Albert Botran: Bildu a Molins de Rei

El passat dissabte 30 de juliol, va visitar Molins de Rei Lorena López de Lacalle, diputada foral alabesa per la coalició Bildu, en un acte que va omplir de gom a gom la Traska Truska. Va fer-ho convidada per Solidaritat Catalana per la Independència (SI), i a la taula l’acompanyaven el diputat Toni Strubell i el portaveu de SI a Molins de Rei, Jordi Casas.

Bildu ha generat molta expectativa en l’entorn de l’independentisme català. La seva irrupció en el panorama electoral basc ha estat sorprenent, esdevenint la primera força en nombre de regidors i la segona en nombre de vots, i aconseguint el poder en institucions com l’ajuntament de Donosti i la Diputació Foral de Guipúscoa (cal dir que al País Basc, les diputacions tenen un paper polític molt més rellevant que no pas als Països Catalans).

A banda d’aquests grans resultats, l’expectació que ha generat Bildu es deriva de dos factors més. D’una banda, representa una nova etapa en la lluita independentista basca, caracteritzada per la decisió de l’independentisme d’arraconar la lluita armada, iniciada fa mig segle. L’espanyolisme ha escenificat novament el seu escepticisme davant aquesta nova etapa, desacreditant aquest posicionament com a mesura purament tàctica, sense valor de fons. López de Lacalle es va encarregar de desmentir aquesta visió, aclarint que la decisió és ferma perquè sorgeix d’una reflexió profunda sobre la necessitat de posar fi al conflicte armat. Qui segueixi una mica de prop la realitat de l’esquerra abertzale s’adonarà que, efectivament, aquesta és una decisió madurada al llarg dels darrers anys. El conflicte basc, que ha generat patiment a famílies de totes les sensibilitats polítiques, d’ara endavant es manifestarà per vies exclusivament polítiques.

De l’altra banda, l’interès que genera Bildu es desprèn del fet que representa una reunió (de fet, això significa bildu en èuscar) de diferents tradicions polítiques i organitzacions, les principals de les quals no tenien cap nexe d’unió anterior: l’esquerra abertzale procedent de la tradició d’Herri Batasuna; Eusko Alkartasuna, originada per una escissió del PNB l’any 1986; i Alternatiba, una escissió d’Ezker Batua (Esquerra Unida) sorgida l’any 2009.

Sens dubte, aquesta unió resulta molt atractiva a ulls de l’independentisme català. Ara bé, de quin tipus d’unitat política estem parlant? López de Lacalle va explicar que el procés de confluència que porta a la creació de Bildu és llarg, que s’ha fet a través de posar en comú programes i objectius polítics, i que té diversos ingredients que li proporcionen uns continguts ideològics d’esquerres que enforteixen la reivindicació independentista.

La ponent va anar oferint punts de vista sobre la política que contribuïen a fer-nos la imatge d’allò que Bildu representa per a totes les persones que l’han votat. Segons López de Lacalle, la política ha de lluitar contra el predomini dels poders financers sobre el poder democràtic. Paraules que si haguessin estat pronunciades per algú altre potser s’haurien considerat “antisistema”. La política també ha de fugir de l’acomodament, i per això Bildu s’ha desprès dels sectors més integrats al sistema, tant d’Eusko Alkartasuna com d’Ezker Batua (vegeu aquest vídeo, no té pèrdua). I cal defensar els serveis públics i usar la fiscalitat com un instrument anivellador de la riquesa, una afirmació que a ulls de molts independentistes neoliberals tindria ressonàncies perillosament bolxevics.

Per cert, sobre les protestes dels indignats López de Lacalle va oferir la següent reflexió: al País Basc no han arrelat tant… per la senzilla raó que allà ja existeix un teixit social i polític molt actiu, que recull les reivindicacions i que lluita pels principals objectius que ha anat posant sobre la taula el moviment del 15M.

Les idees que la representant de Bildu va anar posant sobre la taula feien que aquest actor desconegut anés prenent la forma de partit d’esquerres. Es tractava d’un conjunt de plantejaments polítics allunyats de la canterella que sol acompanyar algunes proclames d’unitat independentista, aquella de “primer aconseguim la independència i després ja decidirem si fem un país de dretes o d’esquerres”.

Sóc dels que penso que, efectivament, caldrà una unitat de l’independentisme per empènyer en la mateixa direcció i exercir el nostre dret d’autodeterminació, perquè per imposar-nos a un adversari poderós com és l’Estat espanyol ens cal la força de molta gent. Però aquesta unitat no crec que s’acabi expressant en la fusió dels diferents partits en un front patriòtic. La unitat s’expressarà en el treball en comú en diferents mobilitzacions i plataformes polítiques, com va ser el cas de les Consultes sobre la Independència o com pot ser-ho la creació d’una Assemblea de Regidors dels Països Catalans, òrgan sobre el qual va existir un consens absolut entre els representants dels diferents partits independentistes en el debat celebrat a l’Ateneu Mulei el passat 10 de maig.

Pel que fa un “Bildu català”, que no vol dir un front patriòtic, sinó una unió política independentista, d’esquerres (en la teoria i en la pràctica) i profundament arrelada entre el poble, també m’aventuro a dir que podria existir. Però si arriba a existir un Bildu català, allò important no serà la simplificació del panorama de sigles. Allò important seran les bases sobre les quals s’edifiqui aquesta nova força. Escombrant modestament cap a casa, penso que les bases que posava la CUP en el seu editorial d’ara fa uns mesos, Unitat independentista, van per aquí: un partit d’esquerres, allunyat al màxim dels vicis de la política professionalitzada (acomodament, cinisme, desconfiança), amb un arrelament popular i una fidelitat estricta als compromisos contrets amb el poble. Allò que vol ser la CUP, però sumant al màxim noves voluntats per l’alliberament nacional i social.

Recomanacions personalitzades