No soc un agressor

Eduard Suárez Rovira

Davant les falses acusacions, em veig amb la necessitat d’explicar la veritat.

Soc l’Eduard Suàrez, els que em coneixeu sabeu com soc, una persona no pot fingir, així que jo soc com m’heu conegut: proper, intens, apassionat i compromès.

El dia 23 de març a la plaça de la Vila de Molins de Rei, pels volts de les 20h després de la lectura del manifest i abans de l’inici de la manifestació, vaig aprofitar per intentar parlar amb la regidora, ja que feia dies que no em parlava. Vaig entrar al vestíbul darrera d’ella i li vaig dir de parlar, ella se’n anava. La vaig agafar pel braç i li vaig dir “hem de parlar, així no podem anar, m’has d’escoltar”, ella es va desprendre del braç dient “a mi no m’agafis, deixa’m anar” i va marxar. Després d’això, cadascú va realitzar la manifestació
pel seu compte.

Això és exactament el què he reconegut sempre, perquè és el què va passar.

No em costa reconèixer els meus errors però no reconeixeré mai un fet que no he comès, això seria trair a la veritat. Ni he reconegut cap agressió ni la reconeixeré perquè no va existir. I no pas perquè ho digui només jo, que per mi va ser un fet més, en la difícil i angoixant relació personal amb aquesta companya, sinó perquè coincideix exactament amb el què va explicar ella, el passat 9 d’abril en una reunió per parlar sobre les llistes electorals amb l’executiva: va dir que l’havia agafat pel braç per aturar-la a parlar i que això l’havia violentat. L’altre regidor present no ho va desmentir. Davant d’aquest fet, li vaig respondre que sí, que estava nerviós pel fet que no ens parléssim, que era molt tensionant i que només volia parlar amb ella però que li demanava perdó si això l’havia molestat, que no era en cap cas la meva intenció i que repetides disculpes, només faltaria.  Crec que si ens equivoquem o si l’altra persona ens fa veure que allò no li ha agradat és bo ser empàtic i reconèixer-ho i demanar disculpes. En aquell moment, les va acceptar i va demanar que tanquéssim aquest tema i no se’n tornés a parlar. De tot això, n’és testimoni l’executiva local.

Ara bé, per mi aquest dia, va ser un punt d’inflexió en la meva relació amb el grup municipal, en aquell moment vaig veure que això no acabaria bé i vaig decidir que ni em presentaria de cap de llista a les primàries com havia manifestat i ni tan sols aniria a les llistes. De fet, allà vaig decidir explicar, primer a casa i després als companys de partit la incomoditat personal des que havia sortit escollit regidor, i ella regidora-portaveu i més endavant, la meva cap a l’ajuntament (amb el què aquesta jerarquia suposava), en el dia a dia en què em trobava i com de difícil era. En això em van ajudar molt els companys.

Per això, durant la Setmana Santa, i després de parlar-ne a casa, vaig decidir que el millor per mi en aquests moments era recuperar-me i per fer-ho necessitava enretirar-me, i evidentment no optar a encapçalar ni anar a la llista electoral. Però l’executiva em va demanar que continués com a regidor, que no assistís a les reunions si era necessari però que no deixés la meva responsabilitat a govern i aguantés un any. Jo soc una persona que em dec al partit i no vaig saber dir que no a aquesta petició. Segurament em vaig equivocar…

Seguidament, a la reunió del 7 de maig de l’assemblea del partit comunico, sense entrar en detalls, que em faig enrere de la meva decisió presa d’optar a encapçalar la llista, que és el que va desencadenar fins aquí el conflicte amb aquesta companya. Vaig confirmar que tampoc formaria part de la llista i que em prendria un temps de descans per la difícil relació amb el grup municipal.

Aleshores, enmig de les primàries del partit del mes de juny, apareix un nou relat dels fets del març, un relat molt més greu i colpidor: agressió amb múltiples versions, que se la va agafar dels dos braços, del coll, se la va sacsejar, se la va arraconar contra la paret… Però es diu a mitja veu, no se sap d’on surt, ni què passa, ningú diu res amb claredat ni a mi ni a l’assemblea. És un rum-rum molt angoixant del qual no et pots defensar, però que ho impregna tot i alhora sembla irreal, per mi i per molts companys… i va pujant de nivell fins que l’assemblea, per posar llum i solucionar aquesta nova situació decideix reunir de nou les persones implicades, amb membres de l’executiva i un representant comarcal d’ERC. Al juliol, tornem a parlar dels fets ocorreguts el dia 23 de març, repeteixo les disculpes per agafar del braç, però aquesta ocasió se’ns diu que la vaig agafar dels 2 braços i la vaig immobilitzar, cosa que evidentment nego, perquè no va ser així.  S’acorda entre totes les parts que ens donarem un espai de vacances per estar tranquils i superar aquest i altres incidents fruit de les discrepàncies polítiques.

Però no acaba sent així i l’última setmana de juliol, en la reunió de govern municipal, la regidora explica una versió dels incidents com si hi hagués hagut una agressió sexista i que el partit no l’hagués recolzat. D’això me n’assabento per tercers al mes de setembre i el missatge és clar: que plegui per motius personals, i al cap de 15 dies es farà pública la seva versió del incident sense dir noms. Però ERC acorda en assemblea local el dia 3 de setembre, que no comparteixen les múltiples versions de l’incident ni tampoc l’intent d’allargar aquesta situació en el temps ni creuen que hagi de plegar, al contrari, i que aquesta qüestió, un conflicte entre companys, s’ha de solucionar dins dels canals de mediació d’ERC.

Finalment i d’acord amb ERC, que és qui em va escollir i a qui ens devem els regidors, trio viure tranquil i sense l’amenaça de més xantatges. En aquestes condicions no es pot viure: hem de ser feliços i fer feliços a la gent que ens envolta. Marxo amb la consciència tranquil·la de no haver fet res mal fet, d’haver fet bona feina des de l’estima cap a la gestió pública i trist per no haver-ho sabut fer millor, malgrat que companys d’ERC ja em van advertir que això acabaria d’aquesta manera.

Plego, de la mateixa manera que vaig retirar la meva candidatura per les amenaces i pel linxament, i perquè també he perdut la presumpció d’innocència. Perquè la indefensió i la impotència de ser acusat en un judici públic i mediàtic, mig assenyalat sense possibilitat de defensa després de més de 8 mesos de calvari familiar per netejar el meu nom, embrutat amb rumors i acusacions d’amagat primer i públiques després, està sent molt dura i injusta, ara haig de prendre les millors decisions. Agraeixo les mostres de suport, les peticions de que aguanti i les persones que em diuen que és injust però crec que podré protegir millor la meva família i defensar-me fora del ajuntament. De vegades, justícia, veritat i política no van de la mà.

Em podeu creure o no, però ara per fi em sento lliure per poder-me explicar.

Totes aquestes misèries degeneren en el pitjor de la política i se’n fa un ús immoral, que ha penetrat a la meva vida. Per aquest motiu me’n he allunyat tant com he pogut tot aquest temps, però la manipulació ha continuat. Em sap greu aquesta situació, però haig explicar què va passar abans d’allunyar-me’n del tot, és necessari per mi i per molta gent. El meu lloc és evidentment a ERC, el meu partit des de fa més de 20 anys, la política m’apassiona i continuaré participant de la vida al poble, però ara toca pensar en la meva gent.

Em sap particularment greu el fet que s’usi l’expressió “agressió masclista” perquè és tramposa i perversa. La lluita feminista és massa important com per utilitzar-la d’aquesta manera. Com tots els homes portem el masclisme als porus de la pell i en soc conscient i lluito cada dia per fer-lo fora. He sentit burles per portar el meu fill de mesos a reunions dormint a la motxilla, he proposat reunions a les 10 de la nit per poder jugar, banyar, sopar i posar a dormir els meus fills i no deixar la meva companya sola que m’han negat, rebutjo la violència en totes les seves formes i més en les persones més vulnerables com les dones i els infants. Per això em dol profundament trobar-me en aquesta situació.

En aquests moments el recolzament de la gent d’ERC, de la gent que em coneix, que sap com han anat les coses i de la gent implicada em referma en el meu compromís amb la veritat i amb les bones persones.

Ara el primer que cal és protegir-me, protegir la meva família i defensar el meu nom i honor amb tots els mecanismes al meu abast. Seguirem endavant, malgrat tot, amb un somriure.

Eduard Suàrez i Rovira, regidor d’ERC Molins de Rei

Recomanacions personalitzades

  3 comments for “No soc un agressor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *