Albert Ferrer: Un vell fantasma torna a recórrer Catalunya i Molins de Rei

img-20161123-wa0019El passat dilluns 7 de novembre va tenir lloc un acte en commemoració del vuitantè aniversari del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a la Federació Obrera de Molins de Rei. Tal i com va dir la moderadora, els seus organitzadors –Iniciativa per Catalunya Verds de Molins de Rei i la Fundació Nous Horitzons– pretenien vindicar el llegat polític del partit i destacar la seva contribució en la conquesta de les llibertats socials i democràtiques del nostre país. En diversos moments de l’acte, els ponents feren referència al procés de confluència política que culminà amb la creació del PSUC el 23 de juliol de 1936 i el compararen amb el procés que finalitzarà amb la creació d’un nou partit a Catalunya durant el primer trimestre de l’any vinent. Tot i estar plenament d’acord amb els objectius formals de l’acte, vull formular una sèrie de crítiques i matisos a les diferents intervencions.

En primer lloc, en diverses ocasions, els ponents feren referència als caràcters “nacional” i “de classe” del partit. Certament, el PSUC era un partit d’àmbit català que aspirava a organitzar i representar al conjunt de les classes populars catalanes. No obstant això, cap dels oradors va esmentar el caràcter marxista i revolucionari del partit, malgrat complir-se 99 anys de la revolució bolxevic aquell mateix dia. Sovint, alguns dels seus hereus resten importància a la denominació ideològica del partit argumentant que el PSUC del tardofranquisme era molt heterogeni degut al seu caràcter de front democràtic. Segons el meu parer, tot i que moltes persones no adscrites als ideals marxistes optaren per organitzar-se al PSUC, es innegable que la majoria dels seus militants no només aspirava a enderrocar el règim feixista, sino també a superar el mode de producció capitalista.

En segon lloc, em va resultar curiós veure a Iniciativa per Catalunya (IC) reivindicant el llegat del PSUC després d’haver mantingut paralitzada la seva activitat orgànica des de l’any 1997. En efecte, tal com diu a la pagina web del PSUC creada per ICV, en el IX congrés, la majoria encapsada per Rafael Ribó i d’altres dirigents decideix considerar a IC com “l’únic instrument per la militància i l’acció política”. Aquesta decisió arribava després de la ruptura de relacions amb el Partit Comunista d’Espanya (PCE) i Izquierda Unida (IU) arrel dels desacords sobre les relacions amb el Partit Socialista Obrer Español (PSOE) i de l’acceptació per part d’IC dels acords de Maastricht. Anys abans, el 2 de desembre de 1989, el PSUC havia decidit cedir la seva sobirania a IC delegant de facto tota l’elaboració política i programàtica al nou partit. Deixant de banda aquets detalls històrics, es evident que la direcció d’IC ha renegat de construir un PSUC autònom amb capacitat d’elaboració política i intervenció social pròpia. Aquest fet no es pas casual i la diligència del partit intenta amagar-ne l’origen: una voluntat conscient d’acabar amb el projecte per considerar-lo obsolet. Per aquest motiu, canviaren l’orientació d’IC intentant transformar-la en un partit ecosocialista similar al partit verd alemany (Bündnis 90 / Die Grünen) el qual, per cert, dirigia el ministeri d’exteriors quan Alemanya participà als bombardejos de l’OTAN a Belgrad.

Arribats a aquest punt, em formulo la següent pregunta: Per què dues organitzacions que han renegat d’una part important del llegat del PSUC i han decidit fulminar-lo organitzen actes en commemoració del seu vuitantè aniversari? Sota el meu punt de vista, el procés de confluència en el que estan immerses les organitzacions integrants d’En Comú Podem hi té molt a veure. En altres paraules, l’activitat memorialística promoguda per ICV té com a objectiu legitimar el seu paper, encara que subaltern, dins la futura organització. Aquest fet no resulta estrany si tenim en compte que l’herència legal del PSUC és un dels pocs actius dels que disposen els ecosocialistes.

Per concloure aquest modest article d’opinió, exposaré les següents quatre idees:

  • No només ICV pot reivindicar el llegat del PSUC. Tot i que ICV ostenta la propietat legal de les sigles del PSUC, hi ha moltes organitzacions que, legítimament, poden reivindicar el seu llegat teòric i pràctic.
  • Cal anar més enllà de l’aspecte memorialístic. Personalment, aprovo totes les iniciatives que dignifiquin la memòria dels milers d’homes i dones que es jugaren la vida lluitant per la democràcia i/o el socialisme a Catalunya. No obstant això, considero que les activitats memorialístiques són del tot insuficients. També és necessari recuperar diversos elements de la tradició del PSUC i incorporar-los en la praxis quotidiana de l’esquerra catalana: el treball organitzat i conscient en els fronts de masses (moviment obrer i organitzacions socials de diferents tipus), l’esperit unitari, el llegat teòric, les reflexiones polítiques que tinguin vigència, etc.
  • És necessari recuperar els elements positius del socialisme decimonònic i del comunisme del segle XX. El PSUC s’inscrivia en una tradició política nascuda de la revolució bolxevic que tenia les seves arrels en el socialisme marxista decimonònic i el republicanisme democràtic de la Primera República Francesa. La crítica de l’economia política clàssica realitzada per Marx i els marxistes posteriors (Rosa Luxemburg, Hilferding, Kalecki, etc.) ens pot proporcionar moltes eines per analitzar la dinàmica actual del capitalisme. Les reflexions d’alguns teòrics marxistes (Bauer, Lenin, Gramsci, Luckacs) sobre la lluita de classes, l’estat, els nacionalismes i les nacions ens poden aportar un marc teòric sòlid per abordar els complexos problemes de les societats modernes. D’altra banda, tot i que l’estalinisme en les seves diferents formes ha malmès la pràctica de les organitzacions comunistes i ha reduït el corpus teòric del marxisme, el comunisme del segle XX fou un fenomen extraordinàriament complex. Per tant, l’esquerra no per renunciar-hi completament sense rescatar-ne certs elements. Les organitzacions comunistes participaren en els moviments d’alliberament nacional que s’oposaven als règims d’ocupació nazi-feixista a Itàlia, França, Grècia o Iugoslàvia. Contribuïren a redactar les constitucions antifeixistes de post-guerra i promogueren alguns dels seus aspectes més progressistes. Donaren suport i inspiraren teòrica i pràcticament els processos de descolonització (Vietnam, Algèria, Angola, etc). Lluitaren per la restitució de la democràcia a països com Espanya, Portugal o Grècia. En definitiva, formaren part de lluites democràtiques i emancipadores fonamentals en l’historia recent de la humanitat.
  • La construcció del nou projecte polític és una bona noticia per les classes populars catalanes i es més important que qualsevol consideració sobre les pràctiques de les organitzacions que l’integren. Com va dir Marx en el seu cèlebre escrit “Crítica al programa de Gotha”, cada passa “del moviment real val més que una dotzena de programes”. Dit d’una altra manera, les operacions polítiques que suposin un avenç real per la conquesta de drets per part de la classe treballadora són positives en sí mateixes. Les persones que, militant o no en alguna de les organitzacions impulsores, ens sentim propers als plantejaments d’En Comú Podem haurem de dotar de contingut ideològic, programàtic i estratègic al nou partit. Per fer-ho, només ens serveix la sana confrontació d’idees.

 

Albert Ferrer Sánchez

Ex-militant de Joves Comunistes (PSUC-viu) i militant de Molins Camina

Recomanacions personalitzades