El nom de les coses

OPINIÓ: Fora de registre. Espai de crítica de la cultura i reflexions perifèriques - Isaac Arriaza
OPINIÓ: Fora de registre. Espai de crítica de la cultura i reflexions perifèriques - Isaac Arriaza

Avui escriuré fluixet, amb calculada prudència, per no fer massa soroll i passar, així, desapercebut. Darrerament em qüestiono, massa sovint, el sentit d’això que estic fent. És a dir, començo a avaluar seriosament els motius pels quals vaig decidir ensenyar a tercers aquella part dels meus pensaments que sóc capaç de rescatar amb els dits i plasmar sobre un full (electrònic) en blanc. Al final, res a la vida és completament blanc o negre i, en el meu cas, crec que la història té a veure amb una barreja de compromís militant (que ve de lluny) i d’intendència de l’ego propi. Negant-ho us enganyaria i -vagi per endavant-, si he d’escollir, prefereixo enganyar-me a mi mateix. No seria el primer cop que m’he d’enfrontar a frustracions i desenganys produïts pel capficament –segons sembla, incorregible- que em porta a dir allò que penso (fins i tot, a més, creure que té possibilitats d’ésser posat en pràctica). La principal dificultat que em reconec és la de reproduir –amb disciplinada eficiència- el que pensen uns altres. Vaig créixer –políticament- amb el costum, pel que es veu no massa ben vist, de reflexionar per mi mateix i això, tard o d’hora, et complica formar part d’un projecte col·lectiu. Tinc un problema amb l’autoritat, mai acabo d’acceptar-la.

L’últim dia del mes de juny, a la tarda, vaig sortir de casa caminant en direcció al riu amb la idea d’escoltar en Ramón Cotarelo –catedràtic de Ciències Polítiques a la UNED- que havia d’intervenir a un acte impulsat per la plataforma Molins de Rei pel Sí. Més o menys tothom està al dia de l’actualitat política catalana i no crec necessari que m’estengui sobre la raó de ser de l’esmentada plataforma i el significat del sí que propugnen, almenys de moment. Vaig arribar quan encara no havia començat l’acte, vaig saludar un regidor de l’oposició municipal amb el que polemitzava sovint a les xarxes i, finalment, em vaig asseure a un dels bancs laterals per poder contemplar l’escena des d’una certa distància. No vaig fer recompte d’assistents, mai es corresponen amb la realitat; ni molt menys amb la realitat dels organitzadors que sempre es miren els seus actes amb lents d’augment. És legítim. La veritat és que no hi havia massa cadires però gairebé totes estaven ocupades. Fins i tot, els bancs i les terrasses adjacents acollien individus interessats en què estava passant. Ràpidament vaig intuir que el gruix de les assistents estava format per afins –déu n’hi do amb la mitjana d’edat- que no es corresponien amb l’extracció majoritària de la població perifèrica molinenca. No descobreixo res nou si plantejo que l’elecció de l’escenari no era en absolut innocent. Barri castellano-parlant, com la introductora, terreny hostil i, en contrast, absolutament cap reacció contrària a l’esdeveniment. Més aviat, es respirava una -significativa- barreja d’indiferència i expectació als voltants de la plaça.

Des de molt jove acostumo a treure el nas per actes polítics de molt variada naturalesa. Sobretot els que es fan a l’espai públic, però no només. Dec ser l’únic –sobre tots en els nostres dies d’adhesió fanàtica a una doctrina- però m’estimula més, moltíssim més, sentir i llegir allò amb el que no estic d’acord que escalfar la cadira a una litúrgia on el paper de les assistents es redueix a romandre expectants, assentir amb el cap, riure (com quan el ponent era el Santi Vidal) i ovacionar amb aplaudiments quan toca. L’únic que puc dir –i no és en defensa pròpia- és que cadascú té les seves manies. N’hi ha que gaudeixen mirant a terra i d’altres ens inclinem per la política de contacte, avui amenaçada de mort per l’avenç imparable de la colonització tecnològica i el pensament únic (també el d’esquerres, òbviament).

Abans de qualsevol altra consideració, he de reconèixer que no vaig poder aguantar més d’un quart d’hora sentint el professor Cotarelo. És per això que molt probablement no estan interessades a llegir el que encara em queda per escriure, si el que esperen és que les meves paraules reflecteixin fidelment i representativa el que realment va passar. Ho desconec totalment. Aquesta és una altra de les dèries que es comencen a agreujar amb el pas dels anys. És possible que la tingués d’abans, fins i tot, però és ara quan n’estic prenent plena consciència. Vaig desistir de mantenir els meus glutis sobre el banc de fusta i ferro  a causa d’una mena d’intuïció que he acabat desenvolupant sense voler. Si l’enfocament de què s’està dient –la manera com estructura el seu pensament, en definitiva, la seva racionalitat- no m’acaba de fer el pes, no m’hi estic més de l’estrictament necessari. I, efectivament, així va passar. Estic convençut que per aquesta raó, romandré eternament al sectarisme, mai arribaré a saber tantes coses com el senyor Cotarelo i –per descomptat- la universitat difícilment m’obrirà les portes de la seva comunitat docent. Simplement, no hi arribo. Tampoc hi aspiro.

Durant el breu període de temps que vaig tenir la sort de sentir-lo, el ponent es va mostrar decidit a defensar l’ús de certes paraules que contenen de forma molt precisa el significat d’allò què es vol traslladar i que –en un determinat moment, i obeint a certs interessos- han estat substituïdes per altres expressions més amables o neutres. Així, doncs, començà reivindicant la utilització del mot autodeterminació en substitució del mediàtic –Artur Mas madedret a decidir. Molt interessant. També va dedicar un temps a fer valdre el concepte de República i –pareu atenció- vàrem tenir l’oportunitat de descobrir que Catalunya ha adoptat sempre aquesta forma d’organització política. Suposo que ho deia espiritualment parlant, és clar. Sigui com sigui, anomenar les coses pel seu nom, aquest era l’objectiu de la conferència. L’auditori responia amb gestos d’aprovació militant, complicitat ideològica i fervor patriòtic.

Encara que sembli sorprenent, però, vaig tenir temps de passar algunes de les seves paraules pel sedàs de la crítica. I em vaig fer una pregunta. Per què en Cotarelo no va reflexionar, en primera instància, i com expert en el tema, sobre l’ús del terme política? Si del que es tractava era d’anomenar les coses pel seu nom (real, no ideal, s’entén) no hagués estat malament, a parer meu, començar admetent que el que avui s’accepta de forma majoritària –també processísticament i mediàtica- com a política no és res més que una derivació frívola de les teràpies motivacionals de moda: en poques paraules, psicologia soft també coneguda com a coaching. I, en aquest context, del que es tracta és que ens apleguem i ens fem fortes dient a l’uníson que els nostres anhels (polítics o de qualsevol classe) són possibles –i susceptibles de materialitzar-se- simplement perquè els desitgem amb força i així ho expressem a la resta. Llavors, voilà, tot és possible amb un somriure i no cal que fem molta cosa més que sortir al carrer –quan toqui- i fer el que ens diguin que fem (donar-nos les mans, aixecar cartolines, etc). Els nostres guies –també espirituals- saben molt bé el què es fan i el què ens convé. Hi confiem, no hi ha motiu de preocupació, ho farem com sempre. Sublim. A més, per si queda algun dubte, tenim raó –històrica o divina, hi ha diferència?- i tota la resta de la humanitat que no combregui amb nosaltres està equivocada. O sigui que tota la resta són Estat espanyol o assimilats: feixistes, demòfobs, unionistes, lerrouxistes… Un debat molt ric com veieu amb una bona dosi de postveritat: Puig Antich va ser un activista per la democràcia que lluità contra el franquisme i – a partir d’aquí- totes corrent al pati de la Model a veure el llargmetratge que minimitza fins al ridícul la seva militància llibertària i antiautoritària.  Un rerefons de luxe que ha de servir de fonament per construir una república d’igualtat, llibertat, fraternitat (i prosperitat). S’ha notat la ironia, oi? Era la idea.

Hi ha qui diu que hem de prendre partit, que viure no és una altra cosa. Agafem-los la paraula. Em posiciono sense por a la policia del pensament, que tard o d’hora llegirà aquestes línies. Prenem partit –pensem, discutim i organitzem-nos- davant qualsevol forma d’autoritarisme o dirigisme polític. Prengui la forma jurídica que prengui, parli l’idioma que parli, siguin quins siguin els colors de la seva bandera. No deixem que la partida es jugui més enllà dels nostres barris i municipis per part d’uns pocs que decideixen absolutament tot per nosaltres i ens infantilitzen políticament. Li vàrem posar un nom: municipalisme radical. Ho recordeu? Em desmarco totalment de l’ambigüitat política. Friso perquè arribi la convocatòria del referèndum, o del que sigui que es faci el dia 1 d’octubre, per cridar a l’abstenció activa. L’emancipació –l’autodeterminació capaç de posar cap per baix l’ordre establert- implica negar les categories abstractes amb les quals ens identifiquem. L’Estat n’és una. També Déu, la Nació, la Pàtria i fins i tot la Democràcia (que ha acabat totalment desfigurada després de dos mil cinc-cents anys d’esmentar-la en va). Tot això requereix un cert esforç, no és tracta d’una tasca fàcil. Mai assolirem la condició d’individus lliures com a conseqüència d’un espectacle retransmès via streaming. Canviar el nom de les coses –encara que et presentin diverses opcions per escollir- no té res a veure amb canviar les coses realment existents.

A tall de petit epíleg, i evitant tota cridòria -com a l’inici de l’article-, m’atreviria a dir que, per començar a pensar en un escenari de canvi real, revolucionari, cal empènyer amb força perquè la nostra existència deixi –per sempre- de pivotar entorn del treball assalariat, una activitat que ens és estranya i que fem per pura necessitat; treure de les nostres vides el diner, el consumisme malaltís de mercaderies, el patriarcat i la destrucció de l’ecosistema. Els Estats de tota mena, les administracions burocràtiques, en canvi, no fan res més que legitimar, reproduir i perfeccionar aquest ordre social injust i desigual. No són pas instruments neutres sinó fins en si mateixos. Abstractes, com qualsevol estructura social, i a la vegada ben reals com els murs de les presons o les porres contra la pell de les que intenten evitar un desnonament. Obviar això, contemporitzar o fugir d’estudi, posposar els debats per quan s’assoleixi l’Estat propi o qualsevol altra excusa -sigui quina sigui la justificació que utilitzin, totes les independentistes, de l’esquerra a la dreta-, és profundament contradictori amb desitjar l’existència d’individus conscients i autorealitzats. Dones i homes, joves i grans, emancipades, capaces d’autodeterminar-se lliurement en la forma d’organització col·lectiva que millor els convingui. Sense tuteles.

Issac Arriaza (@KarelFromm) és autor del bloc Hic Rhodus, Hic Salta! Bitàcola de pensament antagonista i crítica de la cultura.

  • dclosa

    Vaya royo nos está metiendo, para no decir nada…. Bueno… casi nada… Creo que sobrevalora la inteligencia o quizás sobrevalora la paciencia de los lectores, o mejor dicho… de los pocos lectores que aún quedan del Viu molins…. En una cosa tiene razón ,en que usted, al lado de Cotarelo , lo que dice: Simplement, no hi arribo. i Tampoc hi aspiro.