Ramona Suquet: “Després de 30 anys, vull poder veure com queden els Pastorets des de baix”

Ramona Suquet porta més de 30 anys als Pastorets. Hi ha fet de tot, dins i fora de l’escenari. Va ser la Betzabè, va cantar, ha estat regidora i fins i tot va maquillar. Actualment segueix sent la responsable del vestuari i de l’atrezzo, fa de poble i és la veu de l’hostalera. Ara, creu que ha arribat l’hora de retirar-se.

Rep a Viu Molins de Rei al menjador de casa, acompanyada del seu gos en tot moment. Amb ella repassem l’evolució dels Pastorets, les interioritats de les feines que no es veuen i com viu haver de plegar. Sempre amb un somriure i bon humor, però sense pèls a la llengua.

Aquesta temporada, els Pastorets es representen els dies 26 de desembre, 7, 8 14 i 15 de gener.

Ramona Suquet al darrere de casa seva // Jordi Julià

Ramona Suquet al darrere de casa seva, després de l’entrevista // Jordi Julià

Com va arribar als Pastorets?

Era als anys 70, quan es van recuperar després de 12 anys. Es va decidir fer la música enllaunada, i ens van demanar als antics cantaires de l’Orfeó Pàtria que féssim la gravació. Vam estar-hi fins les 5 de la matinada, va ser matador.

Com va continuar el vincle?

Em van demanar si volia fer de poble, i com que m’agrada el teatre i també havia fet funció, em va semblar bé. Més tard, quan el Ramon Puiggròs era director, em va demanar que fes de Betzabè. Jo no ho veia clar perquè feia temps que ja no feia teatre però vaig decidir provar-ho.

Llavors només tenia aquesta funció?

No, en un assaig em van dir que fes la veu d’hostalera. Jo vaig dir que ja feia de Betzabè, però em van dir que era igual. I ja sempre més ho he fet.

Tots els anys?

Tots. No he fallat mai en els 30 o 35 anys que hi porto.

Com viu aquest paper?

Bé, aquest any, que espero que sigui l’últim, l’hostalera tindrà cara per primer cop…

Per què?

Per fer-ho he d’anar per sota l’escenari i pujar per unes escales i em costa molt. Vaig dir que aquest any ja no podia i per això el director, el Jordi Costa, va dir que tindria cara i així ho faré des de l’escenari.

Aquest any serà l’últim?

De moment dic que sí. Perquè el Jordi Costa no em deixa plegar.  Però per mi, sí, fa molts anys que hi sóc, ja sóc gran i em canso. Em costarà molt, però els anys no passen en va.

Què sent quan pensa que plega?

Sóc conscient que ho he de fer, però al mateix temps em dol, perquè els Pastorets els he viscut molt, m’hi he trobat molt bé, he fet molt bones amistats, i allà dalt he sigut molt feliç. Al Jordi Costa el vaig conèixer de pastoret i ara té el seu fill: són molts anys. Però si plego seguiré pujant a donar un cop de mà, el que no vull és la responsabilitat d’ara. El vestuari porta molta feina. Però, tot i així, em costarà.

Per estar-hi més de 30 anys els ha de viure molt…

Me’ls he estimat molt. I mai els he vist des de baix, no sé com són. Sempre els he vist de costat, a les fosques, i saltant-me algun quadre. L’any que ve podré seure a platea i mirar-me’ls.

Les innovacions són bones perquè la gent ve a veure què hi ha de nou. Però s’ha retallat massa text.

Al llarg dels anys hi ha hagut molts canvis. Què li han semblat?

Hi ha hagut directors que no sabien què eren uns Pastorets: va venir una parella que va ser nefasta, volia canviar fins i tot la música. El Ramon Puiggròs va ser un gran director, però un tirà: va fer plorar a més d’un. No es deixava prendre el pèl, que els actors ho solen fer, i per això molts queden cremats i gairebé cada any hi ha un dia que diuen que pleguen. Últimament noto una falta de responsabilitat entre el jovent, que falla als assajos. Això crema.

I com veu els canvis més recents?

L’Arnau Armengol va ser qui va començar a renovar-ho. Amb ell van deixar de ser tan tradicionals i iguals cada any. Però va retallar molt text, per mi massa. Hi ha parrafades del dimoni o Sant Miquel molt maques, que ara s’han retallat i es nota que hi ha un salt. Abans em sabia el text de tots els personatges i si algú es quedava en blanc els podia donar el peu. Ara ja no.

No creu que els fa més àgils?

És cert, abans la gent aguantava estoicament les cinc hores que durava perquè no hi havia res més a fer. Ara hi ha moltes altres distraccions, duren tres hores però la gent les aguanta. Ara vénen per veure quin canvi hi ha, abans era anar a veure sempre el mateix.

Això li sembla bé?

Sí. Evolucionar sempre és bo. No pot ser cada any igual, així fas que la gent vulgui venir a veure què hi ha de nou.

Què li semblen els decorats nous d’aquest any?

Són preciosos. Ha valgut la pena el sacrifici, perquè encara que hi hagi ajudes han costat molts diners. I convenia, perquè se’t desfeien als dits, i per darrere estaven tots enganxats amb cel·lo.

Parlem de les seves funcions darrere l’escenari. Què ha hagut de fer com a regidora?

Has de fer que tot estigui on toca, sigui un banc, un sac, un tronc… o el personatge que ha de sortir, assegurar-se que estigui a punt. I donar l’ordre d’engegar, pujar el teló…

Els nous decorats són preciosos

I com a responsable de l’atrezzo?

Buscar objectes que faltin, per exemple, una gerreta, l’anem a buscar al mercat de Santa Llúcia. I preparar tot el menjar. Quan la Raquel porta pa amb arrop en realitat és pa amb tomàquet, i l’he de preparar abans. El pa me’l regala un forn cada any, tinc un veí que cada any em porta una bossa de garrofes, i un pagès que cada any em regalava les pomes. I el vi el porta el meu fill, que és representant. De fet, als Pastorets hi tinc tota la família: els dos fills són encarregats d’escenari.

A vegades en teatre es fa servir aigua amb colorant.

Aquí no, és de veritat, a les criatures els hem de dir que no en beguin. I de fet és un vi bo. A la bóta del Garrofa sí que hi ha aigua, com si fos vi blanc.

I al vestuari, què ha de fer?

Jo sóc la responsable, tot i que ho fem entre quatre persones. Però hi ha coses com posar els mantells al cap que les he de fer jo perquè les altres no en saben.

Fem l'entrevista al menjador de casa seva, acompanyats del seu gos en tot moment // Jordi Julià

Fem l’entrevista al menjador de casa seva, acompanyats del seu gos en tot moment // Jordi Julià

I qui ho farà l’any que ve quan vostè no hi sigui?

Espero que n’aprengui la noia que entra nova aquest any. Per sort hi ha renovació.

Quan vostè va arribar ja hi havia els vestits fets?

No hi havia res. Els que hi havia s’havien deixat a Sant Feliu i quan es van recuperar els Pastorets ens els van tornar fets una pena i els vam haver de fer nous. Ara, també en seguim fent. Com que sóc modista, vaig a buscar les teles i els fem nosaltres mateixos.

A mida?

Ho fem tot nosaltres, però seguim unes mides estàndard, en funció de l’edat. De Sant Gabriel tenim vestits diferents en funció de l’actriu. I altres es poden adaptar, com el de Satanàs, que fins fa dos anys estava ple de betes per lligar en funció de la mida de l’actor.

Un cop tenen els vestits, què més cal fer?

Cada any cal repassar-los. Sempre hi ha una beta que cau, una vora que es desfà, un estrip… Després s’han de distribuir. Els tenim posats en barres en funció del paper. I després s’han de rentar. Es fa al final de la temporada, però hi ha persones amb una suor molt forta -ja sabem qui- que els deixen amb una pudor que caus d’esquena. Com que molts papers els fan actors diferents, no els hi podem donar amb la pudor que fan, així que els hem de rentar.

On ho fan?

A casa nostra. I també quan acaba la temporada, que marxem amb uns sacs de roba enormes. Anar a la tintoreria costaria molts diners i es perdrien peces. Ho fem entre les dones de vestuari, alguns voluntaris, i alguns personatges que s’ho renten ells mateixos.

I les sabates?

Han de portar abarques. Espardenyes de pagès no en vull perquè canten molt. I si no en tenen, tenim una caixa de sabates d’on agafar.

Públiques?

Sí, n’hi ha algunes que jo no em posaria! Però la gent les fa servir.

Com veu el relleu? Tirarà endavant el vestuari?

Jo crec que sí. Aquest any ha entrat la Marina Raventós, que agafarà el meu relleu, i crec que funcionarà. Faltaria que entrés algú altre de nou. I faltarà que aprenguin, però ningú neix ensenyat. De totes maneres seguiré ajudant. Però ara el que vull és veure com són des de baix.