Francisco Bellido: “Sempre hem semblat el germà pobre del Molins de Rei CF”

Parlar de futbol a Molins de Rei és parlar de Francisco Bellido, capità de l’Atlètic Incresa -abans CER Incresa- des de fa gairebé 20 anys. Va debutar sense la majoria d’edat al primer equip dels del barri del Canal i ara, amb 40 anys, ha decidit penjar les botes definitivament. Sempre ha compaginat la pràctica esportiva amb la seva feina de policia local a una localitat del Baix Llobregat.

Bellido va rebre el premi Esportíssim 2012 // Arxiu – David Guerrero

Rep als periodistes al Municipal Ricard Ginebreda, on xerrem durant més d’una hora a les graderies posades de manera provisional en un racó fins que s’acabi la remodelació del camp, un moment que sembla que no arriba mai. Bellido reconeix que “els ajuntaments han maltractat a l’Incresa” i diu que seguirà practicant esport fins que pugui, tot i que ara es dedicarà a l’atletisme. 

Jose Polo / Laura Fernández: Com has viscut la teva última temporada com a jugador de futbol? 

Francisco Bellido: Com a jugador ha estat una mica decepcionant, he jugat molt poc. L’edat no perdona i tenia companys que ho feien millor que jo. Però al final, content de com ha acabat tot amb la permanència.

Amb la desaparició del CER Incresa vas decidir retirar-te, però desprès amb la refundació del club sota el nom d’Atlètic Incresa vas tornar a jugar. Què et va fer tornar fa tres anys?

Quan desapareix el CER Incresa queda tot destrossat, no hi ha estructura. Llavors, l’Aitor Segura em demana que torni per començar el nou projecte de l’Atlètic Incresa i així, a partir de la meva tornada, poder reenganxar a altres jugadors que estaven el club anteriorment. Així vam començar un altre vegada fa tres temporades.

Després de més de 20 temporades al primer equip del club, ara deixes el futbol però no l’esport. Seguiràs practicant l’atletisme al ComeKM Molins

A mi sempre m’ha agradat còrrer però ho feia com un complement al futbol, per agafar forma física. Ja fa un any i mig que m’ho prenc més seriosament amb el club. L’atletisme és molt diferent al futbol, ets un més en una cursa on hi han 10.000 persones i quedar el número 100, que potser sembla poc, pot tenir un gran mèrit. L’atletisme és més individual.

Semblarà una tonteria però jo tenia els mateixos nervis aquesta última temporada que a la primera

Francisco Bellido i esport són inseparables?

Sí, sempre m’ha agradat fer esport. El fet és trobar alguna cosa que s’adapti a tu com a persona. El futbol és molt gratificant però tens uns horaris i unes obligacions que complir i amb la família i la feina és complicat. Còrrer és diferent, vas quan vols i, de moment, a la muntanya no li han posat cadenes ni res similar.

Com es combina la vida personal amb el futbol amateur?

Ara és complicat. Tinc dos fills que també juguen i, evidentment, els dissabtes eren únicament futbol. Els nens jugaven al matí i jo a la tarda, i això si no em tocava treballar al cap de setmana. De fet, aquesta complexitat és una de les causes que m’ha fet deixar el futbol.

Al principi, quan ets petit i comences a jugar a futbol no tens responsabilitats. Els pares et porten als partits, et van a buscar als entrenaments i només has d’estudiar, però quan això canvia molta gent deixa de jugar. El pas de cadets a juvenil i de juvenil a amateur és quan més gent deixa el futbol. 

Influeix molt el fet de si jugues o no jugues habitualment, si tens parella o no tens parella, la feina… De juvenil a amateur hi ha un canvi molt gran. Qui sap adaptar-se a totes aquestes circumstàncies i segueix jugant al futbol continua, però el 80% de la gent deixa de jugar o es dedica a fer-ho amb els amics. En el meu cas he tingut sort ja que la meva dona sempre ha estat interessada en els esports. Sense aquesta sort és gairebé impossible jugar fins els 40.

L’Atlètic Incresa va aconseguir l’ascens a Tercera Catalana fa dues temporades // Arxiu – Jose Polo

Es viu igual el futbol amb 15, 24 o 35 anys? 

Es viu de manera similar. Semblarà una tonteria però jo tenia els mateixos nervis aquesta última temporada que la primera. Aquestes ganes, aquestes papallones a l’estomac al vestuari les he continuat tenint. És clar, però, que les coses es veuen diferent amb el pas del temps. Qui juga tants anys ha de tenir un vincle especial amb el futbol, l’essència és la mateixa ara que quan tenia 18 anys.

És a dir, ara amb 40 anys tenies els mateixos nervis abans d’un partit que els que tenies als 18?

Sí, i tot i no jugar molt. A casa, és clar, et diuen allò de “has perdut tota la santa tarda i no has jugat!, com és que hi segueixes anant?”, però tu ho veus diferent. Jo m’he compromès a seguir tota la temporada i he d’anar tota la temporada. Les ganes d’anar a jugar i a entrenar són les mateixes, ara i als 18.

 Sempre hem semblat “el germà pobre” del Molins de Rei CF

Com definiries el “sentiment Incresa”?

Això és una paraula que s’ha posat de moda durant els últims anys, els sentiments sempre són complicats d’explicar. Jo he jugat tota la vida aquí, tot i no ser del barri, i és el sentiment de pertinença entre la gent i el club. Sempre hem semblat “el germà pobre” del Molins de Rei CF. L’equip del barri en contraposició a l’equip del poble. I, potser, el “sentiment Incresa” és una mica aquella rebel·lia.

Quina temporada recordes amb especial il·lusió?

És una mica estrany però recordo la primera temporada després de la meva primera retirada, que vam baixar de categoria amb en Dani “Chicha” de Papiol com a entrenador. Era un grup molt jove, els jugadors eren bons però no de més de 19 anys. Es va passar molt malament i és clar, en aquell moment et quedes amb el descens. Després, amb els any,s veus que aquella temporada la gent es va unir molt i va ser molt important en un futur.

I la pitjor temporada?

La temporada que vaig deixar el futbol per primera vegada. No jugava res i vaig dir-li a l’entrenador que no podia continuar així. Més que deixar-ho li vaig dir que si necessitava algun jugador més avançada la temporada que em tornés a trucar. I la veritat és que al final de temporada vaig jugar un parell de partits. Era l’any 2001 i l’entrenador era en Teo Carvallo, que després també va entrenar al Molins. Ara som molt amics.

Quin és el moment més complicat de la història de l’Incresa? 

Fa tres temporades. La gespa artificial encara no estava instal·lada i estàvem obligats a jugar al camp del Molins de Rei CF. Es va trencar tot. Les circumstàncies van ser una mica estranyes. De fet, el nom de CER Incresa després no es va poder utilitzar ja que hi havia deutes amb la Federació Catalana de Futbol. Van ser els pitjor moments per a l’entitat. De fet l’entitat va desaparèixer tot i que es va fundar una de nova, l’Atlètic Incresa, que es la continuació de la feina feta abans.

Vaig pensar que el futbol al barri del Canal perillava fa tres anys

En aquell moment va pensar que el futbol es podia acabar en el barri del Canal? 

Si, m’ho vaig plantejar. Ara bé, paralelament a la junta d’aquell moment és va organitzar un altre grup de la mà d’Aitor Segura. Llavors si, és clar, vaig pensar que el futbol aquí perillava. Però sempre hi ha hagut gent interessada en que el futbol no s’esborrés del mapa del barri.

És impossible explicar aquella situació amb un sol factor. Gent que té responsabilitats i no les compleix, males decisions… però un dels factors importants d’aquella situació va ser que es prioritzés la reforma del camp del Molins de Rei CF, amb el canvi complet de tota la instal·lació, abans de posar la gespa al camp de la Incresa. Quina importància va tenir aquesta decisió de l’Ajuntament de Molins de Rei?

El CER Incresa va ser fundat l’any 1983 i la seva escola, l’EFIM, al 1983. El nom prové d’una de les constructores que va edificar al barri del Canal durant aquella època // Arxiu

Van influir molts factors, però això que comentes també va tenir el seu pes. El tema de la gespa, és cert que era el boom instal·lar-la i nosaltres vam ser dels últims camps en poder gaudir-la. Però el que més va influir va ser haver d’entrenar fora de les teves instal·lacions. Molta gent va veure com eren les instal·lacions de Molins de Rei CF i s’hi va quedar definitivament allà, fent el canvi de club. També s’ha de dir que la gestió d’aquell moment per part de la directiva no va ser l’adequada. Jo no conec les circumstàncies específiques però crec que la junta també va tenir la seva part de culpa. S’ha de dir que la situació no és tant diferent ara: el Molins de Rei CF té el camp renovat al complet i nosaltres anem per la primera part de la renovació, els vestuaris són els mateixos que els de tota la vida. Està clar que qualsevol pare que entri a les nostres instal·lacions i vegi els vestidors dubtarà si portar el seu fill o no a l’Atlètic Incresa. Segurament, se l’emportarà a un altre lloc. De fet, jo recordo que vaig construir una part dels vestuaris amb 18 anys quan estava a l’escola taller. Fixa’t si en fa d’anys!

De fet, una enquesta feta al març de 2011 entre els jugadors de Tercera Territorial deia que les instal·lacions del Ricard Ginebreda eren les pitjors de tot el grup. 

És que vas a jugar contra La Guàrdia de Sant Vicenç, que té aquella fama, i et trobes amb unes instal·lacions magnífiques. O vas a jugar contra el Sector Montserratina, que el camp està dins d’un parc, i el mateix. Tampoc el Molins de Rei CF té unes instal·lacions tant bones, però si les té acceptables.

Si veus les instal·lacions és evident que l’Incresa ha estat maltractada

Creu que l’Incresa ha estat maltractada pels diferents Ajuntament de Molins de Rei?

Si veus les instal·lacions és evident que l’Incresa ha estat maltractada. El Molins de Rei CF té unes instal·lacions acceptables i nosaltres aquí tenim unes instal·lacions força lamentables. Mirant amb perspectiva, l’equip del poble és el Molins de Rei CF. Ara està en vies de solucionar-se, és cert, però quants anys porta el Molins de Rei CF a ple rendiment? Mai he estat dins de la directiva i he vist els números, però si és cert que a vegades m’han ensenyat els papers de les diferents subvencions que es donen a les entitats i he vist coses escandaloses. Tant escandalós com que a tu t’estant donant el 15% del que li estan donant al veí. Jo no sé quins criteris es tenen, però el que és cert és que el Molins sempre ha estat el Molins.

Creus que l’Incresa també ha estat maltractada pels mitjans de comunicació? 

Hi ha detalls que dius “però com pot ser!” L’Incresa sempre ha estat al darrera del Molins en tot, en el mitjans de comunicació també. Ara les coses s’estant equilibrant una miqueta en aquest sentit, es poden llegir les cròniques dels partits. En el Viu Molins de Rei veus notícies i cròniques de l’Atlètic Incresa, més o menys, setmanalment. Les coses s’equiparen una mica.

No ens facis la rosca. 

(Riures compartits) No, no faig la rosca. Ho dic sincerament. Molta gent em comenta quan traieu alguna notícia i està molt bé.

Un consell per a una persona que comenci ara a jugar al futbol. 

Que miri el futbol des del punt de vista de la diversió, però amb certa seriositat.  Jo sempre li dic al meu fill que vagi al futbol a divertir-se, però que s’ho prengui seriosament, sinó el puc portar al parc a jugar i no complicar-me tant la vida. La clau de tot està en que el futbol t’apassioni de debò. A mi m’han dit algunes temporades que no comptaven amb mi i, a base d’entrenar, he acabat jugant.

Després de tants anys, deixa l’entitat en bones mans? 

Si, la cosa s’ha consolidat bastant. Arriben temps complicats des del punt de vista econòmic, però hi ha molt de potencial humà. Hi ha bons grups en el amateur i en el juvenil. Jo crec que el fet d’aconseguir la permanència ha unit més a la gent, i això és important. A més, hi ha una junta que està currant bastant. Aquests són els grans oblidats. Fent el treball brut, aguantant pares, amb tots els papers… si no fos per ells, no existiria el futbol.

Ique mou a aquests “oblidats” a fer la seva feina?

Això em pregunto. Jo t’asseguro que els diners no són. Potser el fet de tenir fills a l’entitat, però no ho sé. Jo no ho faria, a vegades em sento egoista en aquest sentit.

Un primer equip, ara per ara, és un problema econòmic pels clubs petits

Et veus tornant al l’Atlètic Incresa des d’un altre punt de vista que no sigui jugador. Per exemple, d’entrenador?

No, la meva feina m’absorbeix molt temps lliure al fer torns que canvien de tant en tant. El temps que em queda vull dedicar-lo a la família. A més, ara per ser entrenador necessites uns cursets i unes coses una mica estranyes, que a més a més són cares, i això em treu les poques ganes que tenia. Crec que últimament el futbol s’ha convertit en un negoci. En el fons això dels entrenadors està bé, ja que els entrenadors han de saber el que fan, però s’ha fet un gran negoci al voltant del futbol que no m’agrada.

És evident que el futbol és un negoci si parlem dels grans clubs, però creu que aquest ambient també ha arribat als clubs petits? 

Dins dels grans clubs hi ha un negoci del qual tothom surt beneficiat. Jugadors, directius, premsa… però en el clubs petits jo em pregunto qui guanya amb aquest negoci ja que les entitats cada vegada van més ofegades econòmicament. L’any passat, per exemple, amb la nova Federació Catalana el preu de les fitxes van pujar, els preu dels àrbitres també. Tot puja però aquí el club no guanya ja que no cobra per entrades. Sí que cobra les quotes del futbol base però, evidentment, si poses un preu molt alt per aquestes quotes els nens marxen. En el gran futbol el negoci està repartit i tothom guanya, més o menys, però aquí el club en té prou amb subsistir. Si una fitxa val 100€  i tens 20 jugadors un amateur et costa 2.000€ per temporada. D’on els treus? I això oblidant-nos dels àrbitres, l’equipació… Un primer equip, ara per ara, és un problema.

Contesta’ns ràpidament amb el primer que se’t vingui al cap. Un entrenador?

Ferreiro.

Un jugador?

Rafa García, que era i és el meu millor amic.

Un president?

Joaquim Balaguer, que va ser amb el que més anys he passat.

Una persona que sense ser jugador ni entrenador hagi estat vinculada amb el club. 

Roque, que durant els últims anys sempre ha estat aquí acompanyant l’equip. Li tinc molt de “carinyo”.

Imatge dels inicis del CER Incresa. Ara per ara, els vestuaris són, majoritàriament, els mateixos // Arxiu