Adrià Sàbat Galceran: Entre la poesia de l’experiència i el llenguatge formal

Adrià Sàbat és un  jove poeta que ha publicat la seva obra a Rúbrica Editorial i també un testimoni vivent de la reivindicació del llenguatge com a forma primària de comunicació i de memòria.

Pots expressar un record conscient, o un possible origen, del teu decantament per la poesia?

El primer record conscient és a partir d’un llibre de Miquel Martí i Pol, a setze o disset anys. En aquella època escrivia lletres per a un grup de música local, Ensolits, als anys noranta. Aquest fet em va portar a una lectura més treballada. A dinou anys, a l’Institut Lluís de Requesens, vaig veure un cartell informatiu d’un premi literari que convocava, cada any, el departament d’Ensenyament. Hi vaig presentar una obra i, contra tot pronòstic, el vaig guanyar. Més tard ja vaig prendre la decisió d’estudiar filologia catalana, però a Palma, perquè em semblava que hi podria trobar més concentració. El 2005 vaig publicar el meu primer llibre, a Rúbrica Editorial, i després ja van venir altres edicions, el 2008, 2010 i 2014. També vaig interrompre la meva estada a les illes, un temps, però aquest procés formatiu va durar fins al 2012.

Creus que hi ha un nexe concret entre la poesia i la cultura popular?

És clar, sí. Tots partim d’unes experiències al nostre entorn familiar, quan som petits. Les cançons de bressol, per exemple, o el Poema de Nadal de Joan de Sagarra, i moltes més expressions. A vegades és difícil de discernir com una peça musical o poètica esdevé una expressió popular; però sempre hi ha un autor, en origen. Després la gent la fa seva, amb diferents variacions. No podem negar que hi ha una connexió entre la cultura popular i l’alta literatura. Salvador Espriu, per dir un nom, potser es decantava més per una poesia culta i exquisida, però sempre partint de l’esperit popular. Això també passa en el món del teatre. La majoria dels actors i actrius han començat amb Els Pastorets, o al teatre amateur, encara que després acabin triomfant al TNC.

En el darrers temps hem viscut una certa recuperació, a moltes ciutats catalanes, de l’acció poètica pública, a través sobretot de les slam poetry, que combinen, sovint, recitació, performance i música. Com ho veus?

A la posada en escena d’una obra poètica hi juguen molts elements, difícils de valorar. És molt clar que damunt d’un escenari hi ha d’haver espectacle, això ja ens ho deia Aristòtil. Ací tenim la referència tradicional del cant improvisat, o la cançó de taverna, per exemple el garrotín, o moltes altres formes musicals. En el cas de l’slam poetry es tracta més d’una actuació, i d’un públic que espera unes determinades emocions, que podria semblar més una sessió de cabaret. La qüestió de fons és si, en aquestes vetllades, pesa més l’espectacle o la paraula. No ho sabem. Jo no hi participo.

Luciano Cunqueiro, filòsof mexicà i finalista al darrer Premio Anagrama de Ensayo, per l’obra Contra el Tiempo articula una mena de reivindicació del silenci, i també de la poesia ben recitada, molt lentament. Creus que, tots plegats, parlem massa?

Vivim temps molt accelerats, i cridaners, i ens mou molt la immediatesa. El silenci ens fa por, ens espanta, perquè, d’alguna manera, ens obliga a haver de pensar. Però, d’altra banda, el silenci és del tot imprescindible, si no volem viure envoltats només de distraccions. El silenci és la condició de la paraula, o de qualsevol forma artística o humana. També sabem que, com més difícil ens resulti acceptar aquest silenci, o aquest esperit, és més fàcil deixar-se portar pel soroll del poder, polític o econòmic. Si no pensem gaire, molt millor.

Hi ha una poesia patriòtica? En quin sentit?

Sí, i com s’ha dit moltes vegades, la meva pàtria és la llengua. En el cas de la nostra cultura ens trobem, clarament, amb una llengua perseguida durant molts anys.  Això vol dir exili i repressió. El meu tercer llibre, Poemes d’Emergència, es pot considerar en certa forma com a poesia patriòtica, en el sentit de manifestar una defensa de la llengua catalana, i sobretot des de la perspectiva del seu ús, és a dir, sense desfigurar-la. Ara vivim en la paradoxa que comptem amb uns bons mitjans públics de comunicació, però que no sempre serveixen com a referent prou precís per a l’aprenentatge i la transmissió correcta del lèxic o, sobretot, de la fonètica catalana.

Encara perviu un antiquíssim dilema entre la poesia de l’experiència i la poesia més formal, o simbòlica, o més culta. On et situes?

En el meu cas, afronto l’escriptura com una carrera de fons, i forma. Crec que el fons i la forma són indestriables. És tan important el que dius com el com ho dius. A mi el tema em condiciona la forma, en tots els meus llibres. Clar que hi ha diferències expressives entre una obra i una altra, per exemple entre l’enamorament en la primera i el desamor en la segona, però penso que sempre mana el fons. Quan no em surt un poema faig prosa, directament.

La relació entre una expressió artística, com la poesia o el teatre, o la música, sempre ha manifestat un grau d’ambivalència amb el poder polític, en totes les èpoques històriques. És possible considerar-se un artista del tot independent?

És possible considerar-se una persona del tot independent? Jo no em dec a cap partit, ni a cap institució, ni tampoc a l’editorial que em publica els llibres. Més aviat considero que els únics condicionants són aquells que jo mateix m’imposo. També passa que la poesia no és realment un bon negoci, en el sentit econòmic. Per tant, el més important és l’honestedat.

Actualment es publiquen moltes obres, en part també per les evidents facilitats tècniques. Però, com veus el panorama de la creació literària, en general, i del seu impacte real en la societat?

El fet que es publiqui més no vol dir exactament que es publiqui millor. Més aviat facilita un cert grau de lleugeresa, perquè no es destria prou allò que realment val la pena de publicar, en un sentit estricte. També podem comprovar que se celebren molts festivals de poesia, i que es viu un cert interès per l’expressió literària. Això no obstant, no estic molt segur que aquesta constatació comporti de debò un increment de l’atenció per la poesia. Pot ser aparent. Crec que com més formació tenim més capaços som de gaudir d’una obra artística, qualsevol. El mateix que ens passa amb l’òpera. I amb la poesia.