L’11 de juny de 2011 vaig assumir el càrrec de regidor per primera vegada. Ha estat una etapa intensa, enriquidora, frustrant i plena de petites renúncies. 67 mesos després, en una espècie de jubilació tocatardana, he decidit plegar: el proper dijous 22 de desembre participaré en el meu darrer ple com a regidor a l’Ajuntament.
En el seu meravellós Caos, la Míriam Cano diu que caldrà aprendre a parlar només si cal. I quan una decisió personal incideix en un projecte col·lectiu, sens dubte, és necessari fer-ho. Som-hi.
Transformar l’Ajuntament
Durant aquests 5 anys i mig a l’Ajuntament la CUP hem liderat (numèricament o per nombre de vots) l’oposició a la sociovergència local. Els primers anys, la teòrica minoria de govern (minoria majoritària gràcies al regidor del PP) obria alguna escletxa mentre tancava moltes portes. A partir de 2015, la majoria va esdevenir a cara descoberta i ha acabat d’activar una maquinària que ja era insuportable en el mandat anterior.
L’única institució útil és aquella que ajuda a donar resposta a les necessitats de les persones des de l’apoderament col·lectiu. Amb aquesta premissa al cap hem provat de traçar l’acció política en els darrers anys. La meva prioritat com a regidor de la CUP, doncs, ha estat proposar i enfilar idees que derivessin en propostes concretes de transformació a l’Ajuntament. Alguns cops, des de la denúncia d’una praxi lamentable. D’altres, obrint fronts que restaven inactius. També exercint de corretja de transmissió de la feina feta des d’altres col·lectius de la vila.
La majoria de les propostes fetes no s’han aplicat. Han acabat en un calaix de bones intencions, en el sac de la demagògia o manipulades fins a ésser irreconeixibles després de ser aprovades al plenari. L’escenari és teòricament comprensible, atès el xoc d’ideologies CUP/govern, però no deixa de ser decebedor.
Tenim un govern municipal que renega de l’argumentació política. No sempre passa, perquè hi ha alguna excepció, però passa massa sovint. Que prefereix dir que sí i fer que no, que va amb peus de plom per acontentar tothom, que compta amb l’oposició com a mera comparsa informativa, com a aval d’allò que ja es fa o es pretén fer. Que reitera idees, si cal, generant una veritat inventada. I que utilitza tots els canals al seu abast, des de les notes de premsa fins als pressupostos participatius, per estendre una bassa d’oli al poble.
El 2015 vam decidir anar a les eleccions i vaig assumir el primer lloc de la llista de la CUP. Ho fèiem amb un projecte per governar la vila. Tenia ganes de topar-me amb totes les contradiccions possibles, de generar dinàmiques de transformació des de la institució, de tensionar els seus límits i de trencar aquesta bassa d’oli. Triar el conflicte davant la inacció. Els canvis estructurals per damunt d’una gestió modèlica. Malauradament, la mateixa nit electoral ja vam veure que no podríem formar part de cap govern a Molins i que l’escenari era calcat al viscut al període 2011-2015.
Som el que fem per canviar el que som
Amb aquest escenari reiterat, un any i mig després, considero que la meva presència a la institució no ajuda a assolir els objectius que ens plantejàvem durant la campanya. Senzillament, no disposo de l’energia necessària. En alguna reunió recent no he dit tot el que volia dir, per allò de: “total, si el govern ja ho sap, perquè li he dit 4 vegades i li és igual”. No he explicat amb prou contundència i claredat alguns dels darrers despropòsits del govern de cara al poble, probablement per falta d’esma i de temps. Petites coses que em podrien portar a una dinàmica de desídia que rebutjo profundament.
No sempre disposem de la tenacitat que desitgem. Allargar la meva presència dins l’Ajuntament, ara mateix, podria acabar contribuint a enfortir la vida plàcida del govern municipal. I no, no s’ho mereix. Per això entenc que és pertinent i saludable deixar pas a una altra persona lluitadora com la Laura, que entrarà amb una mirada diferent i amb forces renovades. Plegar i recuperar perspectiva per continuar donant un cop de mà als companys del grup municipal.
Simultàniament, fora de la institució, contribuir amb altres tasques des de l’assemblea cupaire i d’altres espais per avançar cap allò que anomenem “governem-nos”. Es tracta d’assumir l’aposta per les certeses: que perpetuar-se en una institució és una acció democràticament perillosa i que la rotació de càrrecs i responsabilitats sempre és positiva.
Revertir les renúncies fetes
La tasca de regidor m’ha aportat un munt d’aprenentatges. En coneixements tècnics, en l’àmbit comunicatiu, en la gestió d’emocions, en argumentació política. He viscut una formació permanent gràcies als tècnics de l’Ajuntament, a la gent de diversos col·lectius del poble, als debats de l’assemblea, de l’equip de regidors i del ple, i a la relació directa amb veïns i veïnes, els que ens han criticat i els que ens han demanat un cop de mà.
També m’ha obligat a assumir unes quantes renúncies. No me’n queixo, però seria absurd negar que són petites raons que contribueixen a reforçar la decisió presa. Petites coses que m’agradaria poder fer sense estar pendent d’un calendari institucional que s’escapa del meu control. Raons i projectes que no em ve de gust compartir més enllà de la meva gent.
El que sí que és prou conegut és l’àmbit laboral. Vaig perdre la feina per exercir la meva tasca política, que també m’ha dificultat trobar-ne una altra durant tot aquest temps. Hi afecta des de la ideologia als compromisos adquirits en forma de reunions. El dubte permanent d’informar en qualsevol entrevista de feina de la tasca de regidor. La ràbia que et surti una feina precària d’un dia i que et coincideixi amb un ple. Cosetes. Res comparable davant la magnitud dels problemes de tanta i tanta gent. Però no deixen de ser un factor més en la renúncia.
Seguim, seguirem
Per tot plegat, la renúncia a l’acta de regidor del dijous era necessària. Per trencar lligams no desitjats, per guanyar perspectiva política, per recuperar la calma, per cuidar-me una mica més. Que d’això es tracta: de recuperar forces i d’estar en plenes condicions per combatre les estructures polítiques i els governs que ens condemnen a la precarietat. Una renúncia per a no renunciar a res.
El 2017 serà intens i ens necessita a tots plenament actius. Compromís polític des de tots els fronts. Amb l’alegria com una eina indestructible. Fins a la victòria, sempre!
Gràcies Roger, per la feina feta i la teva dedicació. Els meus millors desitjos per aquesta nova etapa que comences.