El periodista molinenc estreny llaços entre el municipi i el Líban, dos llocs que han marcat el seu periple vital. Sota el títol Tot està per dir, el corresponsal detalla els sentiments que ha experiment al llarg de la seva carrera periodística en un llibre confegit per Plàcid Garcia-Planas.
Roda món i torna al Born. Després d’anys de viure al Líban com a corresponsal de La Vanguardia, Tomàs Alcoverro ha tornat a Catalunya uns mesos per donar a conèixer el seu nou llibre, Tot està per dir (Pòrtic), en què explica els sentiments que ha experimentat al llarg dels últims 50 anys com a corresponsal a Beirut i a l’Orient Mitjà.
En aquesta tornada a Catalunya no hi ha faltat una visita a Molins de Rei, on el periodista hi va passar molts estius de jove i també bona part de la seva infantesa després que el seu avi fos originari de la localitat.
Per això, Alcoverro ha volgut aprofitar els vincles que l’uneixen amb el municipi per donar-hi a conèixer el seu nou llibre, on justament hi apareix la localitat a través de les experiències vitals que el periodista va viure a la casa que la seva família tenia al carrer Puigcerdà.
De fet, el llibre d’Alcoverro estreny vincles entre Molins de Rei i el Líban, dos llocs que per a ell tenen en comú el fet d’haver estat casa seva: “Tot i no haver nascut a Molins de Rei, jo em sento d’aquí i sempre és un plaer venir-hi”, ha dit el periodista en una presentació del llibre que ha fet a la Sala Gòtica aquest dijous amb una cinquantena d’assistents.
El periodista acumula a les esquenes anys i anys de sacerdoci periodístic i d’experiències com a corresponsal que plasma en un volum a cura del també periodista Plàcid Garcia-Planas, i que vol ser “un cant a la vida”.
Als seus 80 anys, Alcoverro ha estat testimoni d’esdeveniments històrics que han marcat l’esdevenir polític del Pròxim Orient com, per exemple, la mort del cap d’estat egipci Nasser l’any 1970, que el periodista va cobrir en pròpia pell i que al llibre defineix com un esdeveniment “multitudinari”.
“Recordo que hi havia tanta gent a l’estació de Ramsés, al Caire, per presenciar el funeral que hi havia persones fins i tot a les vies del tren”, explica el corresponsal, que tampoc oblida les morts que aquestes acumulacions de gent van provocar: “Hi va haver gent que va voler seguir el funeral des dels balcons i alguns fins i tot es van esfondrar pel pes”.
Un altre dels esdeveniments que Alcoverro detalla al llibre és la caiguda de l’estàtua de Saddam Hussein l’any 2003, que ell també va veure caure en pròpia pell. L’emoció del moment va ser tanta que, fins i tot, el periodista ha explicat que es va plantejar endur-se un braç de l’estàtua.
Alcoverro durant la presentació // Anna Bermejo
La por a ser segrestat
L’anècdota de l’estàtua de Hussein comparteix espai al llibre amb altres experiències vitals que han marcat el periodista octogenari com, per exemple, la por a ser segrestat. Diu que la va sentir durant uns anys, sobretot després que haguessin capturat justament a dos veïns seus que vivien a dalt i a baix del seu immoble: “Vaig arribar a pensar que seria el següent”, ha afirmat.
Però, el segrest no va arribar mai. El que sí que ha experimentat són diverses ocupacions d’un dels pisos que ha tingut a Beirut. Una va tenir lloc als anys 70, quan una família armènia que s’havia quedat sense casa a causa de la guerra libanesa va ocupar la llar del periodista aprofitant que era de viatge a Damasc. Una amiga, però, va advertir-lo de l’ocupació i Alcoverro va tornar a Beirut per recuperar el pis: “La meva sorpresa va ser que, en arribar, em van tractar com si fos un hoste més”.
El periodista descriu l’experiència com “una de les ocupacions més sorprenents i curioses que he viscut”. De fet, l’anècdota acaba amb una altra curiositat: Alcoverro va acabar contractant com a dona de fer feines la matriarca de la família.
Aquesta, però, no és l’única anècdota que conté el llibre. De fet, la fotografia que il·lustra la portada del volum és una altra anècodta en si mateixa: l’home que porta un Kalashnikov en braços és Alcoverro.
“Quan va sorgir la idea de fer un llibre a mode de memòries va sortir aquesta fotografia que és com la magdalena de Proust, ja que em recorda moltes vivències”, ha desvelat el periodista, que es va immortalitzar amb l’arma aprofitant la visita d’un amic seu que era guerriller palestí.
La capacitat de resiliència del Líban
El llibre repassa les experiències viscudes a partir de l’esclat del conflicte libanès l’any 1975 fins a l’agost passat, quan va tenir lloc una gran explosió al port de Beirut que va devastar la major part de la ciutat, i que el periodista també va viure en primera persona.
“Al llibre no faig referència a temes polítics ni acuso els dirigents libanesos, però sí que penso que el pitjor enemic del Líban és el Líban mateix”, raona Alcoverro, que creu que es tracta d’un país molt dividit internament: “És una cosa que m’entristeix molt perquè m’estimo el Líban”.
Tot i així, el que més enamora el periodista d’aquest petit país és la seva capacitat de resiliència: “Després de l’explosió veies com de seguida intentaven reconstruir-ho tot”, diu Alcoverro, que també aplica la resistència al seu exercici periodístic.
De fet, l’artista molinenc Toni Moreno, que coneix Alcoverro des de fa temps, ha lloat justament la seva capacitat de resistència en l’ofici, així com l’alcalde, Xavi Paz, que també ha estat present a la presentació: “És un llibre vital que mostra experiències viscudes”, ha dit Paz.
L’alcalde també ha aprofitat per agrair la visita del periodista al municipi, així com la seva “declaració d’amor” cap a Molins de Rei. “Estic segur que trobarem una altra excusa per convidar-te, Tomás”, li ha dit Paz en tancar l’acte.
De fet, no és la primera vegada que Alcoverro fa una presentació d’un llibre a la localitat. El periodista ja va venir fa tres anys a presentar ¿Por qué Damasco? Estampas de un mundo árabe que se desvanece, sobre la guerra de Síria. A més, el 2011 va rebre el primer Premi de Comunicació Miquel Armengol de Ràdio Molins de Rei.
I potser no serà l’únic reoneixment que rebrà al municipi, ja que Alcoverro als seus 80 anys encara no ha deixat la ploma i, tal com diu el títol del seu llibre, tot està per dir.
