El malson d’una agressió masclista

Després de nou mesos, avui trenco el silenci. És clar que parlar-ne no és gens fàcil ni còmode, però crec que a aquestes alçades és el millor per a tothom. Ho és per a mi, perquè com a dona hi tinc el dret, i com a càrrec electe hi tinc el deure. Però de retruc també ho és per a vosaltres, companyes i companys d’ERC, perquè com a partit polític hi teniu una part de responsabilitat que no podeu defugir.

Sílvia Guillén // Guillem Urbà

A finals del mes de març vaig patir una agressió masclista per part d’un company. Portava dies evitant-lo per discrepàncies polítiques, en aquells moments no em venia de gust parlar amb ell. Un vespre, a l’entrada de l’Ajuntament, em va abordar. Em va agafar dels braços amb força. “Ara em sentiràs!”, em va cridar. Em va arraconar. Seguia cridant-me. “Em parlaràs per collons!”. M’estrenyia els braços amb força. Li vaig demanar que s’aturés. “Deixa’m, si us plau”. No em feia cas. “M’estàs fent mal”, el vaig advertir. Fins a tres vegades. “Si us plau, deixa’m anar”, li insistia. Però l’única sortida que em va quedar va ser deslliurar-me’n. I vaig marxar corrents. I ho vaig fer davant la mirada atònita de diverses persones que van presenciar astorades una escena fugaç que a mi se’m va fer eterna. El cos em tremolava. El cor m’anava a cent. És una d’aquelles situacions angoixants i violentes que mai penses que et passaran, i que si et passés (cosa poc probable) tindries molt clar com afrontar. Però passa, i tant que sí, i la teva reacció no és la que tothom espera de tu. D’entrada, calles. Perquè és un company, coi. Perquè ha perdut els nervis. Perquè potser no hi ha per tant. I deixes passar un dia, dos, tres…i a la nit no dorms. Et despertes contínuament. I plores d’amagat. I un dia, cansada d’esperar una mínima disculpa, empasses saliva i ho deixes anar en una reunió amb l’executiva local del partit. I ho fas davant d’ell, perquè tu ets de les que va de cara, agradi o no. I ell, abaixant el cap, conscient que l’han delatat, ho reconeix. I diu que va perdre els nervis i demana perdó. I acceptes les disculpes, perquè creus que així ho has de fer. Perquè millor tard que no pas mai. Però clar, tens un mínim de dignitat, agradi o no, i entens que el més legal és deixar les coses clares. I els dius que la relació al grup municipal ja no serà la mateixa. I que cal explicar el que ha passat. I aquí és on la cagues. Fins ara anaves bé. Perquè això de perdonar està molt bé. Perquè tothom pot equivocar-se o tenir un mal dia, oi? Però si ja t’ha demanat perdó, ara què vols? Explicar-ho? I és allà on vosaltres hi veieu la inconveniència que jo hi veig la necessitat. Perquè tan imperiosa és la meva necessitat d’explicar-ho com el vostre afany d’amagar-ho. Aquí és on comença el malson. Perquè en 3, 2, 1… allò que vaig explicar (i que ell mateix va reconèixer) no va passar. De fet, sóc jo la que porta molt de temps assetjant-lo. A ell, i a altres tres companys, tots ells ja inactius en la vida política local. Primer m’acuseu en privat. Aviat, però, no us talleu un pèl. També permeteu que una militant ho faci públicament, en assemblea. D’allà marxo plorant. Impotent. Superada. Completament abatuda. Entenc que a partir d’ara, la meva paraula valdrà menys que la del company que em va agredir. Tant se val si hi ha testimonis, o si ho ha reconegut en públic i en privat. La raó és seva, és masculina. Atorgar a l’home el monopoli de la raó, pel simple fet de ser-ho. L’endemà mateix anuncio a la ràdio que a les properes eleccions municipals no seré a les llistes del partit i que després de l’estiu n’explicaré els motius. No puc seguir. Així, no. De cap manera.

Al juliol em proposeu una trobada amb membres de l’executiva local. Accepto, sempre i quan hi hagi algú de l’executiva comarcal. Algú neutral. M’explica que “els draps bruts es renten a casa i, si pot ser, en silenci” i em demana que deixi d’anar a les assemblees i que surti dels grups de WhatsApp. “Segueix fent la teva feina a l’Ajuntament, que l’estàs fent molt bé, i acabeu aquest mandat com pugueu”. El company segueix demanant disculpes i em diu que per a ell no és una agressió. Li dic que em vaig sentir intimidada, que em volia forçar a parlar. Que m’estava fent mal, i que li vaig dir diverses vegades. “Si portes dies girant-me la cara pel carrer, alguna reacció haig de tenir. És la reacció, mala reacció, a la teva actitud”. És aleshores quan em plantejo denunciar. Però no ho faig. Tinc por a les seves possibles represàlies i a les del partit. Em fa por haver d’afrontar un judici ( també social) que potser em qüestionarà i m’estigmatitzarà com ha fet amb altres dones. Se’m fa una muntanya denunciar un company, que viu a la mateixa vila i amb qui comparteixo espais de convivència.

Arriba setembre, i em proposeu una nova trobada amb part de l’executiva local. Acordem no fer-ho públic immediatament a canvi de prendre mesures internes. Evidentment, aquestes mai arriben. El partit, però, guanya temps. Perquè qui dia passa, any empeny. “Com a dona t’entenc, però has de saber que si ho expliques, això tindrà conseqüències”. “No és que no et cregui, però clar…si almenys t’hagués deixat marques…” Si em punxen, no em treuen sang. Mentrestant, nombroses veus de l’assemblea demanen la meva expulsió. M’acuseu d’explicar tres versions diferents del mateix fet.

És evident que m’ha dolgut més la reacció d’alguns membres del partit que la pròpia agressió. La jutjada en tot moment he estat jo. El meu comportament ha estat més qüestionat que no pas el de l’home que va tenir una actuació violenta. He estat criminalitzada per qui se suposa que eren els meus companys i companyes de partit. M’heu tractat de mentidera, de manipuladora, de sonada, d’exagerada, d’interessada… Heu blindat a l’agressor i heu desprotegit a la víctima. Ell surt reforçat i legitimat. Jo, assetjada i repudiada. Ell és la víctima. Jo, el seu botxí.

I al novembre el cas arriba a ERC a nivell nacional. Em reuneixo amb un diputat que, davant l’imminent ressò mediàtic, em demana que no parli. I m’ofereix un pacte en nom del partit. Si no dic res, reuniran una comissió (interna) que decidirà (internament) si el que vaig patir és o no és una agressió. En cas que així es consideri, li obriran un expedient informatiu (intern, és clar). Però si decideixo fer-ho públic, l’agressor em denunciarà per calúmnies i el partit també podria fer-ho, perquè estic embrutant el seu bon nom. I arribats a aquest punt, jo, que sóc tossuda de mena, decideixo no callar més i tirar pel dret malgrat el meu evident desgast físic i emocional.

No puc aguantar el setge constant d’un col·lectiu que considera que l’aparell polític està per sobre de les persones. Que minimitza un fet condemnable i denunciable com és una agressió masclista. Que oblida els valors d’esquerra i d’igualtat que pregona. Que pretén fer llistes cremallera, que s’omple la boca de “tolerància zero” i de “república feminista”. Com ho farem per combatre el masclisme de la nostra societat, si ni tan sols som capaços de fer-ho dins de les nostres institucions i organitzacions polítiques? Us demano que actueu. L’enemic a batre no sóc jo. Creieu-me.

En tot aquest malson, també hi ha hagut companys i companyes que, malgrat els embats, m’han cregut i defensat des de l’inici o bé posteriorment, entenent que el que estava passant era cruel i injust. A totes aquestes persones els agraeixo el seu suport, en especial al regidor Marc Rebulà, que va decidir deixar de ser militant d’ERC després de denunciar el meu cas al partit i constatar que la formació no reaccionava. Ell va obtenir el silenci com a resposta.

Sílvia Guillén i Navarro
Regidora-portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Molins de Rei

Recomanacions personalitzades