Joan Barrios: 27S envers 20D, molt més que semblances

Joan Barrios PSC Molins de ReiVeient els termes en què es va plantejar la campanya electoral del 27S a Catalunya, i la lectura i utilització que les forces partidàries de la secessió estan fent dels resultats, d’una banda; i, d’altra banda, veient com comença a enfocar la contesa electoral de les properes eleccions del 20D el PP, un dels partits que té aspiracions a guanyar-les, es podria esbrinar que ambdues campanyes electorals tenen quelcom més que semblances casuals.

Podem trobar un primer fil conductor entre les estratègies que fins ara han estat utilitzant els impulsors d’una i altra contesa, que els hi ha servit per a retroalimentar-se mútuament en un enfrontament estèril per a resoldre el conflicte que han generat, però ben beneficiós per a defensar davant els seus uns posicionaments immobilistes que pretenien consolidar la figura de dos presidents de govern liquidats i amortitzats políticament. A una banda la provocació de Mas, plantant cara permanentment al govern central, li donava força davant el moviment independentista a Catalunya (però, indirectament, enfortia la figura d’un president espanyol que presumia de no deixar-se intimidar). De l’altra banda la prepotència de Rajoy, amenaçant una i altra vegada amb la legalitat vigent i la sobirania nacional –espanyola-, li feia guanyar força davant els seus (però, indirectament, reforçava a un president català que es podia presentar com a víctima de l’opressió i la injustícia del govern central).

Tota una estratègia que –per ambdues bandes- fuig de cercar solucions als problemes existents i s’instal·la en un relat èpic que persegueix l’enfortiment propi, a costa –això sí- de tancar-se en posicionaments cada cop més enfrontats i de difícil reconciliació. Com a conseqüència de tot plegat, creix el sentiment independentista a Catalunya, per un extrem, i, per l’altre, s’accentua el sentiment contrari de rebuig a tot allò que pot representar la disgregació de l’Estat. Una perfecta retroalimentació de sentiments contraposats.

D’aquesta manera, cadascú a casa seva incrementa el seu posicionament, amb el suport indirecte de l’altre. Així doncs, es pot entendre que ningú dels dos abandoni la posició de partida. Al contrari, es refermen amb cada nova actuació en allò que cadascú està defensant, enfortint la immobilista posició inicial, i reforçant –indirectament i per reacció- la posició de l’altre.

Però a banda d’aquest interessant fil conductor, que està condicionant les estratègies de dos presidents (Mas i Rajoy) que anteposen els seus interessos personals i partidistes per davant els interessos generals de la ciutadania a la qual haurien de representar, ens trobem amb alguns altres elements de coincidència que caldria considerar. Per exemple:

  1. Al plantejar les forces independentistes des de Catalunya (majoritàriament Junts pel Sí) les eleccions del 27S com a un plebiscit, i focalitzar la seva campanya en la defensa del SÍ a la independència, s’abandona per complet l’objectiu essencial de tota campanya electoral democràtica, que no és altre que avaluar l’acció del govern sortint (en aquest cas de CiU) i valorar les diferents propostes electorals per al nou mandat. Lluny d’això, l’objectiu primordial de la campanya de JxS està enfocat a explicar les bondats èpiques d’un nou país, que naixerà amb totes les virtuts imaginables. La resta no importa excessivament. Ni polítiques socials, ni econòmiques, ni nova fiscalitat, ni ocupació, ni educació, ni justícia, ni salut, ni lluita contra la corrupció (que també queda amagada, i si hi ha alguna és dels altres, com totes les coses negatives que ens amenacen. Què bé li està sortint a CDC!)… Tot queda relegat, per tant, al moment que tinguem el nou país. Mentrestant, aturem el temps. L’única obsessió de JxS és continuar defensant un “procés” cap a la independència, i crear un relat que serveixi per a poder justificar davant els seus el trencament (o desconnexió, com alguns diuen) amb la resta dels territoris d’Espanya. I així apareix l’últim capítol de la història (fins aquest moment) com serà intentar aprovar una declaració del Parlament de Catalunya (que encara no està plenament constituït) per a instar el Govern de la Generalitat (que no se sap quan es constituirà) a què doni els primers passos per a aprovar en un temps impossible (un mes) tres lleis cabdals (seguret social, hisenda i procés constituent), necessàries (segons els seus inspiradors) per a començar la desconnexió amb l’Estat Espanyol. I, com si això fos un bufar i fer ampolles, simultaneïxar tota aquesta acció, amb la desobediència a les lleis i institucions vigents. D’aquesta manera, com l’únic objectiu és la independència, Artur Mas, el candidat camuflat i aspirant a president del proper govern de la Generalitat, segueix sense donar comptes de la seva acció de govern, segueix sense explicar el perquè de l’avançament sistemàtic de les eleccions, segueix sense clarificar el finançament irregular de CDC, segueix sense obrir un debat necessari per a parlar de la corrupció i les corrupteles a casa nostra (no a casa del veí; que també). Però totes aquestes coses (segurament supèrflues per a qui té la mirada allunyada en l’infinit) hauran d’esperar a arribar a Ítaca. El poble pot esperar, ha d’esperar.
  2. I si CDC i el president Mas tot ho amaguen darrera el “procés”, el PP i el president Rajoy sembla que ja han trobat el moment i l’oportunitat per a sortir de d’immobilisme. Ara podran reaccionar de valent per a oposar-se als separatistes catalans que volen trencar Espanya. A l’igual que per a CDC, la pàtria serà l’excusa perfecta, la pàtria passarà per damunt de tot. L’objectiu bàsic de la campanya electoral per al PP el 20D podrà focalitzar-se en la defensa de la unitat territorial de la nació –espanyola-. “España no se rompe”, sembla que serà el nou eslògan de campanya del PP. Lògicament res a dir de les retallades, res a valorar de les contrareformes durant quatre anys de prepotència insultant i menyspreu de qualsevol proposta de l’oposició, res a fer respecte a la corrupció i el frau galopant que sembla ser ha estat la pràctica quotidiana de molts membres del PP, res a comentar del creixement de les desigualtats socials, res de res sobre la tur i la precarietat laboral. Mutis total… i si alguna cosa es diu és per a continuar mentint en relació a la recuperació econòmica (que certament, per les dades macroeconòmiques, sembla que han afavorit als de sempre). I de la mateixa manera que CDC i el president Mas s’han atorgat de manera il·lícita la representació de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya per a justificar unes actituds que estan ratllant la megalomania dels seus actors, els homònims a l’altra banda de l’Estat (PP i Rajoy) volen convertir-se en els defensors aferrissats de la unitat d’Espanya. Com si l’única versió de Catalunya i Espanya fos la que defensen, respectivament, qui volen trencar l’harmonia i la convivència, d’una banda, o qui intenta, per l’altra banda, tornar a les essències de l’Espanya única del passat.

No és per tant una interpretació esbiaixada quan alguns (entre ells, jo mateix) veuen certes semblances entre les eleccions del 27S i el 20D. Al menys en la utilització que han fet –i continuen fent- Mas i Rajoy (CDC i PP) per a intentar treure renda electoral: amagant els fracassos de les respectives gestions de govern; soterrant pràctiques fraudulentes de finançament dels seus partits –quan no, actuacions més que sospitoses de corrupció-; quan l’un i l’altre usurpen les voluntats ciutadanes en intentar convertir-se en els únics defensors d’uns països que només existeixen en els seus imaginaris.

Però si el 27S no va ser un mer plebiscit que pogués justificar la ruptura entre Catalunya i Espanya, per molt que les forces secessionistes així ho han volgut vendre, el 20D no serà un acte de confirmació de l’immobilisme. Al contrari, ha de ser el reactiu que faciliti un canvi substancial del pes polític del PP al Parlament Espanyol i, per tant, un canvi de Govern. Serà la manera de fer possible una reforma a fons de l’Estat, una millora de les regles de joc  democràtiques i un encaix satisfactori de Catalunya (i altres territoris) en el conjunt de l’Estat.

El 20D és la data, doncs, per a posar fil a l’agulla.

Joan Barrios és el president de l’agrupació local del PSC

 

 

Recomanacions personalitzades