Córrer per fugir

OPINIÓ: Fora de registre. Espai de crítica de la cultura i reflexions perifèriques - Isaac Arriaza
OPINIÓ: Fora de registre. Espai de crítica de la cultura i reflexions perifèriques - Isaac Arriaza

Si ho penso bé, el running, és a dir, l’atletisme popular de tota la vida, ha esdevingut una moda més aviat ridícula. No obstant això, jo mateix hi estic ficat des de fa prop de dos anys i mig. He de reconèixer que resultaria molt llarg, i també un xic pesat per al lector, explicar-vos les raons que m’han portat a córrer fins a tres o quatre cops per setmana. Córrer a hores intempestives, a les set del matí en ple hivern o les onze de la nit a trenta graus un dia laborable qualsevol. Córrer fins i tot quan no les tenia totes. Suposo que és l’efecte habitual de les febrades, et porten a adoptar comportaments sense massa sentit aparent. Hi sents quelcom estrany que t’empeny a desitjar cada cop més aquella sensació plaent i dolorosa a la vegada. És, tot plegat, necessari? Doncs ja veieu. La condició humana té aquesta particularitat, sense perjudici d’altres, òbviament: acostumem a fer coses el significat de les quals es pot posar seriosament en dubte.

El meu cas és especialment particular però, abans de continuar, vull deixar clar que l’esport és una pràctica altament recomanable. Durant els darrers anys de la meva vida, he dedicat veritables esforços a intentar convèncer les persones que em són més properes per tal que s’animessin a córrer, anar en bici o qualsevol altre tipus d’activitat física relativament intensa. I ho continuaré fent. Així i tot, el que no és tan agradable és prendre consciència que, com acostuma a succeir en el marc d’una societat estructuralment desigual, no tothom pot superar les dificultats i els obstacles que impedeixen la pràctica generalitzada de l’activitat esportiva, entesa com a condició necessària per assolir una situació de benestar i salut integral. Per altra banda, i sortosament, córrer és prou econòmic perquè pugui ser accessible a qualsevol que ho vulgui experimentar per plaer o afició. De fet, la crisi econòmica se sol esgrimir com una causa gens menyspreable per explicar bona part de la bombolla de l’atletisme popular.

Qui escriu es va enganxar molt tard a això de córrer quan ningú et persegueix, és a dir, sense una altra raó de pes que no sigui el pur gaudi. I és que, quan mai has pogut fer quelcom que has trobat interessant o, simplement, desitjable, i després se’t permet de cop (a vegades la vida et proporciona destins inimaginables), ho agafes amb ganes. Amb moltíssimes ganes. A més, com que córrer és molt eficient i, per tant, no cal massa temps per generar una bona dosi d’adrenalina, doncs vinga. Endavant.

Des de la tardor de 2015, he corregut per plaer, per evadir-me, per distreure’m, per conèixer indrets interessants des d’una perspectiva diferent o, simplement, per superació personal. Tothom diem que no ens importa el temps, les marques, però no és veritat, només falsa modèstia. També, he participat en la Cursa de Sant Miquel durant els darrers 3 anys de forma consecutiva. El 2015, vaig iniciar-me amb la de tres quilòmetres i mig. No va anar malament. A les dues darreres edicions m’he atrevit amb els deu mil metres. Enguany, abans de l’estiu, tenia molt clar que m’inscriuria. En tornar de vacances, però, vaig dubtar diverses vegades si hi prendria part. Finalment, em decidí per córrer. Després de formalitzar la inscripció, i a la vegada que avançava el mes de setembre, tingué molt clar la raó per la qual havia de fer-ho. Una espècie de revelació sobtada i forçada per la situació política. Aquest any, havia de córrer per fugir. Almenys durant una hora (tot i que després va ser menys).

Volia fugir d’un ambient on em resultava molt difícil, gairebé impossible, respirar. Fugir dels insults i dels assenyalaments. Fugir dels posicionaments imperatius i les consignes de consum ràpid. Fugir dels plantejaments dicotòmics i les adhesions fanàtiques. Fugir de l’amb mi o en contra meu enunciat per dues adscripcions nacionals que no puc acceptar com a pròpies. Fugir de l’ofec de les banderes i la solemnitat imposada dels himnes. Fugir, fugir i fugir. Congelar la meva ment durant deu quilòmetres per mitjà del sofriment, el dolor, el plaer i l’eufòria que s’esdevenen de forma simultània durant l’exercici físic. Fugir per il·lusionar-me, somiant -sí, un cop més- sobre la fi del tot i el principi del no-res.

Poc abans de les nou del matí, ja superat l’últim gir a l’esquerra i, davant meu, encara a uns quants metres de distància, vaig veure l’arc d’arribada. Allà, sota aquell globus inflable en forma d’u invertida, m’esperava el final de la meva pròpia fantasia. En creuar, i després de recuperar lleugerament la respiració, vaig alçar la mirada i vaig tornar-la a veure, de mida considerable, penjant d’un balcó a la cantonada del carrer Molí. De nou, banderes. Per molts esforços que hi posem, efectivament, ningú pot fugir del seu present històric. No ho pot fer, no hem de fer-ho, en realitat, perquè això voldria dir acceptar, com a úniques realitats possibles, els dos reduccionismes identitaris que s’ofereixen com sengles fórmules màgiques per al nostre alliberament, per la nostra emancipació. I com no puc, ni vull, fugir, he tornat a escriure.

Isaac Arriaza és veí de la Riera Bonet i autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.

  • dclosa

    Molt maco, molt maco… al cap i a la fi, per no transmetre ni dir res, res de res…