Tres parelles molinenques expliquen com és la seva vida als Pirineus després d’haver-hi anat a viure. Cap d’ells tornaria enrere. Conviden a prendre’s la vida amb un altre ritme i a gaudir de l’entorn natural amb respecte.
La Clàudia Castaño i l’Albert Santoja, de 41 anys, feia temps que volien un canvi. El trànsit i el brogit de Molins de Rei i l’àrea metropolitana els atabalava: “Sempre ens ha agradat molt la muntanya i la natura”, explica la Clàudia. De fet, sovint feien escapades al Pirineu. Per això, fa dos anys es van atrevir a fer un canvi de vida definiu.
Uns amics de Molins de Rei, que tenien els pares vivint al Pallars Sobirà, els van dir que a la zona hi havia una casa que es venia. Era a Rubió, el nucli poblacional habitat més alt de Catalunya, a uns 1.687 metres d’altitud, i que forma part del terme municipal de Soriguera.
No s’ho van pensar gens i van comprar la casa, que ocupa tot un carrer i que estan reformant per a fer-hi apartaments de turisme rural. La compra de l’immoble també va coincidir amb què l’Albert es va quedar a l’atur i això encara els va impulsar més anar al Pirineu a començar de zero.
L’Albert va arribar a Rubió fa un any i mig, i la Clàudia –que és veterinària de professió i encara treballava– ho va fer al febrer. Ara tots dos dediquen el seu temps lliure a reformar la casa, a fer rutes per la zona, a cuidar el seu hort i a gaudir de l’entorn: “És una vida molt més reposada”, diu Castaño.
Ells són els únics habitants fixos que té Rubió, que només compta amb sis cases, la majoria de segona residència. “El fet que hàgim vingut a viure aquí també fa que Rubió estigui més cuidat”, explica la Clàudia, que diu que tothom els ha rebut molt bé i que alguns també els veuen com una esperança perquè el poble continuï viu: “Estem lluitant per tenir millor cobertura i perquè hi hagi més manteniment”.
Canvi de vida després de prejubilar-se
La Clàudia i l’Albert, però, no són els únics molinencs que viuen al terme municipal de Soriguera. L’Imma Torres, de 64 anys, i el seu marit Josep Julià, de 66, també van venir a viure a la zona fa uns anys: al nucli poblacional de Vilamur, també part de Soriguera. De fet, ells són els qui van dir a la Clàudia i a l’Albert que es venia una casa a Rubió.
L’Imma i en Josep es van establir a Vilamur el 2013 després que ja portessin molts anys estiuejant pel Pallars i que un dels seus fills vingués a viure a la zona: “Sempre dèiem que hi aniríem a viure quan ens jubiléssim i així ho vam fer”, explica l’Imma. Aquell any el seu marit, que era banquer, és va prejubilar i ella va deixar la feina que tenia en una empresa del polígon El Pla per canviar de vida. Van arribar a Vilamur i ara viuen en un dúplex que els costa 300 euros: “Aquí la vida és molt més barata”.
De fet, fa un any van vendre el pis que tenien al passeig del Terraplè i amb els diners s’estan fent una casa de quatre plantes: “I encara ens n’ha sobrat una part”. Per a ella, però, el que més compta és la qualitat de vida.
I és que el que també els va impulsar a anar al Pirineu és el fet que a l’Imma li detectessin intolerància a certes olors: “M’afectava molt la contaminació dels cotxes i a Molins de Rei tenia molt mal de cap, ara no en tinc gens”. De fet, ara quan hi torna explica que no s’hi pot estar gaires dies perquè de seguida s’atabala: “Quan arribo noto molt l’olor a combustible, a escombraries i a canonades”.
Tant el Josep com l’Imma, però, reconeixen que desprendre’s de Molins de Rei no va ser fàcil perquè hi tenen alguns fills i també amics: “Al principi costa, però val molt pena”. De fet, l’Imma s’ha integrat tant a Soriguera que ara és regidora del municipi. “Cal venir a ajudar, però no a canviar la gent d’aquí, t’has d’adaptar a noves maneres de fer”, insisteix la molinenca, que creu que “sovint es tracta la muntanya com si fos un pessebre”.
“Aquí no mires el rellotge, assaboreixes la vida”
Els molinencs que també han fet un canvi de vida, i no gaire lluny de Soriguera, són la Carme Fiter i el seu marit Jordi Sabanès. Tenen 68 i 70 anys, i viuen a Pujalt, un poble molt proper a Sort i a 20 km d’on viuen l’Imma i en Josep, amb qui també es coneixen. Hi van anar a viure a finals del 2012, després que també s’enamoressin de la zona per haver-hi estiuejat. Per a ells, desprendre’s dels fills també va ser difícil, però ara no tornarien a enrere.
“Aquí no mires el rellotge, assaboreixes la vida”, diu la Carme, que des del menjador de casa veu vaques pasturant. La Carme, que abans es definia com a “molt urbanita”, admet que hi ha amics de Molins de Rei que no l’entenen: “Venen aquí i diuen que estic boja, que és massa tranquil i aïllat, però no és veritat, tenim més vida social que allà”.
Fiter defensa que al poble on viuen hi ha molt caliu i que sempre estan fent activitats. De fet, agraeixen haver pogut passar la pandèmia a Pujalt: “Aquí podíem anar sense mascareta perquè hi ha molts espais verds i estem molt separats, no hem patit un confinament traumàtic”.
Tot i així, reconeix que no tot és tan idíl·lic: “L’hivern és molt dur, és el que més costa de passar perquè sempre fa fred i neva”. Ella, però, s’entreté en un taller que té fent quadres. Per això admet que, quan torna a Molins de Rei, de seguida també s’atabala. “La vida aquí ens ha fet menys consumistes i més pacients”, afegeix.
Un èxode cada vegada més comú
Cada vegada són més molinencs els que fan el pas de deixar el municipi per tenir una vida més tranquil·la. La Carme coneix més parelles de la localitat que viuen a pobles propers a Sort. De fet, tant ella com l’Imma i la Clàudia han notat que la població als seus municipis va creixent de mica en mica perquè més gent es planteja un canvi de vida.
En xifres de l’Idescat, Soriguera mateix ha anat guanyant habitants en les últimes dècades: dels 308 habitants que tenia l’any 2000 ha passat a 420 el 2020, i als 453 actuals. L’Imma i la Clàudia creuen que la pandèmia hi ha influït, així com el fet que moltes famílies vegin que poden tenir més qualitat de vida i amb menys ingressos.
Les tres parelles recomanen fer el canvi, tot i que –si es fa– demanen que es respecti la natura, l’entorn natural i els costums de la gent: “No pots venir a la muntanya a canviar-ho tot, l’has d’estimar tal com és”, diuen.
