Una ruta guiada recupera la memòria del cinema d’un municipi que va ser capdavanter en aquest sector.
Si la història del cinema a Molins de Rei fos una pel·lícula, segurament estaria classificada dins del gènere dramàtic. Al cap i a la fi, el que va ser municipi pioner i referència del setè art al Baix Llobregat, actualment resta orfe de sales des de fa gairebé un quart de segle. Tot i això, s’ha de tenir en compte que la gairebé desapareguda reproducció cinematogràfica actual no té res a veure amb la documentació que se’n conserva. Aquest mateix dimecres una ruta ha resseguit aquest passat de bobines i projectors al poble. Una memòria a la qual ara una placa li ret homenatge a la plaça de la Creu.
Si més no i com no podia ser d’una altra manera, l’edifici de La Peni ha sigut el punt de partida de la comitiva encapçalada per la bibliotecària Glòria Massana. Un inici, però, que en realitat no ha correspost amb el primer espai de projeccions de Molins de Rei. Tal com ha recordat Massana, els primers cinematògrafs van arribar l’any 1898 als locals i bars de la població per les festivitats més assenyalades. Un d’aquells negocis més rellevants? El cine Moderno (1904), situat al cafè Alhambra que ocupava el local on actualment hi ha La Caixa de la plaça de l’Ajuntament. De totes maneres, la història sempre guardarà el primer lloc al cinematògraf Puig (1900), pioner en la seva espècie i amb el local on després hi va haver l’hotel La Lluna.
Dels bars a les sales (semi)professionals
En aquest sentit, cal tenir en compte que un decret del Ministeri de Governació va començar a posar una sèrie de requisits als locals de projecció improvisades i molts bars van haver de cessar l’activitat. Els projectors, però, no s’arribarien a apagar mai a Molins de Rei; el fervor social per aquest oci de consum conduiria al naixement dels protocinemes. Sales que ja es van dissenyar amb la voluntat que el seu ús principal fos la projecció i que sovint estaven situades dins de les principals entitats molinenques.
De fet, s’ha de posar de relleu les masses que aleshores ja arrossegaven els fotogrames. A la sala de la Federació Obrera, per exemple, s’hi podien concentrar fins a 750 persones per veure les darreres novetats cinematogràfiques. Un atractiu que no deixava de créixer mai, sobretot gràcies a la competitivitat entre les entitats per veure qui atreia més volum d’espectadors. Com pot resultar obvi, el gran beneficiat era l’espectador.
La gran batalla
L’exemple més clarivident el podrien donar les sales de la Federació i del Foment. Si bé cadascuna projectava pel·lícules de la seva tendència ideològica, ambdues també competien per oferir el millor espectacle. Una d’aquestes grans batalles? Quina de les dues entitats enfundava abans al cinematògraf una pel·lícula sonora. En aquest cas, el Foment se’n va emportar el reconeixement només un mes i mig abans que la popular sala d’esquerres amb ‘Melodies de Broadway’ (1931).
L’esclat de la Guerra Civil, però, tocaria de mort a la Federació. Si bé ressuscitaria com a Cine Molinense (1944), una dècada més tard abaixaria definitivament la persiana. En aquest sentit s’ha de destacar que la veritable sagnia es va produir en les dècades dels seixanta i setanta, quan gairebé totes les sales van començar a desaparèixer del mapa. Tot i el drama, l’etapa també va tenir els seus contrastos, perquè mentre alguns cines i grups de cinefòrum es dissolien, també naixia el cinema Versalles Palace (1968), la darrera sala de cinema de Molins de Rei (1994).
Des d’aleshores el món dels fotogrames ja quedaria relegat a trams de vida de curta durada. És a dir, exposicions, festivals i grups de tertúlia. A aquests els fluxos econòmics mai els van poder tòrcer i fins i tot alguns perviuen amb solera. Gèneres com el terror o el curtmetratge semblen no tenir un ‘The End’ a Molins de Rei. En canvi, als que sí que van desaparèixer, des d’aquest dimecres que ja els recorda una placa a la plaça de la Creu; tot un reconeixement a l’ànima cinèfila de places i carrers.
Més comentat 1