L’habitatge social, l’aneguet lleig de Molins de Rei

Miguel Ángel Pozo // Jose Polo

En breu farà un any que vaig escriure per a aquest diari un article (Que continuï la festa!‘) on manifestava la meva sorpresa amb la dinàmica en polítiques d’habitatge i urbanisme que està portant a terme la sociovergència molinenca.

En aquell article vaig explicar com donava la sensació que la resurrecció de la bombolla immobiliària semblava que estava agafant força en el nostre municipi. Bé, després d’un any crec que les meves suposicions han quedat suficientment reafirmades i fins i tot curtes. No només s’han consolidat les promocions que s’anunciaven sinó que se n’estan fent unes quantes més i totes de lliure accés, inclús s’ha enderrocat patrimoni arquitectònic –no sé si amb intenció o no del govern– per continuar amb la bola.

De fet, per donar algunes dades interessants, el 2016 a Catalunya hi ha hagut un increment de promoció d’habitatge nou lliure respecte l’any 2015 del 46%, i si només agafem tres anys enrere, el 2013, aquest increment ha sigut del 220%. Com veureu, aquestes dades són bastant rellevants si les comparem amb les de promoció pública, respecte al 2015 un increment del 2,75% i respecte al 2013 un decreixement del 29%. I és en aquestes dades on vull parar l’atenció, però per això cal que expliquem abans alguna cosa referent al nostre municipi, i en concret a les Guardioles.

Després de 28 mesos, la construcció del flamant barri de les Guardioles continua al seu ritme, si alguna vegada l’ha tingut. Però és aquí on us vull explicar un acudit: segons el Pla Parcial Urbanístic de les Guardioles (PPU), s’establia en el seu pla d’etapes la construcció del barri sencer en 48 mesos màxim -ara és quan hem de riure-. Però, què ha passat perquè això no s’hagi complert? Bé, el que ha passat es pot dir en dues paraules: Sociovergència Urbanística.

Ens hem de remuntar a l’any 2014 quan el primer govern sociovergent va fer la modificació del projecte d’urbanització de les Guardioles, i allà on deia 30 mesos –menys mesos que al PPU–  hi va posar… 81 mesos! Sí, de dos anys i mig va passar a sis anys i nou mesos, i allà on deia dues fases de construcció es va transformar en quatre fases de construcció. Què significa això?, que teòricament tots els veïns del voltant, Riera Bonet i Conserves principalment, tindran passant camions fins a finals del 2021. I no només això, d’aquest canvi també s’extreu una cosa molt interessant que és la priorització d’urbanitzar determinades illes a favor, curiosament, del propietari privat majoritari, Sacresa. I quina cosa es veu afectada? Efectivament, l’habitatge públic. Com? Molt fàcil. Dels 170 Habitatges de Protecció Oficial (HPO) que havia de desenvolupar l’IMPSOL (existeix projecte bàsic des del 2011) en tres edificis, ara només en serà un, el que està alineat amb l’avinguda Mancomunitat. De fet, si ens guiem estrictament pel que marca la llei, en aquest cas el PPU, de l’habitatge públic de les Guardioles s’havia de desenvolupar el 60% els primers 4 anys i un 40% els següents 4 anys des de l’aprovació del pla.

Més d’un potser s’està portant les mans al cap i potser té raó, però la gran explicació del govern va ser que a causa de la crisi immobiliària que pateix el país era més oportú allargar les obres en el temps, fins a l’infinit i més enllà. Ara bé, si es reconeix per part de l’alcalde i l’equip de govern la problemàtica del sector immobiliari, per quin motiu s’havien d’iniciar les obres del barri? Era una qüestió indispensable pel creixement del poble? En la meva opinió, no. I no ho és per una raó fàcil, l’Ajuntament té recursos urbanístics suficients per fer créixer el poble aplicant criteris d’habitatge social, ja sigui de lloguer –en major mesura– o venda. Llavors, per què es va fer? Bé, a aquesta pregunta no en tinc resposta o com a mínim basada en fets. És el regidor d’Urbanisme qui ho hauria d’explicar amb tots els detalls possibles, si és capaç.

I és aquí on vull enllaçar amb l’inici d’aquest article, la política d’habitatge presa pel govern sociovergent a Molins de Rei. Fa poc va sortir la notícia que es construiran habitatges de protecció oficial al nou barri de les Guardioles, una promoció de 34 habitatges, aparcament i trasters. Encara més ha sigut el ressò de la noticia quan els preus de l’HPO de la promoció estaria al voltant de 180.000-200.000 euros, uns preus populars bastant impopulars.

Quin és el problema en que el preu públic sigui aquest? En tenim diferents factors, alguns són polítics i d’altres econòmics. Econòmics bàsicament queda reflectit amb que el Departament d’Habitatge de la Generalitat estableix com a preu protegit. En aquest cas, amb una qualificació d’HPO a règim general li correspon un preu MÀXIM de 1.940,48 euros per metre quadrat de superfície útil. És a dir, un habitatge de 80 metres quadrats surt a 155.000 euros. Ara bé, aquí cal sumar aparcament, traster, etc. Per tant, sembla lògic que aquests nous habitatges valguin a partir de 180.000 euros i sí, podran dir que són habitatges de protecció oficial perquè així ho classifica la llei, però potser per a alguns moralment no ho és. Si existeix un màxim, vol dir que pot ser més barat.

Ja sabem quin és el procediment en aquesta promoció: el govern li cedeix a la cooperativa el solar a canvi de vuit habitatges, una operació al voltant de poc més d’1 milió d’euros. Aquests habitatges són valorats sempre en funció del preu màxim, que, torno a repetir, no és obligatori. A canvi, la cooperativa promociona i construeix l’edifici de 34 habitatges (4+4 que gestiona l’Ajuntament), 61 places d’aparcament i 29 trasters. D’aquestes xifres hi ha un excés de 35 aparcaments i 4 trasters que comercialitzarà pel seu compte la cooperativa. En definitiva, la cooperativa es transforma purament en un gestor immobiliari per manca de lideratge polític que, amb una part dels diners del futurs inquilins i un préstec hipotecari, construeix un edifici d’habitatges. La conclusió fàcil seria agafar aquest ‘totum revolutum’ de dades i fer quatre càlculs per saber quin serà el preu en el mercat de tota aquesta promoció, però com resulta complex fer el càlcul del cost material de tota la promoció -ho dic per experiència professional. No em quedaré amb el titular que pot valdre menys el cost material que el preu de mercat, que podria ser.

I ara és quan ve el factor polític, que és amb el que em vull quedar. Quina és la política d’habitatge públic que ha dut a terme el govern sociovergent? Coses ha fet -ajuts a la rehabilitació, gestió dels habitatges d’emergència social, etc.- però la política real d’accés a habitatge social ha sigut zero, és més, si algú es molesta en veure el pressupost 2017, es destina a l’execució del pla local d’habitatge 2012-2017 l’astronòmica xifra de 12.000€. Amb aquests diners poca cosa farà el govern.

Es possible que la qüestió estigui en la paraula ‘social’ i el seu significat en funció del color del partit polític. D’entrada, crec que l’habitatge social l’ha de fer directament l’administració pública, sigui Ajuntament o entitat supramunicipal ja que aquesta és la seva funció, no val derivar la responsabilitat cap als altres. També cal entendre que arran d’aquesta funció pública que fa l’administració no ens hem d’obsessionar a recuperar els diners invertits en una promoció d’habitatge perquè el que estem fent en aquest cas és ajudar, no gestionar. Els podem recuperar? Sí, però també podem fer-ho de manera més flexible.

Però per què l’actual govern no ho fa? Per la senzilla raó que no vol o perquè no és prioritari. Ara bé, per omplir partides de pressupost que no s’executaran, sí, per a això si que hi ha disposició i diners. Sinó, podeu consultar fàcilment el romanent de tresoreria que hi ha hagut, per exemple, l’any passat. I és que el govern sociovergent de Molins de Rei, malauradament, no té diners per fer habitatge públic. És més, recordo una reunió que va tenir el grup municipal de Molins Camina amb membres del govern quan es va negociar el Pla d’Actuació Municipal (PAM). En aquella reunió es va proposar –entre moltes altres coses– que l’oficina municipal d’habitatge es transformés en un ens 100% públic que es dediques a fer política o promoció  d’habitatge públic socia. La resposta va ser, com sempre, “això és complicat”.

En definitiva, la dinàmica que està duent l’actual govern en matèria d’habitatge i urbanisme és per fer-se-la mirar, sobretot en el sentit de prometre coses que finalment no es realitzen o l’artifici polític per fer creure a la gent coses que no són. És una llàstima que tenint els mecanismes i recursos disponibles no es vulgui potenciar aquest aspecte a la nostra vila. Potser hi ha interessos que aquesta vila no sigui la de sempre, la dels seus veïns i veïnes, la de molinencs de tota la vida, sinó una mena de Beverly Hills català.

Miguel Angel Pozo és membre de Molins Camina.