Els veïns de la Rierada reclamen a l’Ajuntament que redueixi els costos de legalitzar la urbanització

Un grup de veïns demana a l’Ajuntament que reformuli el projecte que legalitzarà i urbanitzarà aquest enclavament del Parc Natural de Collserola mentre que altres ho porten als jutjats. Aquests grups asseguren que l’Ajuntament beneficia els grans propietaris i els petits s’hauran de vendre la casa per pagar. La resta de veïns coincideixen que s’han de buscar alternatives de finançament.

El Pla Parcial acaba al restaurant, i la pujada a partir del pont és el PERI // Jordi Julià

La zona del Pla Parcial acaba al restaurant, i la pujada a partir del pont és el PERI // Jordi Julià

El paratge de la Rierada, situat idíl·licament al bell mig del Parc Natural de Collserola i resseguint el curs de la riera de Vallvidrera, s’ha convertit en un camp de mines. L’aprovació del projecte de reparcel·lació d’aquest barri de muntanya de Molins de Rei ha revoltat una part dels seus veïns. El tema arribarà fins i tot als tribunals, perquè n’hi ha que han presentat un contenciós administratiu que considera que no s’ha fet d’acord amb la llei.

Tot i que estan d’acord amb que es faci la urbanització i es legalitzi, creuen que no s’ha fet de manera justa. “Estem pagant als dos cacics que tenen la majoria dels terrenys de cada part”, assegura en declaracions a Viu Molins de Rei Marian Brils, una de les veïnes que ha presentat el contenciós, en referència als propietaris inicials de la zona: les famílies Castellví, Santoi i Llunell, que van anar venent petites parcel·les al llarg dels anys però especialment als anys 60 i 70.

“La majoria de la gent ens haurem de vendre la casa per poder pagar el que l’Ajuntament ens demana”, vaticina a aquest diari Pere Casas, portaveu del grup que ha presentat recurs. Cada petit propietari ha de pagar uns 50.000 euros de mitjana, tot i que en alguns casos arriba als 130.000 euros. Aquests imports responen a repartir el cost de tot el projecte entre tots els veïns en funció de quantes parcel·les acabarà tenint.

Anys pagant impostos de zona urbana

Tot i que la reacció veïnal ha aparegut ara, el projecte no és nou: està pendent de fer des de l’aprovació del Pla General Metropolità (PGM) del 1976, que el va declarar zona urbana. El projecte de reparcel·lació va ser iniciat quan Iniciativa era a l’alcaldia, tot i que no es va acabar tirant endavant, i l’ha acabat aprovant el govern de CDC i PSC. Durant tots aquests anys -recorden tots els veïns, tant els que es queixen com els que no- l’Ajuntament els ha estat cobrant impostos corresponents a zona urbana tot i no disposar de serveis com clavegueram, aigua corrent o el propi asfaltat dels carrers.

Dues realitats: PERI i Pla Parcial

No obstant, la realitat d’aquest barri de muntanya és diversa. Urbanísticament, està dividit en dues zones, amb la línia divisòria situada al pont del restaurant Can Castellví. La primera correspon a les antigues propietats de la masia de Can Castellví i es denomina  ‘Pla Parcial’. L’altra zona és la que hi ha passat el pont, al voltant d’una altra masia, Can Santoi, i es denomina ‘PERI’. Aquesta inclou el nucli antic d’aquest barri de muntanya abans part de Santa Creu d’Olorda.

Mentre que el Pla Parcial gairebé no té carrers fets, no hi ha llums al carrer i hi ha cases que treuen l’aigua de pous i han de fer servir fosses sèptiques perquè no hi ha clavegueres, al PERI hi ha cases amb més serveis, tot i que no són totes. Hi ha una zona del PERI on s’ha fet arribar fins i tot una canalització de gas natural i últimament s’hi ha instal·lat fibra òptica.

La reacció també ha estat diferent. Un grup de propietaris del Pla Parcial ha presentat un recurs de reposició que demana a l’Ajuntament que retiri el projecte i el reformuli. Pel que fa al PERI, un altre grup ha presentat un contenciós administratiu que ho porta directament als tribunals. Diuen que són majoria: segons els del Pla Parcial, són 38 veïns sobre unes 40 cases i uns 60 propietaris, i els del PERI, 18 sobre 30 cases.

En canvi, l’Ajuntament ha dit a Viu Molins de Rei que els que han presentat queixa del pla parcial representen un 31% de la superfície, tot i admetre que sí que suposen un 50% dels propietaris. En el cas del PERI, el consistori indica que el contenciós l’han presentat 14 propietaris d’un total de 60 i que representen un 18% de la superfície.

La zona del Pla Parcial vista des de la masia de Can Castellví // Jordi Julià

La zona del Pla Parcial vista des de la masia de Can Castellví // Jordi Julià

Contra els grans propietaris

De fet, representen menys superfície perquè qui més en té són els grans propietaris. El recurs de reposició afirma que “no s’ha fet un just repartiment de càrregues i beneficis”, afirma Casas. Consideren que la família Castellví, propietària inicial dels terrenys del Pla Parcial, surt molt millor parada que els altres de la forma que l’Ajuntament ha fet el projecte, encarregat a l’empresa Sabaté associats Arquitectura i Sostenibilitat.

Si quan es crea una urbanització, el promotor ha de cedir uns espais per als vials i equipaments, creuen que s’hauria de considerar que les famílies de Can Castellví i Can Santoi són els promotors, perquè van estar venent les seves parcel·les, sobretot als anys 60 i 70, a persones que s’hi volien construir cases, i per tant han de pagar ells aquests elements. “Ja van treure els beneficis econòmics en l’anterior ‘promoció'”, afirmen aquests veïns.

En canvi, Joan Castellví defensa que “la llei diu que després de 30 anys ja no hi ha responsabilitat”. També diu que no va ser en una època concreta: “Abans ja havíem venut parcel·les a persones que treballaven a la fàbrica, al bosc o a les vinyes”, diu sobre un fenomen que situa entre els anys 30 i els 60. Però afegeix: “Sí que és cert que als anys 60 va començar a venir molta gent que va voler comprar una casa de segona vivenda, però llavors no hi havia cap regulació”.

El projecte els considera un propietari més i estableix que tothom ha de cedir un 10% del terreny, tal com diu la llei. Els grans propietaris poden cedir terrenys directament. Per als altres, l’Ajuntament ha comprat a la família Castellví més parcel·les del que els correspon, i els petits propietaris en pagaran el percentatge equivalent.

Indemnització per al restaurant Can Castellví

A més, a la factura a repartir entre tots els veïns hi ha la indemnització de 140.979,20€ pel trasllat del restaurant Can Castellví -propietat de la mateixa família a través d’una empresa, perquè es troba en zona inundable. “Si l’Ajuntament li va donar llicència, és responsabilitat seva i no dels veïns”, diu Casas.

Joan Castellví acusa Casas i un altre veí, Frederic Laburta, de maniobrar perquè es declarés zona inundable el restaurant, com va acabar fent l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). “Per això jo vaig demanar a l’Ajuntament: Si m’ho expropies, m’ho pagues, carregant les despeses a la urbanització”, assegura Castellví.

L’alcalde i regidor d’Urbanisme, Joan Ramon Casals (CDC) assegura: “La normativa diu que el cost s’ha d’incloure a les despeses de la urbanització”.

La riera de Vallvidrera, el límit entre les dues zones, voreja la terrassa del restaurant en zona inundable // Jordi Julià

La riera de Vallvidrera, el límit entre les dues zones, voreja la terrassa del restaurant en zona inundable // Jordi Julià

Cases al mig de parcel·les

Una altra queixa és la manera com s’han calculat quant ha de pagar cadascú: s’ha fet en funció de quantes cases permet construir la normativa, però hi ha veïns que tenen la casa al mig de dos parcel·les i per això creuen que no és un valor real que, de nou, creuen que beneficia els grans.

Casals, en canvi, diu el contrari: “Aquest mètode de càlcul és beneficiós per les parcel·les mitjanes i perjudicial per als que tenen diverses parcel·les per edificar”.

Castellví defensa el mètode també pels que tenen la casa al mig: “Les cases també es fan malbé. D’aquí a uns anys podran acabar tenint dues cases i si s’ho venen podran fer molts més diners”.

La família Castellví també paga

Castellví no entén la reacció contrària d’aquests veïns: “Penso com ells, també vull pagar menys”. Defensa que els últims anys ha anat perdent molts solars amb les restriccions del Parc Natural de la Serra de Collserola i recorda que malgrat tot, a més de perdre solars a ell també li toca pagar, i que les finques que se li compren no són al valor real.

Segons l’anàlisi del projecte feta per Viu Molins de Rei, els diferents membres de la família Castellví, així com la seva empresa, han d’acabar aportant 579.577,42€ en total. Amb aquest import, acabaran sent propietaris de 38 parcel·les dins la urbanització. És a dir: 15.252,04€ per parcel·la. La resta de veïns aporten una mitjana de 55.000€ per parcel·la.

Més edificis al mig del Parc Natural de Collserola

D’altra banda, Casas apunta que amb aquesta operació es podran edificar solars ara buits, propietat de la família però també d’altres propietaris i on, tot i que el PGM els declara zona urbana, actualment hi ha bosc. Segons l’Ajuntament, es podran fer 90 nous edificis.

De fet, el president de l’Àrea de Sostenibilitat i Territori, el regidor Ramon Sánchez (CDC), va dir en un acte que és “l’última oportunitat per legalitzar-la” perquè “si no s’aprova aviat, arribarà el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i el Paisatge (PEPNat) com una piconadora”. No obstant, l’alcalde ha evitat referir-s’hi.

Les parcel·les de l'esquerra passaran a ser propietat de l'Ajuntament // Jordi Julià

Les parcel·les de l’esquerra passaran a ser propietat de l’Ajuntament // Jordi Julià

Subvencions per reduir el cost

Amb tot, dels 4.533.595,95€ de pressupost del Pla Parcial, la majoria va cap al cost de les obres d’urbanització: suposen 4.092.616,75€. La majoria dels veïns, no només els que han presentat recurs, i inclòs Joan Castellví, creuen que es pot reduir buscant altres fórmules.

El president de l’Associació de Veïns, Pere Royo, assegura: “Els costos són excessius i hem demanat per activa i per passiva a Joan Ramon Casals que ha d’aconseguir ajuts per tirar-ho endavant”. Apunta a la Diputació, per la carretera que acabarà sent propietat seva, i l’Àrea Metropolitana, pel clavegueram que acabarà gestionant.

“Ho hem demanat i ens han dit que no“, assegura Casals. En canvi, es mostra obert a allargar la despesa en el temps, deixant per més endavant elements com el pont que es preveu, o fins i tot no fer clavegueram. “Com sempre hem dit, ho decidirem entre tots”.

Tots els veïns també demanen que les parcel·les que pertoquen a l’Ajuntament es venguin per fer baixar la factura, però Casals diu que “la llei va canviar i no queda clar”. Poden estudiar, fins i tot, fer aportacions des del pressupost.

Casals lamenta que aquests veïns s’hagin queixat un cop s’ha aprovat després de totes les reunions que han tingut, tant amb l’Associació de Veïns com trobades amb tots els propietaris.

Royo va més enllà: “Sembla que haguem estat perdent el temps tots aquests anys reunint-nos. La gent només s’ha mogut quan li han tocat la cartera”, lamenta. També avisa que n’hi ha que han comprat la parcel·la ara i surten a protestar però “al comprar-ho, ja sabien quina era la situació”. Amb tot, defensa el projecte de CDC i PSC perquè s’han reduït els costos respecte el de l’anterior govern.

Els veïns van protagonitzar el ple de juny de 2017, on es va debatre una moció que demanava diàleg // Jordi Julià

Els veïns van protagonitzar el ple de juny de 2017, on es va debatre una moció que demanava diàleg // Jordi Julià

Cost excessiu per al PERI

El cas es pot extrapolar a l’altre sector, el PERI. Ells paguen menys per parcel·la, uns 45.000 o 50.000 euros de mitjana, però ho troben “de bojos”, segons Marian Brils. En el seu cas, disposa de tots els serveis, només li falta l’asfaltat, i per això no entén que li demanin tants diners.

Diu que han arribat al contenciós perquè porten “des del 2012 intentant parlar amb l’Ajuntament”. En tot aquest temps l’Ajuntament ha convocat diverses reunions obertes a veïns, però tot i això es queixa que “ho haurien de notificar per carta, no amb cartells pel carrer”. De totes maneres, diu que “tothom vol que es faci”, però “no a qualsevol cost”.

Per contra, Marisa Llobet, veïna de la mateixa zona, considera que el cost és alt però no ha presentat el contenciós perquè vol que tiri endavant ja. Discrepa en que hi hagi tots els serveis: “Estic al casc antic i no tinc aigua directa, i si vas cap a Can Santoi no hi ha enllumenat”.

Llobet, que és vocal de l’Associació de Veïns, aposta per buscar alternatives de finançament. Creu que la seva visió és la majoritària: “Hi ha molta gent que t’ho demana. Ja és hora després de 40 anys, perquè està tot molt deixat”, reclama. De moment, amb tot l’enrenou, que s’ha traslladat al ple municipal amb una moció i un aferrissat debat, el tema ha quedat congelat fins al novembre o desembre.