instal·lacions de Can Santoi // Arxiu – Jordi Julià

Can Santoi: de casa de colònies a centre d’acollida de menors tutelats

El 2018, 3.697 infants i joves migrants no acompanyats per les seves famílies van arribar a Catalunya, una xifra gairebé sis vegades més gran que la del 2016. Per donar resposta a una necessitat creixent, es van anar habilitant nous centres d’acollida, i Can Santoi va ser un d’aquests.

Abans de ser Centre d’Atenció Immediata de menors que arriben sols a Catalunya, la casa de colònies havia acollit infants i adolescents escapolits, és a dir, que s’havien escapat dels centres on estaven ingressats.

Durant les primeres setmanes, l’anar i venir dels joves era “constant”, ja que nous centres anaven obrint les seves portes i els nois s’havien d’anar recol·locant contínuament. Però, amb el temps, la situació ja s’ha “estabilitzat”, explica el director de Can Santoi.

Alegre reconeix que habilitar un centre d’acollida “no és fàcil”. Els va costar “obtenir recursos”, així com “distribuir els espais, comprar material i elaborar uns horaris”. Però ara, un any més tard, tothom té “molt clar” com funciona tot i, amb l’experiència, s’han pogut afinar les necessitats dels treballadors i dels nois. El dia a dia al centre també va millorar molt després que parlessin amb l’Ajuntament, comenta.

Un altre dels reptes de les primeres setmanes va ser aconseguir que els joves volguessin estar-se a Can Santoi. En arribar a Catalunya, pensaven que viurien a Barcelona i, en veure que els trasllaven a un centre a Collserola, alguns intentaven escapar-ne. Però els treballadors van fer un esforç per “convèncer els nois que el centre de muntanya valia la pena“, apunta Alegre.

Segons el director, un dels punts forts de Can Santoi és la plantilla, formada per un psicòleg, un infermer, un treballador social, el director, vuit educadors i personal qualificat, i dotze integradors socials. Alguns parlen àrab i francès, i això “millora les relacions afectives”.

Joves fent classe de castellà // Can Santoi

Aprendre l’idioma, el primer objectiu

Durant la seva estada a Can Santoi, els menors es dediquen a aprendre català i castellà, i assisteixen a cursos de la Federació Obrera, ja que “la llengua és el principal obstacle” quan arriben aquí, afirma Alegre. 

Però els vuit joves que estan fent la seva primera acollida al centre reben una formació més especialitzada, destinada a “buscar treball” i a fer “vida autònoma”. El Jawad, per exemple, va estudiar un curs d’Energia Solar al Marroc i ara vol formar-se per ser ramader. 

Els menors van participar en una activitat amb els Matossers de Molins de Rei // Can Santoi

Els joves també practiquen esport a la Floresta i al poliesportiu, van a la piscina i han entrenat amb el Club Altetisme Molins. El director de Can Santoi creu que les activitats esportives els ajuden a tractar “valors importants”, com “el respecte, l’ajuda cap al company i que l’important no és guanyar o perdre”. A més, els nois “agafen confiança jugant a futbol”, perquè deixen de veure els responsables “com una autoritat”, i així s’estableix una “relació d’igual”.

Els menors també han participat en una vintena d’activitats puntuals, com un taller contra la violència de gènere o fer castells amb els Matossers de Molins de Rei. Aquestes accions han servit per “trencar els prejudicis” que els ciutadans poden tenir del col·lectiu d’infants i joves migrants, i fer que el municipi es mostri “obert”. “Són nois amb moltes carències afectives que busquen que se’ls escolti”, sosté Alegre.

Tot i que el director de Can Santoi admet que els veïns al principi tenien “por”, el centre va treballar per trencar la barrera de desconeixement pel que fa als joves i la relació ara és “molt bona”.

Més enllà de l’acrònim

Segons Albert Alegre, l’acrònim MENA (menor estranger no acompanyat) només serveix per “generalitzar” i explicar de manera “ineficaç” un fenomen complex. “Cada noi és un món, amb unes necessitats diferents”, defensa. 

En els darrers mesos, centres d’acollida de menors tutelats de poblacions com Calella o Masnou han patit atacs racistes i xenòfobs. Alegre denuncia que criminalitzar el col·lectiu de menors estrangers demostra una “falta de consciència”. “La via de la delinqüència no és necessàriament l’escollida”, insisteix. 

En aquest sentit, el director de Can Santoi considera important educar els menors en els “valors bons de la cultura occidental”. Un dels punts febles del sistema actual és que, quan els migrants arriben a la majoria d’edat, no queda clar qui se n’ha de fer càrrec. Segons Alegre, després que hagin estat tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), s’hauria de consolidar el treball que s’ha fet amb els nois i buscar més “coordinació”.

Una de les activitats organitzades amb els nois // Can Santoi

Des de Can Santoi, s’intenta evitar que els joves quedin al marge del sistema de protecció quan fan 18 anys. “És difícil, han de ser suficientment autònoms per tirar endavant”, apunta Albert Alegre. Per facilitar la seva transició cap a la majoria d’edat i que no quedin desemparats, els treballadors els busquen solucions temporals com albergs, i familiars o coneguts amb qui puguin viure-hi. 

L’Elias, que també va assistir a la xerrada organitzada per les nenes de 6è de La Sínia, es trobava en aquest moment. Després d’haver passat dos mesos a Can Santoi i amb quasi 18 anys, se li presentava un futur més incert, encara que no perdia de vista per què ha emigrat sol. El jove va explicar que al Marroc no va rebre gaire formació perquè “no hi ha feina”, “no hi ha res”. “Venim per estudiar més”, va assegurar.

Recomanacions personalitzades