Albert Galera, la passió pel cinema i la bellesa visual en tots els sentits

Albert Galera, escriptor especialitzat en cinema i apassionat extrem de la imatge, és un heterodox investigador de la majoria dels gèneres expressius, i potser en especial del cinema de terror i fantàstic, sobretot de la nouvelle vague. També un professional de la cinematografia i director artístic del Festival de Cinema de Terror de Molins de Rei.

Albert Galera i un mirall bergmanià // Xavi Gómez Roig

Albert Galera i un mirall bergmanià // Xavi Gómez Roig

Tens una explicació raonable del perquè t’agrada tant el cinema?

Crec que el condicionant principal prové de la tradició familiar, amb els meus pares i sobretot per part del meu avi, que em va transmetre la seva fascinació. Els diumenges a la tarda sempre compartiem una bona tertúlia al voltant del cinema, sobretot pel que fa a la posada en escena, i als actors i a les emocions que ens  provocava. Després, d’adolescent, el cinema va representar un cert refugi, una mena d’exploració de la pròpia personalitat, a través de les imatges, a les sales d’art i assaig. Tenia clar que allò em superava, i que el cinema s’havia de convertir, d’alguna manera, en la meva vida. Un episodi molt definitiu va ser assistir, un mes d’agost, a un cicle dedicat a Alfred Hitchcock a l’antiga Filmoteca de Catalunya, que em va marcar moltíssim.

Ho consideres un vici o una passió?

És una passió, només ho entenc des d’aquesta perspectiva. Això no vol dir que descarti els vicis, però em sembla que em pot més la passió. També és veritat que, per exemple, quan escric un llibre sobre cinematografia també representa un intens treball de documentació, a vegades molt complex, i més intel·lectual, però la pulsió de fons sempre és la passió. Crec que una bona pel·lícula és capaç de motivar i provocar emocionalment més que qualsevol altra mitjà expressiu, ja que en el seu conjunt conté literatura, música, fotografia, dramatúrgia i una forma poètica molt determinada. Aquesta complexitat és la que em fascina. Si no hi ha passió no hi ha res.

Aquesta identificació amb el cinema de terror, o fantàstic, que habitualmente conté un fort component psicològic, perquè ens atrau tant? Ens agrada la por?

La por bàsicament és una emoció que ens transtorna, sobretot pel fet que ens introdueix en allò desconegut, o en la fantasia, o la màgia, o l’estranyesa d’un mateix. També és un gènere molt connectat amb la nostra part més onírica, amb els somnis, i amb el concepte d’irrealitat, que totes les persones sentim, més o menys.  A través del cinema de terror i fantàstic s’expressen moltes tensions psicològiques i aquesta virtualitat és la que atrapa realment als espectadors. Tots volem saber coses que no coneixem i traspassar la frontera entre el món real i l’irreal.

Una rèplica amable de Le Genou de Claire // Xavi Gómez Roig

Una rèplica amable de Le Genou de Claire // Xavi Gómez Roig

Creus que hi ha un cinema generacional, és a dir, entre els que hem viscut Godard, Bergman, Ford, Haws, Kurosawa, Saura, Erice o Visconti i els joves d’ara del Youtube o del Paramount Chanel? 

Aquesta perspectiva ha canviat molt ja que actualment és més difícil identificar-se amb una generació o amb un moviment o amb un estil narratiu o amb uns autors o una estètica. Això no obstant, he comprovat que els joves cinèfils segueixen molt interessats en el redescobriment dels clàssics i això em fa sentir bastant optimista. Vol dir que, encara que la tecnologia actual transformi radicalment la percepció del cinema, persisteix el més essencial, que és el coneixement i el gaudi dels autors i dels creadors, ja sigui Antonioni o Godard.

La nostra vida és en blanc i negre o en color?

“El cinema sempre és una projecció de la societat”

A mi m’agradaria pensar que és en blanc i negre,  ja que trobo que s’acosta més a la passió més originària de les imatges i de l’esperit, com també dels somnis. Però, segurament, per tots els condicionants socials, la nostra vida és en color. Jo voldria viure en blanc i negre, sempre.

Sempre hi ha un moralisme, al cinema, per exemple entre els bons i els dolents? I a la nostra vida també?

De fet a mi no m’agraden gens els moralismes, però és cert que el cinema, entre d’altres coses, és una representació moral entre el bé i el mal, com el teatre. Gairebé sempre ens trobem amb un heroi o amb un anti-heroi. Normalment ens fascinen més els personatges dolents, homes o dones, ja que manifesten un grau de des-inhibició molt atractiu i al mateix temps molt complex. Martin Scorsese, per exemple, és un extraordinari geni en aquest sentit creatiu, que és el de l’ambigüitat moral, i molts d’altres autors, directors i actors. Un personatge repugnant ens pot arribar a seduir, aquesta és la màgia del bon cinema. Però també passa a la vida, ja que el cinema sempre és una projecció de la societat.

A l’ estil François Truffaut, a Can Malvehy // Xavi Gómez Roig

A l’ estil François Truffaut, a Can Malvehy // Xavi Gómez Roig

Es pot fer cinema sense una bona estructura industrial a Catalunya al marge de la retòrica institucional?

Es pot fer, i crec que s’ha de fer, ja que l’element més important és la independència i el talent creatiu de l’autor. Un exemple molt clar és Albert Serra. Les institucions poden recolzar i promoure però, finalment, el més important és l’obra creativa, que no pot estar ni al servei ni mediatizada per les administracions o pel seu interès polític. L’estructura industrial, és a dir privada, pot aportar molts recursos.

Què és allò que més t’interessa en aquests moments: escriure, gestionar, provocar, crear o no fer res? 

De veritat el que voldria es poder escriure molt més però és evident que aquesta opció demana molt de temps, sobretot en la documentació i en la investigació. Ara mateix no m’ho puc permetre del tot. Realment vull crear, dia rere dia, i em decanto per treballar molt més en la divulgació i en la pedagogia del cinema, en un sentit molt global, per exemple en la relació entre cinema i gastronomia. Crec que hem d’obrir encara molt més la perspectiva tradicional de la nostra percepció del cinema, i fusionar-la amb totes les expressions artístiques. El cinema és la vida i aquesta correlació tan senzilla encara no s’ha explicat prou bé.