Carles Borrell, la passió i la creativitat dels videojocs

Carlos Borrell, estudiant d’enginyeria i ànima de 80’s Souls Studios, un estudi “indie” de desenvolupament de videojocs. Amant dels jocs “retro” i admirador del geni nipó Shigeru Miyamoto, pare de personatges com Mario, Donkey Kong o Link, avui veritables icones rellevants, no només per als amants de l’entreteniment electrònic.

Borell a Can Malvehy // Magnum Press

Borrell a Can Malvehy // Magnum Press

Quin va ser el teu primer contacte amb els videojocs?

Tot prové d’una consola Atari, als finals dels anys vuitanta. Una tecnologia de joc molt senzilla. Em va provocar una fascinació que encara em dura fins avui. Va obrir en mi un gran interès, i després vaig conèixer la Nintendo. Vaig dedicar-hi moltes hores. Era un entreteniment, al principi. Després va venir la Super-Nintendo i la PlayStation. Tot va començar com un joc.

Els videojocs poden ser un excel·lent vehicle narratiu, però alhora suposen el plantejament d’un repte lúdic a un jugador fins i tot més enllà del plantejament de cap argument, com pot passar amb jocs tan simples com la petanca, que no deixa de ser un Angry Birds analògic. Què t’interessa més, com a desenvolupador? Explicar una història o plantejar-te un repte de disseny que doni forma a un entreteniment addictiu i excitant?

El que m’interessa més és crear una idea addictiva.  Això t’ha d’apassionar. Un joc amb una idea molt addictiva però sense una bona història no acaba de funcionar.

Tens un especial interès pels jocs “retro”, que paradoxalment viuen un bon moment, ja que les noves plataformes d’entreteniment electrònic rescaten en versions en alta definició títols clàssics de l’època daurada de les recreatives. Què creus que aquells videojocs d’antany poden oferir als videojugadors més interessats pel darrer crit tecnològic, els gràfics i les experiències més realistes?

Sobretot és la necessitat que tenim les persones per la nostàlgia. Gran part de l’amor per aquests jocs retro es basa en la nostàlgia. Són gràfics molts senzills, però molt divertits. Hi havia més dibuix. El so i la música era molt simple però molt potent. El lema dels nostres estudis es seguir caminant endavant sense oblidar els orígens.

Avui els videojocs són entreteniment de masses, i en trobem de tota mena. Per a un públic que és consumidor ocasional, els anomenats ‘casuals’, per a veritables fanàtics, com els ‘harcore gamers’, i també per a un públic selecte, que busca una proposta d’autor, [els podríem anomenar sibarites, aquests]. Més enllà de simples etiquetes, quina mena de videojugador et consideres tu? Com et definiries? Quin tipus d’experiències t’interessa viure com a videojugador?

Jo primer em definiria com a harcore,  i avui dia em considero més un casual o un sibarita. Hi ha plataformes a milers, i és difícil d’escollir. Ara em decanto més pels jocs d’autor. Sempre hi ha un element d’adicció. Cada joc t’ofereix una experiència particular. Ja no busco tant una aventura per competir. S’assembla molt cada cop més al cinema.

I com a desenvolupador de videojocs? Què t’interessa proposar?

Sobretot el que vull és proposar una experiència. El que vull oferir, per exemple a través del Fantasy Sky, amb músics com Xarango o Els Catarres, és incorporar la cultura de la festa i de la tradició popular al món del videojocs. Un signe d’identitat, en un món sense fronteres.

Tot i que encara són poques les obres que assagen la incorporació de formes narratives de diferents mitjans, cada cop apareixen més propostes de naturalesa mixta, com ara novel·les interactives que es poden jugar. T’interessa aquest camp?

Sí, molt. De fet ja n’he provat alguna. Utilitzar la imaginació, a partir de la tradició. Es pot crear un videojoc a partir de Terra Baixa, o de Solitud. Però les bones idees s’han d’executar, i han de ser jugables.

Què penses dels videojocs com a eina pedagògica? Creus que haurien de tenir un lloc a les escoles? I què et sembla la ludificació, o “gamificació”, la incorporació d’elements i mecàniques de joc a activitats que no són de naturalesa lúdica que poden resultar tedioses, amb l’objectiu de beneficiar l’experiència dels participants?

Pot ser una molt bona eina, i hi ha jocs d’estratègia  molt pedagògics i molt bons. Per exemple Age of Empires. Enfocat a tota mena d’alumnes. Hi ha professors que ho accepten i d’altres que ho rebutgen. Sembla, a vegades, que el videojoc sigui una eina antieducativa, però molts educadors han aconseguit integrar-ho a l’atenció de l’alumne. Sempre és millor integrar que prohibir.

De quina forma imagines l’evolució de l’àmbit professional dels videojocs a Catalunya els propers anys? Hi tenim instal·lats estudis com Ubisoft o Social Point aquí. Creus que esdeveniments com el Gamelab o Barcelona Games World poden tenir un impacte en aquest sentit?

I tant que sí, és un aparador i una oportunitat per a molts creadors. Podem mostrar a tot el món la nostra creativitat. Hi ha una interacció molt rellevant. La fira més important actualment és la E3, a Los Ángeles. El videojoc és realment una forma d’expressió tan important com qualsevol altra creació artística, al marge dels prejudicis convencionals. El videojoc és art. Hi ha música, expressivitat, dramatúrgia. El més important és transmetre una experiència al jugador.