L’Ajuntament finalment comença a homenatjar Lluís Companys amb una xerrada gairebé buida

Més d’un any després d’aprovar-se una moció demanant un homenatge a Lluís Companys, finalment l’Ajuntament ha començat a homenatjar-lo. Una xerrada amb molt poc públic i un tríptic de la biblioteca són les dues primeres accions, amb el compromís de dedicar-li un espai.

Sense comptar els càrrecs municipals, hi havia quinze assistents, la majoria polítics // Jordi Julia

Sense comptar els càrrecs municipals, hi havia quinze assistents, la majoria polítics // Jordi Julia

Tard, però serà homenatjat. L’Ajuntament finalment s’ha posat les piles i complirà el que va aprovar el ple d’octubre de l’any passat: “homenatjar durant el 2015 la figura de Lluís Companys coincidint amb el 75è aniversari del seu afusellament”. El simbòlic 15 d’octubre ja ha passat, sense cap acte institucional en record seu, però finalment ha estat el 16 de novembre quan s’ha fet el primer acte públic en record del president de la Generalitat afusellat pel franquisme.

Va ser una xerrada del periodista i escriptor Enric Vila desmuntant “la figura mítica que se n’ha creat” l’encarregada d’obrir els actes d’homenatge. Tot i això, l’acte no va aconseguir arribar a la població: la sala d’actes de la Federació Obrera estava gairebé buida. Sense comptar els càrrecs municipals ni la premsa, els assistents eren quinze, i la majoria d’ells eren polítics (majoritàriament d’ERC i també de CDC i Iniciativa).

L'alcalde, Joan Ramon Casals (CiU), i el regidor de Cultura, Xavi Paz (PSC) es van comprometre a trobar un espai per homenatjar Companys // Jordi Julià

L’alcalde, Joan Ramon Casals (CiU), i el regidor de Cultura, Xavi Paz (PSC) es van comprometre a trobar un espai per homenatjar Companys // Jordi Julià

A més d’organitzar aquest acte, s’ha editat un tríptic informant dels llibres relacionats amb Companys que hi ha a la biblioteca. En obrir la xerrada, el regidor de Cultura, Xavi Paz (PSC), es comprometia a “trobar un espai per homenatjar-lo”. Un espai que encara no s’ha decidit, però que segons el que també és primer tinent d’alcalde “haurà d’estar a l’alçada de la seva memòria”, posant com a exemple el monument a Rafael Casanova del pati del Palau.

Aquesta última era una altra reivindicació de la moció que es va aprovar fa més d’un any. L’alcalde, Joan Ramon Casals (CDC) va admetre que “ens estem posant al dia” en homenatjar Companys, mentre augurava: “esperem poder tenir l’espai de cara al 15 d’octubre de l’any que ve”, la data en què es compliran 76 anys del seu assassinat.

Companys: un “fracassat” i “venut” amb “ànsies de protagonisme”

Enric Vila va donar un punt de vista crític de la biografia de Companys // Jordi Julià

Enric Vila va donar un punt de vista crític de la biografia de Companys // Jordi Julià

Tant Casals com Paz van lloar la figura de Lluís Companys. No va ser així amb el conferenciant, Enric Vila, autor de “Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs”. Per aquest periodista i escriptor, “fins als anys 80 i 90, es va fer enlairar la seva figura com a exemple de lluita, de màrtir”, perquè “que fos assassinat pel franquisme ens servia com a símbol”.

Però, segons Vila, la seva biografia no encaixa amb la figura que ha esdevingut. El conferenciant va parlar d’un “fracassat” tant a nivell personal com polític, que va arribar a president de la Generalitat perquè era molt hàbil escalant posicions, “sobretot perquè sabia moure’s entre entorns molt diversos”, gràcies als seus orígens: provinent del camp, però d’una família rica, format a una escola burgesa, però relacionat amb els “baixos fons”.

Aquesta habilitat per “maniobrar en benefici propi” venia impulsada per les seves “ànsies de protagonisme”: “quan va proclamar la República no era ningú, i va sentir per primer cop l’èxit”, assegurava Enric Vila, segons qui Companys “va quedar tocat pel virus de l’èxit”. I si va arribar a president va ser perquè “no hi havia ningú al partit que li plantés cara”. El periodista va definir Companys com “un detritus de les elits que acaba defensant els pobres”. I alhora afirmava que “jugava a dues bandes” i no va ser fins al final que va posar Catalunya per davant de la República.

Però no obstant això, Vila va admetre que aquesta va ser precisament la clau del seu èxit: “fer de frontissa entre uns i altres”: entre Catalunya i Espanya, i entre burgesia i pagesia. I que “va aconseguir per primer cop que el poble i les elits catalanes anessin a una”. Una figura plena de contradiccions, de manera que “al cap i a la fi homenatgem més al símbol que a la persona”, va reblar.