El conseller Joan Manuel Tresserras va fer aquesta setmana passada un article d’opinió en un diari català en que feia aquesta afirmació que jo comparteixo.
I seguia dient que la manifestació del 10 de juliol a Barcelona expressava sentiments i neguits molt variats i li semblava una mena de consagració del independentisme multitudinari, i el sobiranisme una clau central de la politica catalana.
La sensació de final d’etapa i canvi de cicle no depèn tant de l’erosió de la marca tripartit com de la consciència que el miratge d’un estat espanyol plurinacional, pluricultural i plurilingüe ja s’ha esvaït.
Per això les properes eleccions apareixen, per una part important de l’electorat, com un plebiscit entre els partidaris i els contraris a la convocatòria d’un referèndum sobre l’articulació futura del país. Entre els defensors de la radicalitat democràtica i d’assumir els riscos de preguntar a la gent, al poble sobirà, i els inclinats a una prudent dilació de la qüestió a l’espera d’hipotètiques maduracions, ¿Qui vol referèndum, doncs i qui no ?
Les eleccions són un moment excepcional de teixir complicitats i responsabilitats.
A hores d’ara ja sabem quina és l’opció política favorita del gran partit espanyolista de dretes(PP) i del corresponent de centreesquerra(PSOE).
Sabem qui volen que governi a Catalunya i qui no, i qui prefereixen de soci a Madrid. Uns i altres coincideixen. Es fa difìcil entendre,llavors, que la Catalunya engrescada però indignada del 10-J pugui acabar renunciant a l’engrescament i donant el vot i la raó política a aquella Espanya que és a l’origen de la seva indignació.
Es pot donar la paradoxa que al Parlament de Catalunya l’endemà del dia 28 de novembre, l’independentisme tingui menys representació que en aquesta legislatura que s’acaba, i es generi una frustració tan gran que l’emprenyament, la desafecció, i la gran manifestació no hagin servit de res i estem com en el passat.
Per això ERC que ha estat l’unic partit parlamentari independentista, no es conforma en trobar aquest escenari el dia 29 N i es reclama ser el pal de paller dels independentistes, el vot útil per aturar al PP i que aquest no pugui condicionar la política catalana aquests quatre propers anys que poden ser tan importants per a tots nosaltres, pel principat i per la resta de Països Catalans.
El conseller Joan Manuel Tresserras va fer aquesta setmana passada un article d’opinió en un diari català en que feia aquesta afirmació que jo comparteixo.
I seguia dient que la manifestació del 10 de juliol a Barcelona expressava sentiments i neguits molt variats i li semblava una mena de consagració del independentisme multitudinari, i el sobiranisme una clau central de la politica catalana.
La sensació de final d’etapa i canvi de cicle no depèn tant de l’erosió de la marca tripartit com de la consciència que el miratge d’un estat espanyol plurinacional, pluricultural i plurilingüe ja s’ha esvaït.
Per això les properes eleccions apareixen, per una part important de l’electorat, com un plebiscit entre els partidaris i els contraris a la convocatòria d’un referèndum sobre l’articulació futura del país. Entre els defensors de la radicalitat democràtica i d’assumir els riscos de preguntar a la gent, al poble sobirà, i els inclinats a una prudent dilació de la qüestió a l’espera d’hipotètiques maduracions, ¿Qui vol referèndum, doncs i qui no ?
Les eleccions són un moment excepcional de teixir complicitats i responsabilitats.
A hores d’ara ja sabem quina és l’opció política favorita del gran partit espanyolista de dretes(PP) i del corresponent de centreesquerra(PSOE).
Sabem qui volen que governi a Catalunya i qui no, i qui prefereixen de soci a Madrid. Uns i altres coincideixen. Es fa difìcil entendre,llavors, que la Catalunya engrescada però indignada del 10-J pugui acabar renunciant a l’engrescament i donant el vot i la raó política a aquella Espanya que és a l’origen de la seva indignació.
Es pot donar la paradoxa que al Parlament de Catalunya l’endemà del dia 28 de novembre, l’independentisme tingui menys representació que en aquesta legislatura que s’acaba, i es generi una frustració tan gran que l’emprenyament, la desafecció, i la gran manifestació no hagin servit de res i estem com en el passat.
Per això ERC que ha estat l’unic partit parlamentari independentista, no es conforma en trobar aquest escenari el dia 29 N i es reclama ser el pal de paller dels independentistes, el vot útil per aturar al PP i que aquest no pugui condicionar la política catalana aquests quatre propers anys que poden ser tan importants per a tots nosaltres, pel principat i per la resta de Països Catalans.
