Residència de velles i vells del segle XXI

Els serveis sociosanitaris per a la vellesa són competència de la Generalitat. Vell, vella, ancià, anciana, avi, àvia, gent gran, majors, tercera edat.

Genoveva Català // Arxiu

Carme Riera escrivia, diumenge 12 d’abril, a La Vanguardia de quina manera fem servir la paraula vell i em va generar algunes reflexions. Aquest mes de maig faré 66 anys, convencionalment ja soc vella. No m’agrada dir que em sento jove, doncs no m’hi sento, això no impedeix que estigui plena de vida i d’il·lusions. Soc conscient del temps viscut i n’estic satisfeta. Pertanyo a una generació privilegiada, tot i que encara que vam viure els últims estralls del franquisme, vàrem ser protagonistes de la construcció d’un país democràtic, amb els seus defectes, però democràtic.

El coronavirus ens manté en una clausura obligada i ens escatima la presència i el contacte amb les persones que estimem. Les activitats familiars, d’amistats i socials han desaparegut del dia a dia. Hi ha afortunades que vivim aquesta situació des de la suficiència afectiva i material. La desigualtat social i la injustícia es manifesta amb tota la seva cruesa davant una crisi com la del covid19. Sense entrar massa a fons amb consideracions polítiques he de confessar que em tranquil·litza que a Espanya tinguem un govern com l’actual, hi confio. I, evidentment, per superar aquesta greu crisi sociosanitària i econòmica, caldrà molta fraternitat i grans consensos.

En el nostre territori no ens manca res, ens recullen les escombraries, disposem d’aigua, de clavegueram, de gas i de llum, tenim proveïment d’aliments, de medicaments i de productes per a la higiene. Hi ha un munt d’oficis que junt amb els professionals de la sanitat han esdevingut bàsics, essencials per a la vida quotidiana, cal prendre’n nota i no oblidar-ho, ja que moltes d’aquestes feines, són poc reconegudes i mal remunerades.

El confinament i el seguiment de l’actualitat (gràcies als mitjans de comunicació i les xarxes socials) m’ha fet reflexionar entorn a moltes coses i una d’elles és sobre el recent debat a la vila de si és necessària una nova residència per les velles i els vells. Fa un any i escaig que a la Federació Obrera és va presentar el Pla d’equipaments i allà mateix vaig manifestar el meu desacord en què fos l’Ajuntament qui es fes càrrec de la construcció i concessió de la gestió d’una nova Residència, ja que és competència de la Generalitat.

Recordo quan l’Ajuntament va adquirir la propietat de Can Capdevila on s’hi instal·laria la Residència “Josep Mestres”. Aquest equipament havia iniciat la seva activitat a l’avinguda de València, en el pis que el Consistori tenia com habitatge pel Secretari de la corporació. Ja llavors d’aquest servei en tenia cura la Isabel Pujol que n’ha estat la Directora, fins fa un any que s’ha jubilat, amb una entrega i professionalitat immillorables. També em ve a la memòria la visita, a la recent adquirida finca de Can Capdevila, d’Agustí de Semir, diputat president de la Comissió informativa de Sanitat i Assumptes Socials de la Diputació de Barcelona, acompanyat de la jurista Glòria Wilhelmi. Des de les administracions es començaven a construir serveis de caràcter social, abans de la seva regulació competencial. D’aquesta manera els ajuntaments van obrir centres de planificació familiar, serveis de salut mental, residències per a la vellesa, i molts d’altres serveis. Un cop es va desenvolupar la legislació bàsica constitucional, estatuària i municipal varen quedar fixades les competències per a cada nivell d’administració. Amb tot la proximitat de la ciutadania a l’administració municipal ha fet que durant anys i panys els ajuntaments s’hagin ocupat de més afers dels que els pertoca.

En l’evolució de la gestió de la llar Josep Mestres des de l’Ajuntament s’han viscut experiències com les dificultats per aconseguir que la Generalitat concertés places un cop van passar de la Diputació a l’ICASS (Institut Català de Serveis Socials). També em venen al cap altres episodis com les resistències de personatges locals a tancar una residència privada en condicions inadequades ubicada al barri de l’Àngel, sort de l’actuació dels professionals mèdics del CAP i de l’autoritat judicial que evitaren un mal major. Gràcies als Serveis Socials municipals els residents foren acollits en places de qualitat a la Residència Josep Mestre.

La crisi del coronavirus ha mostrat amb tota la seva brutalitat la situació d’algunes residències de velles i de vells (no m’agrada dir-ne d’avis, no tots són avis, a més en general hi ha més dones que homes). El virus afecta més a persones que ja tenen una salut feble, l’ estenem amb el contacte i els llocs on hi conviuen molts individus són l’indret ideal pel seu cultiu i propagació. La meva sogra definia les residències com el lloc on s’espera la mort asseguda. És una manera de dir-ho una mica cruel. No totes les residències són sales d’espera de la fatalitat, però a diferència dels hospitals hom no s’hi dona l’alta per malaltia, sinó com espai substitut de la pròpia llar.

Soc coneixedora de la vàlua de les persones que treballen a Llar Josep Mestres i de l’esforç que elles i l’equip professional del municipi estan fent. Per això m’atreveixo a proclamar que un espai per viure al final de la vida i morir amb dignitat, no és un espai qualsevol i avui dia emprendre un nou projecte residencial, s’ha de fer amb dotació de personal suficient , amb equips interdisciplinaris i amb retribucions adients. No ens podem exposar a una gestió mercantil que el seu objectiu sigui bàsicament la rendibilitat.

No haver invertit des del sector públic competent en residències per a la vellesa, ha fet que les llistes d’espera siguin terriblement llargues. Cosa que ha provocat que quan una persona aconsegueix ingressar a una llar pública, el nivell de deteriorament físic i el grau de dependència sigui molt alt. Aquesta lamentable situació ha posat en crisi el model de residències, que inicialment estaven pensades com alternativa a la pròpia llar i ara són eminentment serveis sociosanitaris.

La realitat ens ha portat a un altre model residencial de caràcter sòcio-sanitari i els mitjans que cal per gestionar-lo bé són quantiosos. El món privat que s’aboca a construir-ne i gestionar-ne com un negoci, perquè li surtin els comptes ha d’escatimar mitjans en favor de la rendibilitat. Per la seva banda l’administració local no disposa de recursos financers finalistes per aquesta activitat que no és de la seva competència i no te atribucions per recaptar impostos amb aquesta finalitat.

Les polítiques per a la vellesa són avui dia una prioritat. Vivim molts més anys. Les famílies i els models de convivència han canviat. Lluny queden les unitats familiars composades per tres generacions que vivien en cases grans, on una generació cuidava de l’altre. La major esperança de vida de les dones fa que n’hi hagi moltes d’edat avançada que viuen soles. Aquestes són algunes de les causes que fan necessaris plans específics per atendre la vellesa de manera diversa, és una etapa de la vida humana que en el món occidental ha adquirit unes característiques específiques.

La gent de la meva generació no volem ser cap càrrega pels nostres fills, però hem d’admetre que l’única solució no passa per a l’internament. Des del confinament involuntari, he de reconèixer que romandre a casa si tens aficions, música, llibres, ràdio, televisió no és tan dolent -és un assaig per quan arribi una vellesa més intensa-, això em fa pensar que no hi ha una única solució per tenir cura de l’envelliment. Hi ha solucions: habitatges compartits, serveis d’atenció domiciliària de qualitat, ajudes reals a la dependència, espais per a la sociabilitat, entre d’altres.

Les residències de la xarxa pública de Catalunya han de ser serveis sòciosanitaris per atendre a aquelles dones i homes de salut feble, que no es poden acollir a d’altres alternatives. Després de l’experiència del covid19, mai més, ens pot tornar a passar un drama d’aquestes dimensions en centres sense equipaments bàsics per atenció sanitària bàsica, no diguem l’especialitzada per fer front al coronavirus. Per això penso que l’Ajuntament de Molins de Rei, faria bé de cedir els terrenys a la Generalitat i que sigui la Generalitat qui construeixi i gestioni la nova residència. Demano que l’Ajuntament centri els seus recursos en enfortir el servei d’atenció domiciliària que si és de la seva competència, atenent les dades que ens indiquen que a l’any 2023, un 25 % de la població molinenca serem majors de 65 anys. I sobretot allunyem-nos d’aquelles companyies de caràcter especulatiu que veuen en l’envelliment un negoci d’on treure’n profit a canvi d’escatimar-ne mitjans.

No vull deixar passar aquesta ocasió per agrair a les treballadores de Llar Josep Mestres i a les que presten l’atenció domiciliària la professionalitat i la dedicació a la seva feina que han tingut al llarg dels anys i la que estan tenint en aquests dies de tanta tensió. A l’Ajuntament (polítics i professionals) li ofereixo la meva humil col·laboració per aconseguir que la sensibilitat social i la mobilització ciutadana faci que el govern de Catalunya exerceixi les seves competències i doti a la vila d’una nova Llar per les velles i els vells incorporada a la xarxa pública de serveis sòciosanitaris del país.

Genoveva Català va ser regidora d’Iniciativa i Esquerra per Molins de Rei del 1991 al 2003.

Recomanacions personalitzades