Carles Capella: “La gent que diu que el futbol és l’opi del poble no va desencaminada”

El molinenc Carles Capella encara la seva tercera temporada al Molins de Rei CF. Tot i la seva joventut (21 anys) s’ha convertit en un dels homes importants dins l’equip entrenat per Joan Garcia. Rep als periodistes abans de l’entrenament al Josep Raich, camp on també es va iniciar en el futbol. Es va formar a les categories inferiors d’un dels històrics del futbol català, el CE Europa. Reconeix que al seu equip “li han faltat collons” en les últimes campanyes i, a tres assignatures d’acabar Ciències Polítiques, considera que la gent que diu que el futbol és l’opi del poble “no va desencamindada”. 

Capella és un dels davanters més determinants del grup vuitè de Tercera Catalana // Jose Polo

Capella és un dels davanters més determinants del grup vuitè de Tercera Catalana // Jose Polo

Quan vas començar a jugar a futbol? 

Vaig començar als 4 anys aquí mateix, al camp del Molins, quan això encara era de sorra. Encara hi havien pocs equips i pocs entrenadors. Un món totalment diferent al què ens trobem avui en dia. Vaig estar fins als 11 o 12 anys i, quan vam acabar l’etapa d’aleví, després d’aconseguir pujar l’equip amb una sèrie de jugadors de molta qualitat, vaig decidir donar el salt i fitxar pel CE Europa. Allà em vaig formar des dels 12 fins als 18 o 19 anys, agafant cada cop una mica més d’experiència i de galons. Al final de l’etapa de juvenil A, que diuen que és l’últim any que es gaudeix del futbol, vaig decidir tornar al poble per diferents motius. Era complicat compaginar el futbol amb els estudis i sempre tens aspiracions  diferents. Molins també és una vida difícil perquè potser estàs molt arrelat aquí i costa desconnectar. Un cop vaig arribar aquí vaig estar un any al futbol sala per trencar i desconnectar  i ràpidament vaig tornar al Molins després de parlar amb en Joan Garcia amb el qual vam dir de fer un projecte amb gent d’aquí, amb gent nova. Ara comencem la tercera temporada, que es diu ràpid però portem dos anys ja.

Què recordes de quan eres petit i jugaves al Molins?

“Quan plou ens fan dir que els nanos no entrenen, jo era quan més gaudia”

Recordo que tot era molt més fàcil. Em deixava el meu avi a la porta, agafàvem la pilota i ens anàvem a la porteria del final a matar-nos, per dir-ho d’alguna manera, fins que arribava l’entrenador. Érem 14 nanos d’una sola categoria i ara veiem com podem tenir sis equips d’alevins quan abans només hi havien 12 nois de categoria aleví. L’entrenador ens ensenyava tot el que podia i arribava el dissabte i ho vivies com mai en el camp de terra. Ara, a vegades, quan plou ens fan dir que els nanos no entrenen. Abans, el dia que plovia era el dia que tots desitjàvem per poder jugar amb el fang! Tot era més fàcil, era diferent, segurament, la gent vivia més el futbol. A mesura que passen els anys et vas trobant que la gent t’explica que els nens tenen altres prioritats a part del futbol. El meu pare ja em deia que jo mateix tenia altres prioritats abans del futbol. Suposo que cada generació que passa ho té més com un hobby més i no com una cosa que fer durant tot el dia.

Capella gaudeix tant entrenant com jugant a futbol // Il·lusió Fotografia

Capella gaudeix tant entrenant com jugant a futbol // Il·lusió Fotografia

Cert. Deixant de banda els nens, abans és veia més públic en els camps de territorial. Per posar un exemple, ara el Josep Raich s’omple quan hi ha un derbi o quan hi ha algun partit especial, no hi ha l’ambient d’anys ençà. I això passa a tots els equips, no només aquí. Per què creus que passa això?

Dóna per un debat molt ampli això que comentes. El meu pare, sense anar més lluny, havia aconseguit jugant a 2ªB o 2ªA omplir camps de 35.000 o 40.000 espectadors. Ara, quan veus la Gramanet o l’Ontinyent, per posar dos exemples, hi han 100 o 200 persones. Penso que, fent una comparació ràpida, aquí a Molins no ens podem queixar. És evident que quan arriba el fred a la gent li costa més pujar al camp però, com a mínim els dos anys que porto aquí, hem aconseguit que la gent entri en una dinàmica de venir al camp els dissabtes a la tarda. Fins i tot, en partits especials o importants hem aconseguit que hi hagi molta més gent que en un partit de Tercera o 2ªB. Si em preguntes els motius d’aquesta situació crec que podem parlar de des de temes econòmics, segurament, fins que ara els nens tenen moltes altres prioritats com les consoles, encara que soni a tòpic. Nosaltres quan érem petits i sortíem al carrer amb els amics no teniem res més a fer que anar a la plaça de la Llibertat, per exemple, i jugar al futbol. Ara em penso que els nens creixen aïllats d’aquell ambient de futbol, d’una altra manera.

Podríem dir que el futbol ha abandonat el carrer? 

Sí, i sota el meu punt de vista això és una gran errada. El que una persona aprèn del futbol ho aprèn al carrer o venint aquí i trencant-se els genolls amb la sorra. Aquella experiència fa que ara pugui anar al camp del Ciutat Cooperativa i si me’n donen tres seguir jugant i no passa res. Ara els nens pugen mentalitzats d’una altra manera pensant que només es pot jugar a un tipus de futbol i no és pas així. Tot i que aquí al Molins prioritzem ensenyar aquest tipus de futbol segurament quan vagin a altres camps patiran més i hauran d’aprendre altres coses.

A tu el futbol et ve de família. L’avi i el pare jugaven. Parla’m una mica del teu pare, en Carles Capella.

Carles Capella "pare" va compartir camp amb mites com Diego Armando Maradona // Europa Incondicionales

Carles Capella “pare” va compartir camp amb mites com Diego Armando Maradona // Europa Incondicionales

Segurament jo als 4 anys tenia ganes de jugar al futbol però és el meu pare, junt amb el meu avi, els que m’agafen de la mà i em pugen aquí al camp. El meu pare sempre ha estat un referent per a mi, és el segon jugador amb més partits oficials amb la samarreta de l’Europa. Un capità, una persona que més enllà de més o menys bo tècnicament, sempre ha tingut uns valors per davant. És una persona respectada en el món del futbol català a dia d’avui tot i que ja fa uns anys que es va retirar. Ha pogut compartir camp amb Maradona, amb gent de primera elit i per això sempre ha estat un referent. Si a més aquesta persona quan ets petit t’ensenya àlbums de fotos amb mites sempre t’ho creus més, encara que imagino que no fa falta. Més enllà de guanyar o perdre, sempre ha estat a un racó del camp mirant-me jugar sense dir res i, després, sempre parlem a casa sobre com ha anat. M’ha ensenyat moltes coses imprescindibles per jugar a futbol. Si li he d’agrair a algú el fet de seguir tenint il·lusió pel futbol és a ell, que sempre em punxa. A vegades em recorda que podria intentar pujar una mica, un esglaó més, que encara tinc 21 anys. En això diferim una miqueta. 

” L’esport és un socialitzador molt important per créixer i millorar en molts aspectes de la vida”

Més enllà del futbol, la teva família és d’esportistes.

Sí, família d’esportistes. El meu tiet, en Xavi [Paz], sempre ha estat vinculat al món de l’atletisme. El meu pare des de que va nèixer a Sant Llorenç, a Berga, sempre ha jugat a futbol i amb catorze anys a l’Europa. La meva germana (Elena Capella) amb 17 anys ja té un or en un europeu de bàsquet amb Espanya. Sí, som una família d’esportistes, si més no aquest valor de que, més enllà de l’esport que facis, és molt important fer esport. Quan la meva germana tenia 5 o 6 anys li deien “va quin esport vols fer!”, fins que va decidir-se pel bàsquet.  L’esport és un socialitzador molt important per créixer i millorar en molts aspectes de la vida.

Què és el que més t’agrada del futbol?

Llevar-me el dissabte pel matí i saber que he de pujar aquí i jugar un partit, rodejat de l’entusiasme de la gent. Si veus que hi ha públic que anima penses que tot el treball de la setmana té un sentit. Hem de posar els peus a terra, és Tercera Catalana, no ens farem rics però això també és un handicap a favor nostre que ens ho fa viure-ho més. A mi, personalment, el futbol m’implica molt i pujar aquí el dissabte, guanyar,  i després viure-ho d’una altra manera anant a fer una cervesa amb els amics comentant el partit. És important per a mi, i més amb el Molins, que és l’equip del teu poble. Segurament, això sigui el que més m’agrada.

Quina és la teva ideologia futbolística, la teva manera de veure el futbol?

Jo amb això sempre he estat una mica Mourinho, per dir-ho d’alguna manera, i mira que potser sigui una mica l’antítesi de la manera de jugar que fem servir aquí al Molins. És evident que no hi ha res com veure un equip jugant bé al futbol com pot haver jugat el Barça o el Borussia Dortmund aquest últim any però hem de tenir els peus a terra. Aquests equips han fet molt de mal, segurament, al futbol amateur. Quan tens un equip perfilat per jugar a un futbol de toc segurament sigui el millor, però en una categoria com la que juguem aquí has de saber combinar aquest estil. Estic molt orgullós de l’estil del Molins perquè segurament en un equip que no juguéssim així no em sentiria còmode però l’assignatura pendent que tenim i, si volem fer alguna cosa alguna vegada és el que hem de millorar, és el fet de jugar bé la pilota però també millorar aspectes defensius, de quadrar línies… hem d’aprendre que si s’ha de donar una pilotada endavant no passa res. Si he de dir-te un equip que m’agradi, jo sóc molt fan de l’Atlètic de Madrid que vam veure fa poc a la Supercopa. Un equip que juga a la contra, que mossega… però tenen un equip per fer això. Aquí al Molins estem intentant fer un equip de toc però necessitem adjuntar-li una mica aquesta garra i aquesta lluita si volem optar a alguna cosa.

Carles Capella i Àlex Agudo també van coincidir al CE Europa // CE Europa

Carles Capella i Àlex Agudo també van coincidir al CE Europa // CE Europa

Tornem un moment a l’Europa. Com va ser la teva infància i adolescència allà?

El meu pare va jugar 14 anys. Ràpidament, quan vaig sortir d’aquí, no volia sentir parlar d’una altra equip que no fos l’Europa. Allà ràpidament vaig fer-me molt amb el grup. Cada cop vaig anar agafant més importància en l’equip. Durant els primers anys encara era un nen, no ho magnificava tot tant. Després, quan tens 15 o 16 anys comences a anar a jugar a la ciutat esportiva del Barça, a jugar amb gent com Cristian Tello o Carles Planas… després arribes aquí i te n’adonés d’on has jugat. És un altre món. Entrenar 4 dies a la setmana, concentracions de 15 dies abans de començar la temporada, fer desplaçaments al camp del Girona, al camp del Lleida, al camp del Saragossa quan jugava a Divisió d’Honor juvenil, anar a Mallorca… és un altre món, allunyat d’aquest, però que també t’exigeix molt més i tens molta més pressió. Si ho fas malament un dia costa més agafar una segona oportunitat. Tot és agraïment perquè vaig tenir 7 o 8 anys fantàstics. A més és un club de poble, un històric de Gràcia. No és un club amb la necessitat de fer-se un nom per treure diners. L’Europa té una escola de futbol molt maca, amb gent de Gràcia i de rodalies de Barcelona. Em vaig sentir molt còmode. Van ser uns anys de futbol grandíssims que m’han ajudat per arribar aquí i donar un pas endavant. A vegades pots diferenciar una persona que ha sortit a jugar fora amb la que no, no pel fet que sigui millor o pitjor tècnicament, sinó perquè té més coneixements i ha vist més escenaris del món del futbol.

Quin és el jugador contra qui t’has enfrontat que més t’ha impressionat? 

“El jugador que més m’ha impressionat és l’Adrià Carmona”

Un jugador que he jugat durant 6 o 7 anys contra ell i cada cop que jugàvem contra ell era un maldecap, l’Adrià Carmona. Ara l’ha fitxat el Girona cedit pel Milan. Durant molts anys ha estat la perla del planter del Barça però va tenir lesions. Després va fitxar pel Milan i l’any passat el van cedir al Saragossa però no va trobar el seu lloc. Ara ha aterrat a Montilivi i aquest nano era una persona que dels 14 al 17 era un corcó. Després també Sergi Roberto era molt bon jugador. Cristian Tello, que és amb el que més he jugat perquè hem compartit equip, era un jugador impecable. I amb l’últim jugador amb qui vaig coincidir va ser amb Gerard Deulofeu que, tot i tenir 3 o 4 anys menys, ell ja estava tres categories per sobre de la que li tocaria. Són jugadors únics, amb molta categoria, molta velocitat i molta tècnica. Tothom sabia que eren jugadors que arribarien si no fos per temes especials com les lesions, com l’Adrià Carmona..

Quins són els entrenadors més t’han marcat?

Carmona, ara al Girona, és el jugador que més a impressionat Capella // Girona FC

Carmona, ara al Girona, és el jugador que més ha impressionat Capella // Girona FC

He sigut home de pocs entrenadors, sempre he agafat èpoques llargues.  Aquí a Molins durant molts anys vaig tenir al José Carlos, ara mateix coordinador dels més petits. Ell va ensenyar-me a passar-m’ho bé, a no magnificar el futbol, a treure-li ferro i deixar que fos jo mateix sobre el camp. Després, quan arribo a l’Europa, bàsicament hi han dos entrenadors que m’han marcat. Un es diu Pere Murillo -conegut a Molins perquè va estar vinculat amb l’Escola de Futbol Baix Llobregat-, va se l’entrenador que vaig tenir només arribar allà i al cap de quatre any vaig repetir. Amb ell vaig aconseguir l’èxit més gran jugant a futbol: pujar a Divisió d’Honor guanyat a Barça i Espanyol, també amb l’Àlex Agudo en aquell equip. L’altre entrenador que m’ha marcat és l’Ángel Gómez, que ha entrenat al Barcelona de Guayaquil, està vinculat amb l’Espanyol i la temporada passada va fer pujar al Masnou de categoria. L’Ángel és una persona que a casa ens l’estimem molt, quan tenia dos o tres anys menys que la resta va pujar-me al juvenil i em va donar minuts. Ell em va ensenyar moltes coses del futbol des d’un punt de vista més professional i més tàctic.

Has compartit equip durant molts anys amb l’Àlex Agudo. Teniu trajectòries paral·leles?

La veritat és que sí. Des de que tenim 3 o 4 anys anem a la mateixa escola i som molt molt amics. Quan jo jugava al Molins de petit ell vivia a Sant Vicenç i mai vaig aconseguir que vingués aquí a jugar. És una persona que va començar al futbol sala i que fins als 11 anys o així no va començar a apuntar-se a un club de futbol. Després ell va anar a jugar al Barça Comtal i jo ja jugava a l’Europa, vam tenir 3 anys seguits d’enfrontaments que sempre ens anàvem fent mal mútuament. Després ell va saltar a l’Hospitalet i jo vaig seguir a l’Europa i vam tenir un o dos anys més d’enfrontaments. Després va fitxar per l’Europa i, si no m’equivoco, vam jugar tres anys junts i, segurament, van ser els meus tres millors anys. Ho guanyàvem tot. Vam guanyar-li a l’Espanyol de Tello, que en aquell moment estava allà, i de Jordi Amat, ara al Swansea de la Premier League. Recordo que vam pujar a Divisió d’Honor al minut 94 de l’última jornada contra la Damm. Més tard, ell va marxar al Sant Andreu i l’últim any vam estar-nos, una vegada més, tocant-nos la cresta l’un a l’altre. I ja, per acabar, jo vaig venir cap aquí i ell va trigar poc més de 3 mesos en prendre també aquesta decisió. Segurament ens retroalimentem. Ara sembla que tenim per anys aquí a Molins, tenim ganes i ens ho passem bé.

Quan veus un partit del Molins te n’adones que us busqueu l’un a l’altre. El fet de ser tant amics fa que us entengueu millor dins del camp?

Segurament, més que el fet de ser amics o no, el que es nota és el fet d’haver jugat junts. Amb una persona em puc entendre molt bé i que després fora del camp no tingui una gran amistat però, és clar, estem parlant d’una persona amb la qual he jugat 5 o 6 anys de la meva vida i, sempre, hem estat els dos jugadors que hem jugat a dalt. Sempre hem estat, una mica, els referents en atac dels equips on hem jugat i això et dona sempre un plus. Quan em fa un tipus de mirada sé que he de posar-li a l’espai, quan em fa un moviment davant sé que la vol al peu, si es toca el cabell li fico al primer pal… són coses que amb altres jugadors no tinc.

Què és el consideres més atractiu del projecte del Molins?

Doncs que som gent del poble o de pobles del costat, tampoc ens hem de posar puristes que sinó no farem mai res. Sobretot això: que som gent de poble. També m’atrau que l’estructura està formada per gent de Molins i això ens agrada molt. També, com t’he dit abans, veure el camp ple portant al teu poble al pit o anar per camps conflictius i donar la talla amb el nostre estil m’agrada molt. És un futbol diferent al que podem veure per la tele però també és molt atractiu. Els dies de partit quan passejo per Molins i algú m’anima em sento molt gratificat. Aquest feeling, aquesta proximitat, fa que tinguis moltes ganes de jugar al poble.

Es parla molt de la generació de juvenils que puja ara al primer equip. Els has vist jugar? Els coneixes?

He vist jugar a alguns juvenils aquesta temporada passada perquè quan ells estaven a les inferiors jo no estava al Molins. Això sí, he entrenat molts dies amb ells i la temporada passada alguns van jugar partits amb nosaltres. És una bona fornada de juvenils tot i que l’any passat van baixar de categoria. Tenen molta qualitat, costa molt en equips de poble trobar una fonada de 5 o 6 jugadors tant bons tècnicament i que els hi agradi tant jugar al futbol. Però també han de millorar en molts aspectes que jo també vaig haver de perfeccionar a la seva edat.

Parles com un jugador amb experiència quan només tens 21 anys!

Sí, el fet de portar uns quants anys i que sigui la meva tercera temporada aquí a Molins em dóna aquesta experiència. De fet, sóc dels 5 o 6 que porten més temps aquí. A més, haver jugat a altres llocs et fa veure les coses diferents. En tot cas, farem pinya, farem un grup molt maco i tindrem uns juvenils endollats, que això s’ha d’agrair.

Què esperes d’aquesta temporada?

Els dos anys que porto aquí m’han ensenyat aquí que ni fent 9 de 9 en els primers tres partits guanyaràs una lliga, però que tampoc si perds els 7 primers partit ja pots renunciar al títol. L’any passat al minut 60 del primer partit volíem guanyar la lliga ja. Vam fer un projecte ambiciós i vam tenir problemes perquè ens van baixar una mica a tocar de peus a terra i això ens ha de fer aprendre. Tampoc perdem de vista l’exemple del meu primer any aquí, quan vam perdre 6 o 7 partits i després a falta de tres jornades estàvem a un punt de pujar. Per tant, arriba el moment que al que li dones prioritat és a passar-t’ho bé, amb ganes de pujar, sinó no vindria a jugar, però simplement intentar fer de l’equip un grup i veure fins a on som capaços d’arribar. Segur que fem grans coses.

“Ens han faltat collons les últimes temporades”

És potser la regularitat el que li ha faltat al Molins de Rei CF les últimes temporades?

Regularitat, experiència i collons, per dir-ho d’alguna manera. Jo sempre que parlo amb el meu pare li dic “posa’t les botes i vine a jugar”, ja no pel que pugui aportar tècnicament però és un central com la copa d’un pi i en aquestes categories… ja no ho dic per la posició de central, sinó també un mig centre d’aquests que veus a equips com la Cope, que veus el mig de 30 anys que et dóna i no para de donar-te…que no li treus mai la pilota… a vegades ho trobes a faltar això.

Has pensat alguna vegada en donar el salt a un equip més gran? T’ho planteges en un futur?

No es pot dir mai que no perquè el món dóna moltes voltes i tinc 21 anys, seria tancar-me portes i no dir la veritat. Però el cert és que ara estic molt còmode aquí jugant amb els meus amics i sí que és cert que si em preparés molt més a consciencia podria donar aquest pas endavant però de moment no m’ho plantejo. No ho contemplo, tinc moltes ganes de fer coses aquí al Molins i no em passa res més pel cap.

Ángel Barroso i Carles Capella cara a cara // Adrià Casaín

Capella, amb la pilota, durant l’últim derbi local de futbol // Arxiu — Adrià Casaín

Faràs d’entrenador aquest any?

No, aquest any no perquè estic treballant a Barcelona, m’han pogut oferir una mica més de feina i, tot i que no volia renunciar perquè és una de les coses que més m’agrada del món, ho he hagut de deixar. No es pot dir que no a una oferta laboral, i menys en els temps que corren. Ara ho he deixat aparcat però segur que l’any vinent o d’aquí a uns anys ho podrem reprendre.

El futbol es veu diferent des de la banqueta?

Sí, totalment. De jugador només vols guanyar però als nens els hi has de fer una lectura diferent de la que segurament tu faries com a jugador de l’amateur… espero que no em llegeixin els pares però és així. Moltes vegades parlem dins del vestidor i diem “ep, això s’ha de guanyar”, és la prioritat número 1. Però això després ho acabes aparcant quan estàs amb els nens petits. Intentes prioritzar altres coses abans que la victòria. Segurament m’estic contradient amb el que dic com a jugador del primer equip però l’entrenador que als 9 anys et diu que el més important és guanyar és un mediocre.

Com es gaudeix més del futbol, jugant o entrenant?

Són dues coses totalment diferents. Les sensacions són diferents perquè veure com els teus nens gaudeixen jugant a futbol gràcies, en part, al que tu els hi has ensenyat és molt gratificant. Et sents molt realitzat i te n’adones que, segurament, els pots ajudar. Però, d’altra banda, també és molt gratificant jugar un partit amb el camp ple i guanyar i marcar un gol. Són sensacions diferents. Tot i que em queden 3 assignatures per acabar la carrera de polítiques, potser educar i ensenyar és una de les coses que més m’atrauen professionalment.

A punt d’acabar la carrera de polítiques i anaves a les últimes llistes del PSC a les eleccions municipals. Et veurem de polític i de futbolista?

“Segurament, em veureu a les llistes del PSC d’aquí a dos anys”

No, no ho crec. La carrera que he fet jo no és per ser polític, és per ser politòleg, que és més un treball de camp, d’analista, d’educació… segurament cap polític té aquesta carrera. Aquí a Molins sempre estic amb el Xavi Paz, tant per arrels familiars com per la confiança que li tinc. Em sento molt identificat amb ell i crec que defensa els mateixos valors que jo, de la mateixa manera que algunes persones que estan començant ara com el Pep Puiggarí (PSC). Tot i que tenim ideologies diferents a les del seu partit, ens veiem identificats amb el seu projecte i la seva persona. Parlant de Molins, segurament també em veureu d’aquí a dos anys a les llistes.

Com a politòleg i futbolista, que opines de la gent que diu que el futbol és l’opi del poble?

No van desencaminats. El futbol pot cegar a més d’una persona i a més d’un col·lectiu. Jo sempre ho intento enfocar com una distracció. Com feien els romans que et posaven un circ amb uns gladiadors i aconseguien distreure mentre per darrere els que manaven anaven movent els fils i tu estaves entretingut amb el que oferien. Passa el mateix amb el futbol. No hi ha res com anar-te a fer una cervesa mentre hi ha un Barça-Madrid, i més per als futboleros, però hem de tenir els peus a terra i la suficient personalitat com per entendre-ho com un hobby, un entreteniment, però sense que ens influeixi en la nostra manera d’actuar en el dia a dia. El futbol no ens solucionarà res.