Romà Català, la imatge com a vocació i professió

Molins de Rei en persona

Romà Català és editor i realitzador audiovisual, amb una llarga trajectòria a diferents mitjans, i un amant permanent de la cinematografia d’autor.

Conserves algun record conscient de l’origen de la teva fascinació pel món de les imatges?

Romà Català // Joan Gosa

Encara que quasi tota la meva trajectòria professional s’ha desenvolupat en el món de la televisió, l’origen del meu interès pels mitjans audiovisuals és la meva afició al cinema, que es va despertar en una vila cinèfila com Molins de Rei al voltant d’entitats com el Cine-Club de La Peni i el Grup de Cinema Amateur. La meva experiència en el món del cinema professional és redueix al muntatge d’un llargmetratge l’any 1989, Una dona al meu jardí, d’Octavi Martí i Antoni Padrós.

Provinent del moviment escolta, que va incidir fortament en la meva formació humanística, i coincidint amb els primers anys de la transició, començo a interessar-me pel cinema com a eina de denúncia social, col·laborant en diverses iniciatives i debats, com Novembre és  Pasolini, al costat de Carles Joan Pi, Jaume Dagà, Josep Faura, Josep Maria Prat, Pep Surià i Teresa Llopart.  Posteriorment vaig descobrint el llenguatge cinematogràfic i altres aspectes del mitjà audiovisual. La pel·lícula Bilbao de Bigas Luna va representar per mi el prendre consciència de les especificitats del llenguatge audiovisual davant del llenguatge escrit (els primers plans, la nit, la música,…) i de les possibilitats al·legòriques dels personatges per definir uns valors que van més enllà d’ells mateixos.

Les meves grans referències cinematogràfiques són essencialment Buñuel i Polanski.

Com interpretes a dia d’avui els teus anys joves a Molins de Rei?

Anys d’amistat, recerca i canvis que es desenvolupen en un ambient molt estimulant. Erem una bona colla al voltant del món del cinema a Molins de Rei: en Pere Vila i en Joan Guitart com a pioners, l’Antoni D’ocón, el Josep Barba, el Joan Domènech,…  Durant aquells anys col·laboro amb el Cine-Club i participo activament en les primeres 12 hores de Cinema de Terror. També organitzo una edició de la Setmana de Cinema de la Joventut, com a part de la Setmana del Cinema Espanyol.

“Vaig participar en les primeres 12 hores del Cinema de Terror”

Amb la col·laboració dels companys del Grup de Cinema Amateur i junt amb en Jordi Esteve, que portava la càmera, començo a rodar films amateur. Els actors eren els meus amics Josep Canals, Alfred Soler, Neus Labara,… i també vaig comptar amb la col·laboració desinteressada de molta gent de Molins de Rei: Miquel Bofill, la Coral Lai, l’Albert Roig al so, el Pere Raich al doblatge, en Jaume Villanueva…. i molts més amics.

Vaig constatar que era un pèssim guionista, però també em vaig adonar que sabia posar un pla darrera un altre per explicar una història, i això, junt amb la circumstància de que es començava a parlar de la creació de TV3, em va animar a estudiar cinema i video. Vaig entrar a treballar a TV3 com a muntador de video l’any 1984,  i a partir d’aquest moment tota la meva vida girarà al voltant d’aquesta activitat.

Quant jo era adolescent, i havia de decidir de quina manera m’havia de guanyar la vida, la televisió no era una de les opcions que contemplés, ho veia molt allunyat de les meves possibilitats,  però l’aparició de TV3 va modificar els meus plantejaments i això m’ha permès tenir el privilegi de dedicar-me a una professió que també ha estat la meva passió.

Romà Català // Joan Gosa

Quin balanç en fas de la teva dilatada carrera professional?

Ha representat una gran experiència, però al llarg de la meva trajectòria professional he pres decisions que potser ara no consideraria les més adequades. Vaig començar a TV3 com a muntador de programes informatius i d’esports. Dos anys més tard, coincidint amb el trasllat de TV3 a Sant Joan Despí, vaig deixar l’àrea d’informatius i vaig passar a l’àrea de programes, on vaig muntar de tot.

A TV3 em trobava una mica encrostat i, encara que sempre m’he sentit molt muntador, tenia la dèria de ser realitzador i a TV3 havies de fer cua, i sortint-ne podria ser més fàcil. Durant aquells anys erem pocs professionals i molta feina, a l’inrevés que ara, i vaig agafar un permís per començar a treballar pel meu compte: la pel·lícula a la que m’he referit al principi, moda, publicitat, Tariro Tariro amb La Trinca,… Al cap d’un any vaig tornar a TV3 amb un contracte temporal com ajudant de realització del Mikimoto Club i L’Oh Bongònia.

Finalment agafo una excedència i inicio una etapa en la que treballo com a ajudant de realització i muntador (Locos por la tele, a TVE,..). Seguidament, reinicio la meva relació amb La Trinca-Gestmusic, que ja els coneixia de TV3 pel muntatge del seu programa No passa res, i a partir de l’any 1993 començo a treballar amb Gestmusic. El que m’agradava de La Trinca-Gestmusic  és que van desmitificar una mica el mitjà, introduint una manera de produir que responsabilitzava més els professionals. La confiança que els directius de Gestmusic em tenien em va animar uns anys desprès a prendre la decisió definitiva de deixar TV3, i des de llavors he treballat com a realitzador free-lance per a Gestmusic i altres productores (Imagic-En clau de vi, Gara,..),  bàsicament com a realitzador de programes d’estudi, en directe o semi-directe (concursos, musicals, humor, divulgatius, debats,…) i algunes incursions en el documental (Off Barcelona amb l’Ignasi Riera,…) i la ficció.

Aquesta feina m’ha permès unir treball i gaudi, però el fet de ser autònom m’ha obligat a no poder repenjar-me mai i a superar-me en cada programa, per fer front a una competència que ha anat augmentant progressivament.  No he tingut grans amistats en aquest mitjà…, tan sols la meva lluita, el meu afany perfeccionista i la meva responsabilitat. Des de que treballo la meva principal preocupació sempre ha estat que quedi bé el següent programa que gravi,  i aquest és el motiu principal d’haver sobreviscut tants anys com a professional autònom en aquest mitjà altament competitiu.

Romà Català // Joan Gosa

Quines creus que són les claus primordials de l’evolució dels mitjans audiovisuals en els darrers anys?

“La influència dels periodistes ha anat en augment”

Constato que en el món audiovisual, i de la televisió en concret, la influència dels professionals de la informació, és a dir, els periodistes, ha anat en augment en detriment de professionals amb trajectòria més específicament audiovisual, amb una formació diferent. S’ha de tenir en compte que els estudis de comunicació audiovisual són relativament recents i la majoria de persones que treballàvem en l’inici del mitjà proveníem del cinema, de TVE-Sant Cugat o d’altres professions.

Aquest fenomen s’ha produït tant a gran escala, amb l’ocupació dels càrrecs més influents, caps de cadena, de programes,… com també en el treball diari, amb una predominança creixent dels periodistes i generadors de continguts en front dels especialistes de la comunicació audiovisual. Això és pot traduir en un control més directe o indirecte dels mitjans per part dels agents polítics, i amb uns criteris de programació i escenificació de continguts  bastant discutibles des del meu punt de vista.

Pel que fa a la cinematografia, què és el que et sedueix més?

Clarament és el muntatge. Encara que he treballat vint anys com a realitzador, em considero essencialment un muntador audiovisual. El que passa és que la feina de muntador és un treball molt tancat, i necessitava una mica d’aire. Durant els primers anys a TV3, on vaig coincidir amb altres professionals de Molins de Rei, com l’Antoni Janés, el Martí Cabra i el Joan Guitart, amb qui vaig muntar diversos capítols de les series que dirigia, vaig poder compartir un  context humà molt positiu, que es traduïa en una forta inquietud per aprendre, amb uns companys que lluitavem per aconseguir que el treball del muntador de video fos valorat  com a creador de llenguatge, més enllà de la manipulació tècnica.

Durant tots aquests anys he estat testimoni directe de l’evolució tecnològica del mitjà audiovisual: vaig començar a treballar amb televisió analògica (amb cintes U-Matic i cintes de la mida d’una bobina de cinema, que es posaven en reproductors de video que eren més alts que una persona) i he acabat amb els formats en suport digital. El més positiu d’aquest canvi, al marge de l‘augment de la qualitat de la imatge, ha estat l’abaratiment dels mitjans de producció, i per tant les possibilitats d’accés a la producció d’empreses més modestes.

Romà Català // Joan Gosa

Com analitzes aquest vincle tan exacerbat i tan present entre política i mitjans de comunicació?

A la vida, tot el que és susceptible d’empitjorar, empitjora, i l’evolució dels mitjans de comunicació en general n’és un bon exemple. Fa deu anys ens escandalitzavem de les banalitats de la teleescombraries, però actualment la teleescombraries és fa sobre coses molt més serioses, com ara la política, la situació de col·lectius discriminats,… El periodisme, enormement interessat, que es fa actualment des de les televisions, deforma la lectura de la realitat i enverina la ment dels ciutadans. En general, i amb honroses excepcions, el tractament periodístic de la realitat no té en compte la recerca de l’objectivitat i la veritat, sinó l’impacte sobre l’audiència.

Quines propostes o projectes artístics t’interessen més, en aquests moments?

M’agradaria obrir camins de col·laboració amb alguns mitjans de comunicació locals, com ara la ràdio, o d’altres, i continuar fent vídeos divulgatius-artístics. M’interessen algunes de les propostes d’autors més joves, com ara Dani Andreu, o també la realització recent del documental sobre Els Pastorets. Sabem que ara hi ha un nivell formatiu i tecnològic  molt superior al dels nostres inicis. Però aquesta evolució pel que fa a les condicions tècniques tampoc significa necessàriament una millora en els continguts o en la poètica visual. A vegades es produeix i a vegades no es produeix. Crec que la comunicació audiovisual amb l’espectador existeix sempre a partir de l’estructuració dramàtica de qualsevol situació, més enllà de la manipulació tecnològica inherent a l’època en que es realitza. L’essència fonamental del llenguatge visual, en totes les seves expressions, no ha canviat gens: és la comunicació humana.