“He superat el coronavirus de miracle, que tothom faci bondat a l’hora de sortir”

Diverses persones que han superat la malaltia expliquen a Viu Molins de Rei com es troben i com han viscut el virus. També demanen responsabilitat a l’hora de sortir al carrer per evitar rebrots.

En Salvador mirant pel balcó de casa seva // Cedida

No feia ni una setmana que havia començat el confinament quan en Salvador va començar a notar un malestar. Al principi semblava una grip, però a mesura que van anar passant els dies es va adonar que podia ser alguna cosa més. A les notícies només feien que parlar de contagis de coronavirus i, pensant que potser el podia tenir, va decidir anar al metge.

A la consulta també li van dir que era una grip, li van receptar antibiòtic i cortisona. Però, lluny de millorar, en Salvador cada dia es trobava més fatigat. Al cap d’uns dies va tornar a visitar el terapeuta i després de comprovar la saturació de la sang van decidir ingressar-lo en un hospital. La sospita es va confirmar: no era una simple grip, tenia la covid-19.

En Salvador va ingressar una setmana després de notar els primers símptomes i es va passar quinze dies a l’hospital, amb tota mena de respiradors i també prenent antibiòtics diversos. “Me n’he sortit de miracle”, explica a Viu Molins de Rei.

De la seva estada a l’hospital, en Salvador té gravada a la memòria la nit del 27 al 28 de març. Era la primera setmana que estava ingressat i no notava cap millora. Aquella nit la situació va empitjorar: “Notava que el pit em cremava per dins i que tenia molta set”. Li van dir que aquella nit es va arribar a beure fins a cinc litres d’aigua. L’endemà, els metges van decidir apujar-li la dosi d’oxigen.

“No és cap grip”

“Qui encara pensi que el coronavirus és una simple grip, està molt equivocat”, diu amb contundència. En Salvador, que té 68 anys, creu que va aconseguir sortir-se’n perquè no tenia cap malaltia prèvia. De fet, per això, al cap de dues setmanes d’ingrés l’equip mèdic el va enviar a casa perquè seguís amb el tractament a distància i el dia de Sant Jordi li van donar definitivament l’alta: “Per a mi aquell dia va ser un regal”.

Ara explica que ja fa unes setmanes que fa vida normal, tot i que vigila molt a l’hora de sortir de casa, respectant les franges horàries. També celebra haver recuperat quatre dels set quilos que va perdre, així com tornar a caminar amb menys dificultat cada vegada: a causa de l’enllitament li ha quedat el nervi ciàtic afectat i va una mica coix.

En Salvador comparteix la seva història perquè vol que tothom es faci a la idea de què implica tenir coronavirus. No li fa cap gràcia haver vist terrasses plenes a vessar en aquets últims dies i tem que hi hagi un rebrot. “He superat el coronavirus de miracle, que tothom faci bondat a l’hora de sortir al carrer”, insisteix.

Gent passejant durant el desconfinament // Guillem Urbà — Guillemfotògrafs

“El meu pare va sortir de l’hospital un dia abans del seu aniversari”

En Salvador no és l’únic que fa una crida a la responsabilitat. Una altra molinenca que ha patit coronavirus, la Martina (nom fictici), també comparteix la seva petició. Ella ha passat el virus en família: tant els seus pares com ella l’han tingut. Tot i que la Martina l’ha viscut de forma molt lleu perquè té 23 anys, reconeix que els seus pares l’han fet patir: “El meu pare va acabar ingressat a l’hospital amb risc d’infart”.

De fet, mentre el seu pare es trobava ingressat a l’hospital Moisès Broggi, la mare va començar a presentar símptomes i a trobar-se malament. “Per sort no la van haver d’ingressar i va fer el tractament a casa, però ho vaig passar molt malament perquè d’un dia per l’altre em vaig imaginar sense els meus pares”, explica la molinenca, que també patia perquè la seva mare té bronquitis.

En el cas de la mare, però, no van caldre respiradors i els metges només li van augmentar la dosi dels medicaments que habitualment ja prenia per a la bronquitis. De mica en mica es va anar trobant millor i el malson, que havia començat la segona setmana de confinament, es va acabar a mitjans d’abril, quan al pare també li van donar l’alta: “El meu pare va sortir de l’hospital el 15 d’abril, un dia abans del seu aniversari”, relata emocionada.

En algun moment la Martina reconeix que va creure que el pare no arribaria a bufar les espelmes dels 61, sobretot pels missatges amb comptagotes que els arribaven de l’hospital. “Ens deien que estava molt greu i que podia entrar a l’UCI d’un moment a l’altre”.

Per sort el pronòstic no es va complir. A més, la Martina va ser previsora. Abans de l’ingrés, va córrer a posar-li el mòbil entre les pertinences personals del seu pare i gràcies a això van poder parlar amb ell algun dia. De fet, per a ella un dels trangols més significatius ha estat el patiment en la distància i les notícies mèdiques en comptagotes.

Fins i tot ara reconeix que les preocupacions no s’han esvaït del tot. “Em fa por que hi hagi un rebrot i que tornem a passar el mateix”. La Martina admet que el virus els ha canviat: “Ens ha fet menys despreocupats”. De fet, ella surt de casa des de fa molt poc i amb molta cautela per por a què tant ella com els seus pares el puguin contraure de nou.

Amb l’inici del desconfinament és nombrosa la gent que surt a passejar // Guillemfotògrafs

“Vaig creure que era una bronquitis”

El cas de la mare de la Martina recorda al d’una altra molinenca, que també prefereix que l’anomenem amb un nom fictici, la Laura. Ella pateix bronquitis des de fa anys i una setmana abans del confinament va començar a notar sensació d’ofec: “Vaig creure que era una bronquitis fins que una setmana més tard una amiga amb qui havia dinat em va dir que ella es trobava molt malament perquè tenia coronavirus”.

En el seu cas explica que no va tenir sensació de “malaltia greu” i que també augmentant la dosi dels medicaments que ja pren habitualment per a la bronquitis de mica en mica es va anar trobant millor.

De fet, la Laura encara no sap del cert si ha tingut el virus, ja que no s’ha pogut fer cap test de diagnòstic que ho corrobori. Però ho veu bastant probable, sobretot després de la trucada d’aquella amiga.

“Quan acabi el desconfinament em faré un test serològic per comprovar si tinc anticossos del virus”, diu la Laura, que justament és una infermera jubilada a qui durant la pandèmia van requerir com a personal mèdic de reforç, però que va haver de dir que no per prudència. “Em va saber greu perquè m’hauria agradat tornar a primera línia, però no volia posar en perill ningú”, conclou la molinenca.

Notícies relacionades:

Recomanacions personalitzades