Els problemes dels discapacitats profunds a Molins de Rei

Carme Garcia

El meu fill de 23 anys és autista profund, amb un grau de discapacitat oficialment reconegut del 76%. Va a un centre ocupacional especialitzat en autisme a Bellaterra (Cerdanyola del Vallès).

El centre és concertat, atès que no hi ha centres especialitzats públics. Fins a dia d’avui, el transport l’hem assumit la família amb l’ajuda d’amics. A vegades el meu fill Pol, per la seva patologia específica, es posa nerviós i reacciona amb ansietat i agressivitat, arribant a agredir físicament el conductor. Per això, per seguretat pròpia i dels altres vehicles, necessitaria un transport adaptat específic. Els pares sempre hem donat per fet que, en cas que n’hi hagués, hauríem de fer-nos càrrec de la part proporcional del cost d’aquest transport, tal com és habitual en altres casos.

El 5 d’abril del 2016 vaig tenir una reunió amb Joan Ramon Casals, l’alcalde de Molins de Rei, amb l’objectiu de sol·licitar ajuda per a aconseguir un transport adequat per al meu fill. Durant la reunió, l’alcalde es va comprometre a estudiar el tema.

El 17 d’octubre del 2016 -sis mesos després- vaig tenir una nova reunió amb el senyor Casals, sense resultats concrets tot i les seves bones paraules.

En data 20 de febrer del 2017 -deu mesos després de la primera reunió- vaig presentar una instància al registre oficial de l’Ajuntament en què sol·licitava una resposta concreta i immediata a la meva petició, sol·licitant que fos per escrit i que, en cas de ser negativa, s’especifiquessin les motivacions raonades de la mateixa.

Fins al moment, incomplint els terminis que la mateixa administració assenyala per a respondre les instàncies, no he obtingut cap resposta.

El 29 de maig del 2017 em trobo al senyor alcalde a l’estació de tren. Interpel·lat per mi sobre aquest assumpte i després d’insistir-li que donés resposta a la demanda, em diu: “És molt difícil. La resposta és ‘no’, no és la nostra competència”. Davant de la seva resposta verbal li demano que me la doni per escrit especificant les seves motivacions raonades, tal com vaig sol·licitat a la meva instància.

Efectivament, m’indica que em contestarà per escrit tal com demano. Tenint en compte que des de la meva primera sol·licitud fins a data d’avui han passat catorze mesos, li dic que escriuré una carta als mitjans de comunicació locals, comarcals i nacionals, però m’insta a que abans de fer-ho esperi a rebre la seva resposta.

Avui decideixo no esperar més: a què? I per a què, si ja sé la resposta?

I llenço les següents reflexions:

  1. Els discapacitats profunds, una vegada acabada l’etapa escolar, amb 18 o 19 anys, només tenen una sortida: anar a un centre de dia, un centre ocupacional o una residència. Lamentablement no existeix cap centre especialitzat al nostre municipi ni al voltant. Els que hi ha gairebé sempre són privats o concertats, amb places molt escasses i llistes d’espera molt llargues.
  2. ¿Tenen el meu fill i altres discapacitats profunds com ell dret  a un transport adequat a les seves necessitats i que no posi en risc la seva seguretat i la dels altres?
  3. ¿Els organismes públics (Generalitat, diputacions, consells comarcals, ajuntaments) han d’atendre les necessitats de transport específiques d’aquest col·lectiu?
  4. Els partits polítics van aprovar la Llei de Dependència, però està buida de recursos perquè funcioni correctament. Quines mesures preveuen els diferents partits al respecte?

Els pares ens sentim sols defensant la vida digna dels nostres fills: fins quan?

Com podrem parlar d’una societat justa si no protegim els més dèbils?

Com a mare, lluitaré sempre per al benestar del meu fill.

Carme Garcia és veïna de Molins de Rei