Joan Albert Fabra: El diàleg és l’única via democràtica cap a la concòrdia

Joan Albert Fabra GranEl dia 2 de setembre d’aquest any 2016 un grup de veïns de la vila es va manifestar en contra de la instal•lació d’un Centre de Culte Islàmic al carrer Sant Sebastià. La manifestació va consistir en una marxa des del ja mencionat carrer fins a la plaça de l’Ajuntament, on els manifestants tenien previst fer una mica de xivarri i entregar informació.

Alguns curiosos ens vam animar a assistir a l’esdeveniment com a espectadors. En el meu cas en concret, tenia ganes de raonar amb alguns dels veïns per poder escoltar les seves crítiques detallades al projecte i a l’actuació de l’Ajuntament i per intentar-los convèncer, apel·lant a la lògica més elemental, a l’empatia i als drets humans, que la Comunitat Islàmica del poble estava en el seu dret d’assentar-se al seu carrer i que la seva actitud envers el Centre de Culte no estava sent la més adequada per intentar bastir una relació amigable i enriquidora a llarg termini. De fet, vaig tenir la sort de parlar amb un parell de veïns de la zona abans que la marxa comencés i va ser molt reconfortant poder rebatre educadament alguns dels raonaments que els suscitaven més preocupació i contrarietat, com que el Centre atragués elements radicalitzats o que l’Ajuntament no hagués consultat adequadament amb els veïns la instal·lació del nou local.

Els dos homes amb els quals vaig parlar no estaven massa convençuts de res i anaven a unir-se a la marxa, però unes poques paraules i una mica de comprensió van ser suficients perquè s’ho repensessin i, enlloc d’unir-se, es limitessin a seguir la manifestació de lluny com a espectadors. La considerable amplitud de drets polítics dels quals gaudim en aquest país faciliten enormement que es produeixin aquesta mena de debats enriquidors a peu de carrer, en els quals la raó hi juga un paper principal i es dissipen la por i la ignorància, espectres dels quals s’alimenten la xenofòbia, el racisme i el feixisme. Indubtablement, la dialèctica és la millor eina pedagògica que tenim al nostre abast, i hem de ser hàbils i saber aprofitar-la.

Quan la manifestació va arribar a la plaça de l’Ajuntament, localització on més fàcil hagués estat la proliferació del debat raonat entre les parts, va ser obertament atacada per un grup d’auto-denominats antifeixistes, que es van dedicar a rendir honor a les paraules que pronuncià José Antonio Primo de Rivera durant l’acte fundacional de la Falange Espanyola: No hay más dialéctica admisible que la dialéctica de los puños y de las pistolas cuando se ofende a la justicia. Inclús a mi mateix se’m va encarar un d’aquests personatges i em va dir “gafúo” després que jo els intentés aturar i qualifiqués com a “tonto” (crec que em vaig quedar curt) a un dels contra-manifestants que estava empenyent a una dona gran.

La intervenció de la Guàrdia Urbana, que va haver de fer de Brigada Mòbil durant uns minuts, va impedir mals majors al separar amb un cordó policial als dos grups de manifestants després d’una breu escalada de violència.

Va haver-hi crits i consignes tan inadequades com buides per part dels dos grups, alguns insults i, sobretot, molta perplexitat. Perplexos estaven la major part dels manifestants, majoritàriament gent de classe treballadora sense cap mena de ganes de gresca i entre els quals hi havia no només persones grans sinó també nens; perplexos estàvem les persones favorables al Centre de Culte que havíem decidit acudir a la manifestació per intentar dialogar amb els nostres veïns, i perplexos estaven la resta de vianants, que es deurien estar preguntant si acabaven de creuar un portal interdimensional i s’havien traslladat a l’Espanya de 1936 per uns instants.

Després de tan lamentable escena, segurament els pocs manifestants que tenien clar que no volien de cap manera el Centre de Culte al carrer Sant Sebastià van tornar cap a casa amb més determinació que mai de lluitar fins al final. El conflicte per ells seria, a partir d’aleshores, una cosa personal. La immensa majoria de manifestants, els quals no tenien res massa clar i només buscaven explicacions, van tornar cap a casa amb la sensació d’estar sota setge i, per tant, amb les seves opinions enfortides.

Certament, el dia 2 de setembre de 2016 va ser un d’aquells dies en els quals més d’un de nosaltres se’n va anar al llit sentint vergonya d’haver presenciat el que va presenciar, de viure on vivia i, en els casos dels més melodramàtics i afectats (com el meu), de ser de l’espècie que era.

Espero que aquest humil escrit serveixi per advertir, o almenys intuir, la inutilitat d’intentar combatre els atacs a la llibertat de culte (o de qualsevol llibertat en general) mitjançant els atacs a la llibertat d’expressió.

Recomanacions personalitzades