El nostre Carnestoltes

Sergi Ruiz

Aquest cap de setmana tornarem a reviure el Carnestoltes molinenc, una pedra a la sabata de la Vila. M’agradaria poder transmetre d’una manera constructiva com veig el Carnestoltes a Molins de Rei. Des de l’any 1982, quan la COCA va organitzar el primer Carnestoltes, poc a poc la festa va anar agafant una estructura concreta. Si la mirem actualment no ha canviat gaire respecte al programa d’actes. En aquells temps, tot plegat va anar agafant una empenta molt important, amb grans rues amb més de 60 comparses, balls amb més de 1.000 persones, l’aparició del Camell i el ball propi del mateix, etc.

Des d’aquestes ratlles vull felicitar aquells i aquelles que en el seu moment van posar la llavor, i a totes les persones que van formar part d’una manera o altra de la COCA.

A partir d’aquí, cal posar en valor que tenim un Carnestoltes amagat, però que el tenim! Tenim tots els elements damunt la taula per tenir un Carnestoltes diferent a la resta, amb esperit propi, com podrien ser els de Vilanova, Sitges, Solsona, Torelló, etc. Tots aquests pobles tenen trets diferencials que els fan únics arreu de Catalunya. Molins de Rei també té aquest tret diferencial en el ball del Camell, on realment gira la festa i la fa única. Paraules com Samaniat, Esparriot, Camell, Esteve Vilapubilla i Tortell de Cabell d’Àngel, Corre-cuita o Aristocràcia ho posen en valor. També el fet de tenir una música pròpia i un ball propi.

Molts Carnestoltes presumeixen de tenir una rua molt gran, però nosaltres hem de presumir de tenir un Carnestoltes amb tret diferencial, on la rua complementa i dona sentit a l’endemà. On Rei i Camell lluitaran per tenir un lloc a la vila. Tant és si la Rua té moltes comparses o no, el que és necessari es que hi hagi rua i que sigui participativa en nombre de gent.

Tenim tots els elements, posem-los en valor, fem pedagogia a les escoles, a la gent de la vila, a la gent d’altres poblacions, expliquem-ho. Tenim un Carnestoltes amb tret diferencial.

La rua que no s’acabi, on el final de la festa no sigui anar a sopar, sinó seguir a la plaça gaudint de la música, sopar un bon entrepà allà mateix i fer que les comparses més nombroses segueixin a la plaça fins que el cos aguanti. Que la plaça sigui punt de trobada on caldria posar barres per satisfer els participants assedegats. El dissabte ha d’acabar quan la gent digui prou, no quan toqui anar a sopar. I qui tingui més ganes de gresca, cap a la carpa a ballar. De la plaça al ball no us perdreu, un tractor agafarà a sa majestat i tots fent gresca a seguir-lo, fins el lloc de la nova ballaruca, després tots a dormir que l’endemà ve la festa grossa.

El Camell petit al matí ens dona la perspectiva que el tret diferencial ja no té aturador i les noves generacions pujaran fortes per mantenir la tradició. Que la canalla es vesteixi d’esparriots, i la indumentària passi a formar part d’aquest tret diferencial.

Al vespre tothom a la plaça, ball del Camell, escolteu la música embadalits i expliqueu a petits i grans que el que està passant recrea una antiga tradició molinenca. Un valor cultural i fet diferencial del nostre Carnestoltes.

Els altres acompanyeu a la comparsa reial fins a l’església, allà Camell i Rei faran el samaniat, qui serà el més fort?

Tot plegat s’acaba, el Camell restableix l’ordre i tothom a saltar en corrandes al voltant del foc que el carnestoltes amb tret diferencial ja s’ha acabat. Posem-lo en valor.

Més tard, ja em vaig despertar i no recordo res més, proposo deixar de somiar-ho i començar-ho a viure.

Sergi Ruiz Pi.