El molinenc Alejandro Pérez també forma part de la llista de Catalunya Sí que es Pot

Pérez, del cercle de Podemos Molins de Rei, serà el número 31 de la llista encapçalada per Lluís Rabell i el segon molinenc en les files de la candidatura d’esquerres després de Saida Ehliluch. 

Alejandro Pérez, en una imatge cedida // Alejandro Pérez

Alejandro Pérez, en una imatge cedida // Alejandro Pérez

La candidatura a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre Catalunya Sí que es Pot tindrà finalment dues persones de Molins de Rei a la seva llista. Després de fer-se públics els noms dels 30 primers de la llista per Barcelona, on està inclosa la molinenca Saida Ehliluch, que serà la número 28, el partit d’esquerres va informar de la resta. El número 31 estarà ocupat pel també molinenc i membre fundador del cercle local de Podemos al municipi Alejandro Pérez.

Pérez ha estat vinculat al moviment estudiantil, va aconseguir més de 800 vots electrònics a les primàries de Podemos Catalunya i forma part de la direcció catalana d’aquest partit. Des de la coalició electoral que uneix a Podemos, Iniciativa, Esquerra Unida i Equo i que té una plataforma local a Molins de Rei, el fet que hi hagi persones d’espais diferents com Pérez i Ehliluch simbolitza “la unitat de les persones que volen fer front a les polítiques neoliberals del govern de la Generalitat”.

A més de Pérez i Ehliluch per Catalunya Sí que es Pot, hi ha més molinencs com a candidats el pròxim 27-S. El mateix alcalde, Joan Ramon Casals, serà el número 30 per la candidatura Junts pel Sí. Per la seva banda, Albert Botran serà el número cinc de la CUP per Barcelona i Lurdes Quintero la número quatre per Tarragona.

  • Josep

    Una pregunta que genera dubtes: Perquè el candidat de “Catalunya Si es pot ” es presenta com a Lluís Rabel a tots el mitjans i desprès el seu nom es Josep Lluís Franco Rabel ……. Perque amagar el seu cogmon ??

    • Lucas

      No és xq descendeixi de la deshonorable família del dictador. És pel motiu que ell mateix explica en aquest escrit:

      Per culpa d’un tal Martínez… Sóc en Lluís Rabell.

      Des que vaig anunciar que em postulava per encapçalar el projecte Catalunya Sí que Es Pot de cara a les properes eleccions del 27-S, un bon nombre de persones s’han interessat per saber per què faig servir habitualment el nom de Lluís Rabell –i no pas el meu nom complet, que és Josep Lluís Franco i Rabell. Algú m’ha preguntat fins i tot si es tractava «d’esborrar» d’alguna manera el cognom del pare. En absolut.

      En realitat, mai no he sentit la necessitat d’ocultar res. (Ni tampoc sé massa bé com hagués pogut fer-ho: la meva vida, en l’àmbit professional com en l’associatiu, ha estat pública des de fa molts anys). No. Franco és un honest cognom jueu espanyol. Abans que un sinistre dictador hi portés l’oprobi davant la consciència democràtica de la humanitat, llinatges de rabins, d’homes i dones sàvies, de comerciants i artesans han escampat aquest nom durant segles, des de la vella Sefarad fins als confins de l’antic imperi otomà, des de Sarajevo a Salònica, des d’Istanbul fins Alexandria i Orà. Hi ha, per tant, més motius d’enyor que de vergonya; més fascinació davant la voràgine de la Història que evoca aquest nom que raons de desdenyar-lo.

      Les coses són més senzilles. Fa més de trenta anys que vaig començar a signar articles, contribucions a debats polítics, traduccions… amb el nom del meu pare i el cognom de la meva mare. A còpia de fer-ne ús, he acabat sent conegut com Lluís Rabell en el món activista. La raó d’aquesta tria sí que té, per contra, un sentit, i té a veure amb una relació molt especial, al llarg de la meva infantesa i adolescència, amb el meu avi matern, Joan Rabell, al mestratge de qui dec les meves conviccions més profundes. Una anècdota, que em va marcar profundament, servirà per fer entenedor el que dic.

      Jo vaig nàixer al Raval de Barcelona, al carrer de Joaquim Costa («el carrer de Ponent», en deia la gent gran), a casa dels meus avis materns. Era un petit pis de lloguer on vivíem plegats els meus pares, els avis i jo. Havíem arribat a tenir gallines i conills a l’estreta galeria interior, on s’hi havia improvisat una dutxa de fortuna. No anàvem pas sobrats de diners, l’estalvi en tot estava a l’ordre del dia i a casa no es llençava ni un bocí de pa sec. Mai no vaig mancar, però, de res. El meu pare, originari d’Almeria, maldava per tirar endavant un taller de marbre amb els seus germans; la mare era modista i ens feia la roba; i l’avi, que treballava com a mecànic a Tramvies de Barcelona, assegurava amb el seu salari els ingressos més regulars de la família.

      Un dia vaig assistir a un fet singular. Tocava rebre la paga setmanal. L’avi va arribar… amb dos sobres. El seu i un altre, a nom d’un tal Martínez, que es va trobar per terra quan venia cap a casa. L’àvia es va posar contenta: «Aquest pobre home ha perdut la setmanada. Sap greu. Però la veritat és que nosaltres ens vindrà d’allò més bé». L’avi no hi estava d’acord: «Això és el salari d’un treballador. A hores d’ara, aquests diners manquen en una llar com la nostra». «Però, què hi vols fer? – replicava l’àvia. Hi ha milers de Martínez. Com vols saber qui és, on viu o a quina empresa treballa?». «Potser si m’atanso a la comissaria de policia…». «Estàs boig! Aquella gent s’ho quedarà! I encara sort si no et claven una pallissa!».

      L’avi sabia que allò era cert. Antic cenetista que havia aconseguit escapolir-se pels pèls –i, literalment, per peus– de ser afusellat al Camp de la Bota, una comissaria franquista era l’últim indret que l’avi Joan desitjava visitar. Tanmateix, armant-se de valor i desoint les protestes de la dona, se n’hi va anar amb el sobre d’en Martínez a la mà. Va trigar una bona estona a tornar a casa. En arribar, l’expectació era màxima. «Què ha passat? Què t´han dit?». L’avi va prendre el temps de seure i d’encendre un dels seus sempiterns Celtes curts, abans de respondre: «Doncs que, aquesta setmana, en Martínez no cobra. Jo sí que he estat a punt de «cobrar» a comissaria. Han començat a atabalar-me insinuant que potser jo havia robat aquells diners. Està clar que se’ls rebentaran aquest mateix vespre». «Veus? Ja t’ho deia jo», s’exclamà l’àvia.

      «Sí, era molt probable que la cosa acabés així –va contestar l’avi. Però ho havia de provar. Mira, ara obriré una llauna de sardines i me les cruspiré d’allò més content amb unes llesques de pa. Si haguéssim anat a sopar a una fonda amb la setmana d’aquest home, el menjar se m’haguera posat malament».

      Vaig trigar molts anys a copsar tot el significat d’aquella escena. Les vivències de la infantesa deixen en la nostra memòria «arxius» que no sabem obrir, que només podem explorar amb les claus d’accés que ens forneixen ulteriors experiències de la vida. Però, segurament, en el fons del meu cor, en aquell moment vaig decidir que, de gran, m’agradaria assemblar-me a aquell home. Algú capaç d’un coratge sense estridències, de solidaritat amb un desconegut; algú penetrat d’una ètica que s’expressava en termes vitals. L’avi era a les antípodes de qualsevol doctrinarisme. A la seva manera, encarnava la generositat i la noblesa de la classe treballadora del seu temps.

      La meva companya, que va conèixer el meu avi, em va animar repetidament a signar amb el seu nom. Més que un homenatge, un compromís. Potser, sense ser-ne conscient, aquell dia vaig decidir també que m’agradaria viure en un país on ningú hagués de patir per rebre la seva setmanada. Un tal Martínez va tenir la culpa de tot plegat. Salut. Sóc en Lluís Rabell.

      https://www.facebook.com/AmbRabellSiqueesPot/posts/871259946285974

      • dclosa

        Vaya royo !!

  • dclosa

    “¿Cómo meterías a cinco millones de judíos en un 600? : En el cenicero”. Este tuit del año 2011 que escribió Guillermo Zapata, ahora exconcejal de Cultura de Ahora Podemos en el Ayuntamiento de Madrid, y no tuvo más remedio que presentar su dimisión a la alcaldesa Manuela Carmena.
    En las actas de podem-Molins editadas en su blogspot.com.es / Assemblees i actes , no he llegado a ver en ninguna de ellas el nombre del Sr. Alejandro Pèrez Polo, excepto en unos avales autonomicos que se concedieron para unos militantes de Sant Esteve de Sesrovires, que el Sr. Pérez notificase a los miembros del Circulo de Molins de Rei en soberana asamblea, su intención de presentarse a las autonómicas , Tampoco queda constancia en ninguna acta de qué es eso de “Es clar que podem”. Desconocemos aún, qué Circulo de Podemos lo avaló para las autonómicas, Tenemos constancia que en votación virtual por Internet , obtuvo 3.324 vots, cuando en realidad en Podemos-Molins digitalmente, sólo constan 115 militantes virtuales, y que de forma catica, Podemos-Molins en las municipales, cuando votan al secretario general y a los 6 miembros del consejo ciudadano, entre familiares y amigos solo llegaron a conseguir de que votasen 40 personas, Seguro que el Sr. Pèrez debía echar mano de otros recursos supramunicipales que se nos escapa a la ciudadanía de apié de Molins, ¿ Quizás avalado por
    Podemos-El Prat?
    En campaña, se decia que a Molins Camina hi cap tothom però no a qualsevol preu. Algunos se aprovechan de los procesos abiertos para sus promociones personales. La democracia y las asambleas de Podemos deben blindarse contra los trepas, arribistas y las personas con ansias de notoriedad que solo buscan puestos y cargos públicos para medrar y que al parecer el Sr. Alejandro Pérez Polo , controla el cotarrro.

    Convendria que ese Sr. revisase sus tuits, facebooks y e-mails ya que constan por escrito expresiones como :
    “Es más importante la constitución material que no la formal, la de los epifenomenos, la de las banderas y trapos varios” ,

    “Este
    debate del catalán es ABSURDO y a mi me pone especialmente nervioso”.

    “Si
    tenemos que hablar catalán para ser independentistas apaga y vámonos”
    “Si tenemos tan poca catadura ética y política como para tener que concentrarnos unicamente en la lengua como proyecto de emancipación nacional NO MERECEMOS NINGUNA INDEPENDENCIA”
    que no dicen mucho a favor sobre el talante y ética de un candidato en listas autonómicas de Catalunya Si que es pot