Sergi Pahissa, ceramista contemporani, el fang a la sang

Sergi Pahissa és un reconegut exponent de la creació ceràmica contemporània, amb una extensa trajectòria artística i projecció internacional, que elabora les seves peces al seu taller del passeig de La Font dels Casats, a Molins de Rei.

Sergi Pahissa // Joan Gosa Badia

Sergi Pahissa // Joan Gosa Badia

Conserves cap record conscient dels orígens de la teva passió per la ceràmica?

Els orígens de la meva passió per la ceràmica provenen de les meves primeres experiències a l’escola Groc, a Barcelona. Vaig descobrir un món nou ple de possibilitats. En realitat la meva introducció al món de la ceràmica va ser una mica accidental, ja que el meu propòsit anava orientat al disseny gràfic. Però, quan tenia vint anys, el director de l’escola em va decantar directament cap a la creació ceràmica, i a partir d’aquest moment tot ha anat creixent. Crec que el més important és trobar un llenguatge artístic en el que et sentis còmode, i el fang és una forma creativa molt agraïda. Tot va començar així, sense una explicació massa raonable, o potser senzillament per l’atzar.

La tècnica artística de la ceràmica és una forma creativa molt primitiva, que, en principi, sembla molt connectada a una funcionalitat bàsica: un plat, una tassa, un gerro, una cassola, en totes les cultures. Però al mateix temps esdevé un art. Perquè?

Sembla molt clar que l’origen de la tècnica ceràmica és bàsicament funcional, en totes les cultures. Però, al mateix temps, també és evident que mica a mica incorpora una funció més estètica, com passa, per exemple, en qualsevol forma decorativa. La ceràmica ofereix moltes possibilitats, i sempre incorpora una part de creativitat. Hi ha un diàleg, en totes les formes artístiques, entre el fons i la forma.

Pahissa treballant amb les mans // Joan Gosa Badia

Pahissa treballant amb les mans // Joan Gosa Badia

En la teva formació acadèmica o estètica quins artistes t’han influït més?

A la meva època d’estudiant, a l’escola Groc de Barcelona, vaig rebre una influència molt rellevant de Joan Cots i d’Arcadi Blasco, ceramistes. Al mateix temps tots rebem altres intermediacions culturals que ens afecten o que ens impliquen, com ara l’obra de Chema Madoz, més aviat decantat per la poesia visual, en un sentit molt ampli. La ceràmica també és una forma de poesia visual. Tot depen de la capacitat de percepció. Obrir més els ulls.

Pahissa, al seu estudi, durant l'entrevista // Joan Gosa Badia

Pahissa, al seu estudi, durant l’entrevista // Joan Gosa Badia

Has participat en moltes performance que combinen el foc i la ceràmica amb d’altres llenguatges artístics, com ara el teatre, la dansa o la música. Fins a quin punt creus que és possible aquesta combinació?

En realitat crec que no hi ha cap límit, només els que ens imposem nosaltres mateixos. La fusió de diferents llenguatges artístics, com el teatre, la dansa, la música i el foc és molt potent. El fang no s’ha considerat gairebé mai com un material noble, a diferència de la fusta o del ferro. Però quan experimentes una sessió de performance, amb músics i ballarines, sents que hi ha una connexió primordial.

Pahissa a la porta del seu taller // Joan Gosa Badia

Pahissa a la porta del seu taller // Joan Gosa Badia

La creació a partir del fang sembla una acció molt física i molt sensual. No és el mateix que escriure un llibre o crear una obra cinematogràfica, o musical, o teatral. Quina part d’intel·lecte hi ha implicada?

Sempre hi ha una part d’intel.lecte, ja que mai és agafar simplement un troç de fang i modelar una peça. Hi ha un treball previ, i durant tot el procés de la cuita. No tot es fa amb les mans. L’obra també mana, hi ha una interacció entre la forma, la matèria i l’esperit.

Com incorpores la tradició japonesa i oriental a la teva obra?

Són sensacions diferents, però la tradició japonesa de la ceràmica representa un ventall de sensibilitat molt distant al de la nostra cultura occidental. Hi ha l’aportació del budisme i del zen, i també d’una percepció més profunda de la natura. Una peça de ceràmica no és un objecte qualsevol. Conté una simbologia i un ritual. Finalment, però, sempre es tracta de combinar una tècnica, una forma i una percepció. I al mateix temps, està clar que em deixo emportar per aquesta mirada, encara que sigui de forma inconscient.

Quina valoració fas de les tendències actuals de la ceràmica contemporània?

Hi ha molta creativitat, en tots els àmbits. Això es pot comprovar en totes les mostres i exposicions, a tot el món. El que jo percebo és que la creativitat, que és innata a tots nosaltres, no té cap límit. La imaginació i la curiositat són la base de l’energia fonamental, i em sembla que a les escoles s’hauria de fomentar més, de manera que sigui un instint i un impuls permanent durant tota la nostra vida.
Aquests dies exposes la teva obra a la mostra sobre el present i el futur de la ceràmica contemporània a Catalunya, a la Llotja, fins al 20 d’octubre. En quins altres projectes o idees estàs treballant?

Ara mateix estic preparant un homenatge a Wali Hawes, un dels pioners de les cuites experimentals. He après molt d’ell, com ara el concepte de el silenci del fum, i moltes altres coses. A la mostra que aquests dies es pot visitar a La Llotja, on hi participo, amb una peça conjunta amb la ceramista polonesa Emilia Musial, El Jarrón de Los Cuentos, es projecta una visió molt concreta i molt renovada del present i del futur de la ceràmica contemporània a Catalunya. La ceràmica cada cop més tendeix a una forma més escultòrica. Val molt la pena contemplar aquesta exposició, ja que ens transforma el punt de vista tradicional, en relació a una idea preconcebuda de la creació a partir del fang.