Joan Pahissa Castells, el nexe emocional entre fotografia i memòria

Molins de Rei en persona

Joan Pahissa és un apassionat amateur de la fotografia, i al llarg dels anys ha registrat, de manera constant i evolutiva, un vast conjunt d’imatges molt reveladores, que ens ajuden a configurar una certa forma de memoràndum de la nostra història, individual, familiar i social.

Joan Pahissa en un dels seus viatges // Mercè Raventós

Quin creus que és l’origen de la teva passió per la fotografia?
Clarament prové de l’entorn familiar, és a dir del meu pare, que era un pioner de l’art fotogràfic, en aquella època, amb la característica de què tenia el seu propi laboratori de revelatge, a casa. Això era molt inhabitual. Ell em va transmetre la seva afició i la seva tècnica. Jo tenia uns 19 anys, i vaig començar a practicar, amb una Rollei 6×6. Crec que em va representar l’inici d’una nova passió, després de la meva incorporació al futbol juvenil de Molins de Rei.

Als teus inicis, la fotografia era una pràctica molt més artesanal, i clarament també més minoritària. Com recordes aquells anys?
Ho recordo com una experiència molt estimulant. Sobretot la fase del revelatge al laboratori, en blanc-i-negre, és clar. Mica a mica aquesta afició va anar creixent, i participava en alguns concursos, i també col·laboracions amb l’antic Club Fotogràfic. Però més aviat em vaig anar decantant pel reportatge. Aquesta activitat l’anava combinant amb la pràctica del futbol amateur, més o menys en l’etapa del vint als trenta anys. Després vaig ser entrenador de la secció infantil, i també estava amb els veterans de la Penya Blaugrana. Això em va durar fins als 50 anys, i llavors vaig mirar de recuperar la passió per la fotografia.

Creus que l’experiència de la fotografia influeix en la manera d’observar la realitat, en un sentit més global?
Està clar que ens ajuda una mica la fotografia de viatge. T’has de fixar molt en allò que veus, i esperar, i aquesta constància pacient et dóna una certa perspectiva, segons com, més completa i més oberta de la vida.

Quines característiques creus que diferencien la tècnica del retrat humà, en relació a altres temàtiques, per exemple el paisatge, o l’entorn urbà?
El retrat el trobo molt interessant, però més aviat el visc com a espectador. En realitat no m’ha agradat mai gaire com a especialitat, el trobo bastant forçat i poc espontani. Normalment és una pràctica professional d’estudi. Jo sóc més de sortir, d’acostar-me al paisatge, a la natura, i deixar-me sentir. Crec que per aquest motiu m’he dedicat els darrers anys a la macrofotografia, és a dir, a les imatges d’objectes molt minúsculs, flors, insectes, herbes, minerals, o tot allò que et pots trobar a qualsevol lloc de muntanya, amb molta paciència i observació.

D’un viatge a l’Àrtic // Joan Pahissa

Què et sembla més rellevant del pas de la fotografia analògica a la digital?
Sobretot és una qüestió de pragmatisme. Et permet molta més flexibilitat, i és evident que ha representat una gran transformació, per a les generacions més joves. En certa forma avui ja no ens cal ni una bona càmera fotogràfica, el terminal mòbil ho inclou gairebé tot. La comunicació a través de la imatge s’ha popularitzat de manera exponencial. Tot i això, està clar que el sentit d’una bona fotografia és el mateix de sempre, i requereix molta tècnica. No és només un simple automatisme, és treball.

Com diries que es pot aprendre a ser un bon fotògraf?
Trobo que el més important és arribar a fer allò que realment t’agrada fer, sense cap por. I naturalment també ens ajuden molt els tutorials, són la base per passar d’amateur a professional, si és el cas. L’aprenentatge és, més que res, agafar la càmera i sortir, i practicar molt, en tots els diferents entorns. De nit, de dia, a la natura, a l’estudi o a la ciutat, a qualsevol lloc.

La memòria dels nostres viatges està sovint molt lligada a la seva concreció en imatges fotogràfiques. És més important l’experiència o la seva visualització?
Doncs en el meu cas la veritat és que planifico els viatges pensant principalment en les imatges que hi trobaré, o que potser em puc trobar. Per tant, el destí és com una derivació o una conseqüència de l’objectiu fotogràfic. Això també em suposa que durant el temps del viatge potser estic més pendent de la càmera que d’altres coses del voltant, en alguns moments. Però una cosa porta a l’altra. El millor avantatge, però, és que després, a casa, pots reviure aquella experiència moltíssimes vegades, ja que disposes de la memòria fotogràfica de cada instant. Sense les imatges només es conserva el record íntim, molt més fràgil.

T’has plantejat mai exposar una part de la teva obra?
Sí, ja fa un cert temps. Em faria força il·lusió exposar a la sala de ca N’Ametller una petita selecció de l’obra de macrofotografia. La dels darrers deu anys. Però aquestes propostes sempre són una mica lentes i bastant complexes. Ja ho veurem, jo mantinc el meu compromís i la meva esperança.

Recomanacions personalitzades