Sovint les obres de teatre tenen ànima pròpia: un record, la personalitat del seu creador, un il·lustre personatge… Però en el cas particular dels Pastorets de Molins de Rei, el que sobretot transpira la peça és comunitat. Una col·lectivitat que mai ha volgut oblidar quins van ser els seus impulsors en la seva segona etapa. A aquells que un dia van decidir arremangar-se la camisa i posar-se a recuperar una tradició que amb els anys ha aconseguit dibuixar milers de somriures als seus veïns i veïnes. En aquest sentit, un d’aquests noms propis de La Peni és el de Ramón Monné. Gairebé sense voler-ho, amb el pas dels anys el seu ofici es va convertir en el d’arqueòleg literari i el de promotor cultural.
La seva memòria guarda els vestigis de la segona etapa de Pastorets a Molins de Rei.
La vam arrencar a finals dels anys setanta, després d’una dècada d’inactivitat. Érem una bona colla d’amics on hi havia en Joan Pla, en Josep Roig, en Miquel Arboç… i molts d’altres que preferiria no anomenar perquè de potser em deixaria a algú d’ells i em sabria greu. Tots érem amics que ens trobàvem a La Peni per fer coses fins que un dia ens vam engrescar a recuperar els Pastorets.
Empresa difícil…
…I econòmicament costosa. No hi havia res de l’època anterior. S’havien de fer decorats nous, tot el vestuari…
Com es recupera tot això?
Jo vaig tenir un avantatge: de petit ja els venia a veure. M’agradaven molt. Fins al punt que quan ja els havíem vist, l’endemà jugàvem al carrer fent del Dimoni.
Després per representar-lo sobre l’escenari ja trigaria els seus anys.
Què passava? Que com als Pastorets hi ha pocs papers a repartir, de les 100 persones que érem només tocàvem una mica de protagonisme uns sis intèrprets.
Costava molt accedir a aquest selecte club dels protagonistes?
Doncs al final els petits quan es feien grans es cansaven de fer de pastorets, d’angelets o del que fos. Els grans ja tenien aquells personatges tan agafats que no deixaven entrar a ningú més, pel que el jovent acabava marxant.
Vostè, però, va fer fortuna.
Tant en el meu cas com en el d’alguns companys teníem la sort d’haver-los vist tantes vegades de petits que el diàleg d’alguns personatges, com el del Pallanga, ja ens els sabíem en tres quartes parts de memòria i gairebé no ens havíem d’estudiar el text. Només calia donar-li una major o menor intenció. Tot i això ens hi vam agafar molt seriosament i sabíem que si fallàvem, seria un fracàs absolut.
Un fracàs que mai va arribar.
Perquè teníem moltes ganes de fer les coses bé. A Molins de Rei ja era una obra molt arrelada i potser perquè ja sóc gran i penso en aquells anys… Però tinc la sensació que les famílies de Molins de Rei ho teníem molt apamat això dels Pastorets. Tots sabien com començaven i com acabaven; què passarà… Era allò de dir: “Ei! Són les festes de Nadal, hem d’anar a Pastorets”.
La màgia de la tradició.
Trobo que no s’haurien de deixar perdre mai, sobretot si ho porta gent amb empenta. Jo vaig començar a fer de Pallanga amb dos companys molt bons fent de Garrofa: en Joan Pla i en Joan Sedó. Tots dos em van donar moltes facilitats i em van animar molt. Al final, Pallanga i Garrofa si no tenen connexió, poden quedar una mica freds tot i ser còmics. Ha de ser un humor conjunt i nosaltres ens ho passàvem divinament.
Per quin motiu va deixar de fer de Pallanga?
Em va venir el cuquet de fer de Satanàs. Satanàs i Sant Miquel són diferents de Pallanga i Garrofa. Aquí no et pots permetre el luxe d’afegir coses com Barça 3 – Reial Madrid 0 per fer riure a la gent. Aquests han de fer el seu paper amb la pressió de saber que el 80% del públic se’ls sap. Per tant si t’equivoques en alguna cosa, de seguida s’escolta el xiuxiueig a les butaques.
Quina és la relació de Satanàs i Sant Miquel rere l’escenari?
Acostumen a ser uns molt bons amics que sobre l’escenari viuen una lluita. Sempre han de donar una sensació de tibantor constant. De lluita guerrera. Escolto les coses que es diuen i cada vegada m’impressiona. De quan feia de Satanàs sempre recordaré a la bona de la Montse, que ja no està entre nosaltres, però que era qui treia el millor de mi. Fèiem un enfrontament bestial sobre l’escenari, tot i que després era impossible que fóssim més amics.
Us coneixíeu tant que sabíeu com exprimir-vos mútuament.
Era això mateix. A més, s’ha de tenir en compte que els Pastorets es fan en unes dates -Nadal, Sant Esteve-, que si no t’ho passes molt bé, no vens fins La Peni. S’han de tenir ganes i contagiar-les al públic. A nosaltres ens agradava aquell públic col·laborador. Aquell que crida, gaudeix, aplaudeix… El que ens empenta per tornar sobre l’escenari l’any següent.
Ha canviat gaire el públic dels anys vuitanta a l’actual?
És diferent. Me’n recordo que al començament vam fer una nit de Sant Esteve en la que la gent va venir amb vestit i corbata. Generava una atmosfera molt especial i si sempre ho volies fer tot perfecte, aquell dia ho vam voler fer una mica millor. Ara, és tan important el públic d’ara com el d’abans. Cap és més important.
Podria ser que el públic actual cerqui la novetat?
Va arribar un punt en què els directors van començar a afegir coses diferents. Jo no em queixava d’això, però una part del públic de més edat no ho entenia i no li agradava. Si més no, jo ho trobava i ho trobo molt bé; l’espectacle sempre s’ha de millorar i renovar.
Oxigenar perquè no mori amb el pas dels anys.
Això dóna vida als Pastorets. Com amb qualsevol cosa: hi ha d’haver una mica de canvi. Si tothom està d’acord amb una determinada funció, arribarà un moment en què se’n cansarà i s’avorrirà. En canvi, si hi ha controvèrsia i diàleg per estudiar què es podria fer… això li acaba insuflant vida.
Què n’opina de l’actual grup de Pastorets?
Estic molt content de com es fa. Els balls, el contorsionisme… ha millorat moltíssim l’espectacle i han aconseguit trencar el motlle que teníem abans. La manera de fer-ho, de dir-ho… és tot molt més obert. Fins i tot Llucifer ara entra cantant, passa pel mig de la gent… això és boníssim! A més, que també tinc el goig de veure a un nét fent de Pallanga que quan actua se’m cau la bava, mentre que l’altra néta fa de Raquel. Després el meu fill també toca el piano…
La seva passió al final l’ha contagiat a tota la família.
Jo mai els vaig obligar. De fet, la meva família no és l’única que s’ha involucrat. Tot està relacionat amb el fet que és una d’aquelles coses que fan allargar els dies de festa. Després de fer el dinar, anar plegats a fer els Pastorets.
Quin ha sigut el seu moment més especial sobre l’escenari?
Potser és una ximpleria, però em va deixar molt sorprès. Feia de Satanàs i estava gairebé a punt d’entrar a escena, quan a l’altra banda hi havia la meva néta que tenia aleshores quatre anys. Doncs va creuar l’escenari cridant-me “aviii”. La gent de seguida va començar a aplaudir. Per mi va ser com un premi.
Un record potser no tan maco seria el dia que va decidir baixar per sempre de la fusta, oi?
Vaig deixar de fer de Satanàs perquè en Jordi Costa, força més jove que jo, feia de Llucifer i un dia sobre l’escenari em va dir que li agradaria fer de Satanàs. Jo li vaig preguntar que si volia fer de Satanàs per passar-s’ho bé un any o per continuar-lo endavant, al fet que ell em va contestar que tenia la intenció de gaudir-lo molts anys. No podia fer una altra cosa que deixar-li pas i baixar de l’escenari. Ja havia viscut com gent abans havia marxat perquè no trobava el seu lloc i no volia que li passés el mateix al Jordi.
Tot un gest.
Ara els Pastorets la conforma una comunitat que aporta el seu propi ambient i el seu caliu. És una cosa molt important, ja que si no es pot fer molt pesat pujar a l’escenari aquells dies. Necessites un entorn que et distregui i que t’ho faci passar bé. És l’al·licient dels Pastorets.
Que s’ha de fer perquè mai es perdin?
Hem de fer l’impossible perquè els Pastorets segueixin. No es poden perdre mai. Si els Pastorets es deixen de fer un any, no es faran mai més. Perquè la gent torni any rere any hem de donar-li novetats i d’altra banda espero i desitjo que hi hagi sempre prous ànims per continuar endavant amb aquesta comunitat.
