Alfons Palau: “La transformació abans de sortir a l’escenari dels Pastorets és una sensació excepcional”

(Els Pastorets de Molins de Rei 2017/2018 seran el 26 i 30 de desembre i 7, 13, 14 i 20 de gener. Viu Molins de Rei sorteja dues entrades entre els socis del diari.)

Alfons Palau amb La Peni al fons // Jordi Julià

Alfons Palau pot afirmar que porta tota la vida vinculada als Pastorets de Molins de Rei. Ha fet d’actor interpretant tots els papers en paral·lel a la seva edat, fins a arribar al d’ara: Aram, el vell que defineix com “avar i roí”. Però, seguint amb la filosofia de que els Pastorets són una pinya i que “tothom és important”, també ha donat un cop de mà amb l’escenografia i la coreografia o fent feines que els avanços tecnològics han fet perdre com és formar part del grup d’homes que feien força perquè la trapa de Satanàs pugés. També ha format part del Consell de Pastorets.

Viu Molins de Rei conversa amb ell prenent un cafè, tot i que acabem pujant fins a La Peni per fer-li les fotografies. I és que el seu vincle amb aquest teatre va més enllà dels Pastorets, ja que també ha estat lligat amb la Joventut Catòlica. La relació va començar per motius familiars i ha acabat sent la d’una colla d’amics que, encara que es trobin un cop l’any, mantenen el mateix caliu.

Quan va començar la seva relació amb els Pastorets?

L’any 1953, l’any que vaig néixer. Vaig néixer a l’octubre, i al desembre, cap a la Peni a fer de nen Jesús.

Però no es va quedar aquí…

No! Després vaig fer els papers clàssics dels nens: angelet, fúria, dimoni, pastoret… Fins que em van donar el meu primer paper amb text: Leví, que és un pastor jove. I a partir d’aquí ja vaig anar pujant esglaons.

I què va venir després?

He fet de Garrofa, Llucifer, Sant Josep, Abies, Sant Simeó… i ara estic fent d’Aram, que és el pare de la Raquel, el pastor vell, avar i roí.

Amb quin es queda?

Com a personatge important, el Garrofa. És un personatge complet, molt potent, molt ‘canyero’, i divertidíssim. Però des d’un punt de vista més sentimental, Sant Josep. Va ser el primer que vaig fer seriosament i em va agradar molt, i també vaig estar molts anys fent-lo. És un paper molt tendre, molt emotiu… L’extrem contrari del Garrofa. Un és deixat anar, estripadot i mentider, i l’altre és una persona molt honesta, molt humil… Però tots els personatges tenen el seu punt perquè aquest és un text molt agraït.

El text és divertit, seriós, amb escenes tendres i d’altres que no ho són tant. Té de tot

Què li agrada d’aquest text?

És divertit, seriós, amb escenes tendres i d’altres que no ho són tant. Té de tot. I tots els personatges tenen el seu carisma concret. Com totes les obres de teatre, però aquesta sent tant popular i tradicional té un tractament un xic diferent d’una obra de teatre normal. I permet fer un doble joc amb coses d’actualitat. El fet de ser un text més popular permet posar-hi cunyes d’algun fet que hagi destacat a la vila o al país.

On més es pot veure la relació amb l’actualitat és en el moment dels cuplets. Abans hi havia hagut un concurs, però s’ha anat perdent. Creu que s’hauria de recuperar?

Hem intentat recuperar-ho, i potser una bona idea, de la qual ja hem estat parlant, és de començar-lo a fer a nivell de la gent de Pastorets, i si funciona, obrir-lo a tothom una altra vegada perquè la gent del poble pugui participar-hi i pugui dir-hi la seva.

Sortegem entrades per als Pastorets de Molins de Rei

La gent que ha estat als Pastorets sol explicar que acaben fent servir frases del text dels Pastorets per al seu dia a dia. Li passa?

I tant! Em passa amb moltes. A més, havent-ho fet tants anys i tants personatges, he acabat tenint tot el text dins el cap. No és per posar-me medalles, però aquests últims anys el text gairebé ni el miro.

Alguna frase concreta?

Una cèlebre és ‘Pastors de la vall’, quan vols cridar l’atenció per dirigir-te a un grup de gent o per començar un correu electrònic. I per tancar els correus dins el Consell de Pastorets, ‘Visca Josep i Maria’.  Que de fet quan vam crear el Consell vam anomenar-lo així per la frase ‘Consell hem de celebrar’, també del text. Una clàssica del Garrofa és la primera que diu: ‘Quina porra, fa patxoca de mirar…”, que parla del bastó que està treballant. I que és la porra que diu que vol per pegar la burra.

Vam treure del text ‘Per pegar la burra i la dona’, perquè és molt masclista

Que abans era la dona…

Abans deia ‘Per pegar la burra i la dona’, però ho vam treure perquè és molt masclista.

Creu que el text original és masclista?

En termes generals, Déu n’hi do. El Garrofa diu clarament que es casa perquè la dona li planxi, el raspalli i el sargeixi. La dona, a casa, i l’home és el que porta la veu cantant, administra i decideix. Ho fa tot. Suposo que lliga amb la manera de viure de quan es va escriure el text, tot i que encara ara potser hi ha famílies que encara funcionin així, però afortunadament cada vegada són menys.

Els canvis per adaptar-se als temps li semblen bé? O creu que s’hauria hagut de mantenir perquè es veiés com eren abans les coses?

Crec que s’ha fet bé. Però de fet, la majoria de canvis no han estat per això sinó que s’han tret alguns trossos per alleugerir el text. Recordo que quan era petit podien durar quatre o cinc hores. Era un disbarat. Avui en dia no aguantes, es fa pesat.

I abans la gent s’hi estava?

És que es vivia molt diferent. Això era tot un esdeveniment al poble, no hi havia gaires coses per fer. Ara, si a Molins no es fan coses, hi ha Barcelona a dues passes. I sinó, tens la tele. Que abans no n’hi havia.

Alfons Palau assegut a les escales de l’entrada del teatre de La Peni // Jordi Julià

Ha canviat l’ambient al teatre?

Es va adaptant però el públic sempre sol ser infantil acompanyat de gent més gran. Com que són els Pastorets sembla que sigui una obra per la canalla, però el text no és gaire per a la canalla. N’hi ha que els costa entendre la relació entre el Pallanga i el Garrofa o les baralles entre Satanàs i Sant Miquel: l’enfrontament del bé i el mal, una cosa bastant simple i potent d’imatge però que en el text és complicada.

Segueix sent una obra religiosa?

Jo crec que avui en dia no es veu com una obra religiosa. Abans potser sí, però avui no. El fet és el naixement de Jesús i hi ha personatges bíblics, però crec que la gent no ve amb l’esperit de veure una obra religiosa. L’intentem enfocar amb un caire d’una obra festiva i tradicional, sense esborrar però tampoc destacar el tema religiós.

Fa molts anys va sortir una burra en directe a l’escenari.

En tot aquest temps, haurà viscut moltes anècdotes. Alguna que es pugui explicar?

Amb la burra del Garrofa fem un joc amb les cordes: es posa una persona des de dins a estirar i quan el Garrofa estira sembla que hi hagi una burra. Però fa molts anys va sortir una burra en directe a l’escenari. Entrava per l’escala que va des de l’escenari cap al cafè de la Peni i quan havia de sortir mai volia, i la feinada era empènyer-la. Molts recorden que un cop es va pixar al mig de l’escenari. Diuen també que va anar regalimant pel terra i va acabar entrant al forat de l’apuntador, que va haver de marxar per cames perquè li venia tota la mullena a sobre. També hem tingut diversos casos d’actors que els hem hagut de substituir a mitja obra. Un no fa pas tant: l’Adrià Sàbat fent de Satanàs es va donar un cop al cap amb una biga i se’l van haver d’endur. Llavors el que quedava de funció ho va fer la Mireia Pons, que estava allà… però resulta que ella anava amb un peu enguixat. Va ser tot un xou.

Altres coses que passin darrere i no es veuen?

La trapa amb què puja i baixa el dimoni fins fa uns anys no era motoritzada i anava amb un sistema de contrapesos. Però mai va acabar de funcionar i, sobretot per pujar, feia falta que hi hagués quatre o cinc persones que donessin un cop de mà per pujar-la. Molts cops vaig haver de posar-m’hi.

Així que a banda de fer d’actor també toca fer altres coses…

De fet, durant un o  dos anys vaig ser l’encarregat de l’escenografia juntament amb el Peret Esteba. A vegades et tocar donar un cop de mà a la tramoia… El que faci falta.

Per cert, ja que parlo amb l’Aram. Pesa molt la pedra que tapa la gerreta?

(Riu). És bona aquesta. És divertit fer veure que pesa, però evidentment és de porex pintat i és molt lleugera. Per cert, com a anècdota, un cop ens vam trobar que quan vam aixecar la pedra, la gerreta no hi era. Resulta que quan la vam col·locar va caure per un forat de l’escenografia. Ho vam salvar com vam poder improvisant dient ‘Hi hauria d’haver una gerreta…’. A vegades amb coses d’aquestes és important tenir mà esquerra i improvisar. I si no et ve el text, te n’intentes sortir com puguis, fent-ho lligar i que no és noti. Normalment te’n surts, tot i que a vegades gent del públic que es coneix el text et diu que t’has equivocat. Però en realitat molts dels cops que t’ho diuen són canvis que hem acordat fer en el text.

Com veu les innovacions que s’han fet últimament?

Enriqueixen molt l’obra i seguir que hi ha molta gent que té més idees. Si no fos pel pressupost, en faríem moltes més. És doble al·licient: tant pels que estem a dalt com pel públic, perquè fa que ni els actors ni els que ens venen a veure se’n cansin, perquè sempre hi haurà alguna cosa nova. La prova és que la gent és molt fidel, tant a dalt com a baix.

Té alguna idea al cap?

Es podria explotar més l’escenografia de la part de baix, del prosceni. Al principi estava pensada per fer-la a dues bandes, com si fos el cel i l’infern, però no es va acabar fent perquè el concepte de cel és difícil de definir així, i ja no se li dona gaire ús. Les aparicions dels arcàngels les faria més espectacular, ja sigui volant o penjats. Tècnicament, si es pogués fer, estaria molt bé.

A nivell personal també va canviant el personatge?

Com que cada any faig d’Aram, cada cop intentem buscar-li un gag nou, una manera de fer diferent… En funció de la parella que tinguis vas més per una banda o per una altra. Sempre intentant, dins el mateix text, buscar coses noves en l’actitud o la manera d’interpretar. Hi ha coses que un any fan gràcia i el següent no. Llavors has de canviar. Però bé, jo tampoc em vull encasellar en el personatge. Quan l’Arnau Armengol va entrar a fer de director, recordo que em va preguntar quin personatge volia fer. Vaig dir que m’era igual, que podia fer el que fes falta. I si em deia que aquell any no hi havia cap paper perquè preferia que estigués entrant i traient decorats, també. La qüestió és ser allà col·laborant amb el grup,.Tots som importants. La tramoia, els tècnics de so i els de llums… I en els personatges, des del Garrofa, el Pallanga, Satanàs i Sant Miquel, fins a l’angelet més petitó i el nen Jesús que acaba de néixer. Si faltés algun d’ells no podríem fer l’obra. Això està bastant aconseguit: ningú es creu ni millor ni pitjor que un altre. Tothom s’hi entrega molt i no hi ha problemes perquè n’hi hagi un que es consideri el ‘divo’ i l’altre és el mindundi. És una pinya bastant ben formada. Hi ha bon ambient, bon rotllo entre tots, i això que el dia de l’obra es poden moure 60 o 70 persones per allà dins. A més, les portes estan molt obertes tant per entrar com per sortir. És el que es pretén, que sigui totalment obert i lliure, i tothom pugui dir el que pensa.

I dels Pastorets en si, canviaria alguna cosa?

Crec que el camí que es porta és el correcte. Ens ho passem bé, fem un bon espectacle, fem festa de Nadal i mantenim la tradició. Ja són 130 anys. Seria una llàstima que per deixadesa no anés bé, però passa el contrari: cada any tenim més demanda de gent que vol participar a Pastorets. És curiós perquè durant un temps els nous només eren nens i nenes que feien de personatges més petits, com les fúries. I ara, aquest any tenim diversos personatges nous, com Sant Josep, Leví o Jessè, que són nois i noies que han començat fent de fúries, han sigut fidels a la tradició i han acabat pujant.

Es pot dir que porta tota la vida als Pastorets…

Bé, hi ha hagut dos moments que no: primer, en un temps que es va deixar de fer. I després, quan vaig tenir fills perquè anava de bòlit. Però vaig acabar tornant, sí. I vinculat sí que hi he estat tota la vida.

Què tenen per passar-s’hi tota una vida?

És una qüestió de tradició familiar i de poble El meu oncle hi estava molt ficat i va ser el vincle. I ja de ben petit m’hi vaig veure ficat. Ho vaig aprendre com aprens l’abecedari. El regust pel teatre sempre l’he tingut: anar-lo a veure i fer-lo. I, evidentment, tant en la primera etapa com en la segona sempre he tingut grans amics. Hem estat una pinya on hi ha des de nens de dos o tres anyets fins a personatges de més de 60 anys –que ara jo ja soc d’aquests–. Hi ha molt bon rotllo i caliu. Els grans intentem posar seny mentre que els joves és desfoguen. És molt maco. Sota l’escenari, allò és un bullidor. Dona molt de goig estar allà enmig de tothom i notar que ets un més del grup, que no ets un estrany, encara que hi hagi gent que només veus allà i durant l’any no hi coincideixes.

Aquesta transformació és de les sensacions maques que et dona

Què és el millor dels Pastorets?

Els assajos són fantàstics perquè ens ho passem de conya, les actuacions no cal dir-ho. Però el moment amb què jo m’identifico molt i m’hi trobo molt bé és el moment abans de començar l’espectacle. Quan vens de casa després de dinar, puges a La Peni i et poses el vestit. És una transformació. Deixes de ser l’Alfons per passar a ser l’Aram (o qui sigui). Aquesta transformació és de les sensacions maques que et dona. Igual que pujar a l’escenari quan encara no hi ha ningú i el teló és avall, estar-se un parell de minuts passejant per allà, meditant una mica, i concentrant-te, ja no en el paper, perquè te’l saps de sobres, però sí concentrant-te en el que vas a fer. Aquest moment és excepcional. Així que puc dir que, per mi, la transformació abans de sortir a l’escenari et dona una sensació excepcional.

[Ajuda’ns a seguir fent entrevistes com aquestes fent-te soci del Viu Molins de Rei. Nosaltres podrem seguir elaborant continguts com aquests i tu et podràs beneficiar de nombrosos avantatges. Un d’ells, el sorteig d’entrades per anar a veure Els Pastorets exclusiu per a socis del Viu Molins de Rei.]