Boubacar Diallo: “No em vaig adonar que es moria un company a la pastera”

En Buba, així és com el coneixen a Molins de Rei, és un jove senegalès que va arribar a Espanya en pastera quan tenia 21 anys. Set anys després recorda la mort d’un company de viatge, els maltractes del CIE i la misèria de viure al carrer. “Hi va haver un moment que només menjava un cop al dia” explica. “No tornaria a repetir aquest viatge ni per 2 milions d’euros”, reconeix. 

Ens ensenya una imatge de quan tenia 21 anys, el moment que va decidir provar sort en pastera // Elisenda Colell

Buba mostrant una imatge de quan tenia 21 anys, el moment que va decidir provar sort en pastera // Elisenda Colell

Com era la seva vida al Senegal?

Des de nen el primer que vaig aprendre és a treballar. Sempre havia volgut estudiar però el meu pare no em va deixar. Així que vaig decidir ser mecànic. Després de començar des dels 8 anys a ser aprenent, el 2006, amb 19 anys, vaig aconseguir obrir el meu propi taller. No em donava per sobreviure, i quan un dia un client em va dir que volia embarcar-se cap a Espanya, em vaig unir a la tripulació.

Tenia pensat marxar?

Hi ha molta gent que s’està anys programant-ho, jo no. Vaig aconseguir l’oportunitat d’anar-hi com a mecànic del motor sense haver de pagar res. Hi ha gent que va pagar més de 2.000 euros per marxar amb nosaltres.

I la seva família ho sabia que marxava?

Li vaig dir a un amic i al meu pare. Si li hagués dit a la meva mare no m’hauria deixat marxar. Hagués estat capaç d’avisar a la policia per evitar que jo me n’anés.

Com és viatjar en una pastera?

“Érem 177 i vam trigar 11 dies per arribar del Senegal a Gran Canària”

Molt dur. Dos dies després de salpar, a les costes de Mauritània, vam patir molt per les onades i el fort vent. Moltes barques en aquestes condicions s’enfonsen, però nosaltres érem 177, i amb tots els quilos de gasolina i menjar que portàvem vam poder seguir endavant. En total vam trigar 11 dies per arribar del Senegal a Gran Canària.

Hi tornaria?

El viatge va ser un gran patiment. Si avui hi hagués d’anar, renunciaria. La barca estava tan plena que la gent no es podia moure, només per anar a pixar. Es viu molt malament, ho havíem de fer, ho necessitàvem i hi estàvem disposats. Molts es tapaven els ulls per no veure més el mar, de tant espantats que estaven. De fet, en arribar hi va haver 3 nois que no podien caminar.

I la nit, com és?

Ens guiàvem per les estrelles, per tant era el millor moment per navegar. Per dormir, la gent es recolza l’una a l’altra, però és molt difícil descansar. El so del motor se’t fica al cervell. Però el pitjor del viatge va ser perdre un company.

Es va morir algú a la pastera?

“En anar tots tan junts no saps si algú es mor”

Sí, es deia Zoo Llana. Tenia asma i va estar malalt quatre dies abans de marxar. El dia que vam salpar ens va dir que es trobava bé, així que va venir. Al quart dia va caure malalt. Ja no podíem tornar enrere i el vam deixar a prop del motor, per l’escalfor. Un dia abans d’arribar a territori espanyol ja ens va dir que es moria. Quan ens va deixar jo no me’n vaig assabentar, pensa que en anar tots tan junts no saps si algú es mor. Després el vam llançar al mar lligat amb ferros, així ningú podia trobar el cadàver. Sis mesos després vam avisar a la seva família.

Tant de temps?

Sí, i sense saber que havia sigut marxant cap a Espanya. El 2012, quan vaig tornar al Senegal, vaig anar a veure la seva mare i li vaig explicar com va anar tot. Va ser molt dur, però una mare ha de saber com ha mort el seu fill.

I un cop a Espanya, la terra promesa…

Abans d’arribar ens vam quedar sense benzina i la policia ens va recollir a prop de Gran Canària. A Las Palmas hi vam estar tres dies mentre investigaven la nostra situació administrativa. Jo vaig declarar que era de Guinea Conakry i no del Senegal, perquè m’haguessin deportat. Després la Policia Nacional ens va portar fins a Fuerteventura.

A un CIE, un Centre d’Internament per Estrangers?

Sí. Només sortir ens van lligar i ens van ficar a un avió. Ens van dir que anàvem a un Centre d’Estrangers per la Creu Roja i que estaríem ben tractats. Era tot mentida. Si ens haguessin dit que era una presó no hi hauria anat. Vam estar tancats 40 dies, érem 5.500 persones. Això és una presó, o pitjor. Els senegalesos ens ajudàvem i guardàvem part del menjar per vendre’l als que tenien diners per poder trucar a les nostres famílies. I així vaig sobreviure al CIE.

Boubacar Diallo, viu a Molins de Rei, on intenta buscar feina per deixar de viure de la ferralla // Elisenda Colell

Boubacar Diallo, viu a Molins de Rei, on intenta buscar feina per deixar de viure de la ferralla // Elisenda Colell

Perquè diu que era pitjor que una presó?

El maltractament físic que patíem et fa sentir com un criminal. Tu penses que si hi ha la Creu Roja tindràs més ajuda, i no és així. El dia que no venien membres de la Creu Roja pegaven a la gent. A mi no em van arribar a pegar, però he vist molta gent que han rebut abusos i maltracte policial a dins d’un CIE. Això és il·legal. A més ens feien vestir una roba especial perquè, si surts, la policia sàpiga que vens del CIE.

I un cop fora del CIE?

40 dies després em van alliberar. Vaig aconseguir el contacte amb una cosina meva que vivia a Almeria i ella em va acollir. Vivia amb el seu marit i les seves filles. No tenia feina, no pagava ni la llum, ni l’aigua ni res. Vaig intentar que per la campanya de la fruita em contractessin, però estàvem en plena crisi i no trobava res. Aquí van començar els problemes, ells em volien treballant. Em volien fer fora, em tancaven el pany de la porta amb clau… fins que em van donar 200 euros per marxar a Huelva.

I allà hi va haver més sort?

No. Vaig acabar a Palos de la Frontera dues setmanes vivint en cabanyes mentre buscava feina, però res. Al final la Guardia Civil ens va fer fora i vaig decidir marxar a Barcelona.

Perquè a Barcelona?

“Els senegalesos diuen que Barcelona és molt maca”

Sempre m’havia agradat. Tots els senegalesos que han tornat d’Espanya ens deien que Barcelona és molt maca i la gent és encantadora.

I va ser així?

El principi va ser molt dolent. La primera nit vaig dormir a prop de Montjuïc amb uns cartons. Era hivern i feia molt de fred. Després vaig conèixer un pakistanès que portava vuit mesos dormint allà. Ell em va ajudar a demanar mantes i roba al Paral·lel i em va apuntar a la Creu Roja per poder-me dutxar i demanar un assistent social. Vaig estar quatre mesos vivint al carrer, amb fred i molta gana. No sabia ni què era un alberg!

I llavors va deixar de dormir al carrer?

M’hi vaig resistir una mica. Als albergs també hi ha gent malalta, baralles i els horaris són molt estrictes. La meva assistent social em va apuntar a fer classes de castellà i vaig estar tres mesos en un pis tutelat a Granollers.

Imatges de la seva joventut, al Senegal //  Elisenda Colell

Imatges de la seva joventut, al Senegal // Elisenda Colell

I quan es va acabar?

Vaig aconseguir un carro, i vaig començar a buscar ferralla. Vaig tornar a dormir al carrer, compaginant-ho amb albergs i menjadors socials: al Tibidabo, la Zona Franca… allà em van tramitar el passaport i vaig aconseguir documentació. I després vaig descobrir les cases okupa.

Va entrar en el moviment okupa?

No ben bé. Vaig acabar dormint en el muntacàrregues d’una nau industrial a prop de la plaça de les Glòries, el 2010. Era una nau industrial, no estava preparada perquè hi visqués gent. Els primers que arriben dormen als despatxos, alguns fan cabanyes a dins per poder dormir. Jo al muntacàrregues hi vaig estar 6 mesos. Preferia això que estar al carrer. Com a mínim tenia un espai de metre i mig i vaig posar-hi un matalàs. I després em vaig posar a buscar ferralla i anava enviant diners a la meva família. Així fins que vaig trobar a la meva dona.

Com va arribar un senegalès a conèixer una molinenca?

La festa de la Mercè del 2010 anava sobre el Senegal. Jo la veig veure en un concert, anava amb un amic senegalès. Bromejant, ens vam posar a parlar amb aquest noi per la rivalitat que hi ha entre les zones del nord i el sud del Senegal, i allà ens vam conèixer. Llavors va ploure i ens vam separar, i no ens vam tornar a veure fins sis mesos després.

Coincidència?

Sí. El seu amic tocava un instrument africà, el djembe, just on jo vivia. Un dia ella va venir i em va veure al muntacàrregues. Va començar a venir cada dia, ens trucàvem, i vam començar a quedar. Fins i tot vaig venir a la fira de la Candelera. Al maig del 2011 ens vam fer parella de fet, i així vaig aconseguir el permís de residència. Després, al 2013, ens vam casar, i vaig aconseguir la nacionalitat.

L’amor el va fer sortir de la marginalitat?

Sí. Si no hagués trobat l’amor, la meva vida seria molt diferent. Hi ha moltes coses que no podria fer que ara sí que puc fer. Fins i tot els meus pares estan encantats que m’hagi casat amb una catalana.

T’has sentit il·legal aquí?

Sí, els primers 2 anys i mig m’he sentit il·legal. És molt dur. No pots treballar, a la gent li fa por contractar-te, i saps que no pots menjar. Si la ferralla no funciona, amb què sobrevius? Jo he patit molt. Hi va haver un moment que només menjava un cop al dia. Si hagués pogut tornar al Senegal, ho hauria fet. Fins i tot vaig haver de trucar al meu pare explicant-li que dormia al carrer i que no tenia diners. Se suposava que jo havia d’ajudar a la meva família, però el meu pare va haver de demanar un préstec de 300 euros. Per ells són molts diners, i per mi va ser una vergonya.

Ens mostra, orgullós, el seu permis de permanència a l'Estat Espanyol // Elisenda Colell

Ens mostra, orgullós, el seu permis de permanència a l’Estat Espanyol // Elisenda Colell

Ara, però, i ja amb els papers en regla, té pensat tornar al Senegal?

Sí, de fet hi vaig anar el 2011. Mai oblidaré aquell dia, el millor de la meva vida. Ens vam casar amb la meva dona i vaig explicar tot el que havia viscut, però la gent no em creia. Els joves tenen el somni de venir.

No ho tornaria a fer?

Ni que em paguessin dos milions d’euros. Mai tornaria a repetir aquest viatge. Ara estic patint, perquè un germà meu vol creuar la tanca de Melilla. Et diuen “Barça o bar sah”, que vol dir, “Barcelona o la mort”. Jo no vull que passi el mateix que jo. Avisaré a la policia si cal. Ni un enemic vull que passi el que he viscut jo.

En què l’ha marcat tot el que ha viscut?

Des que vaig fer el viatge la mar em fa molta por. No vaig a la platja, i si ho faig em quedo a 10 metres de l’aigua. El mateix em passa amb la piscina. L’aigua, per dutxar-me, beure i cuinar. I res més.

Quines perspectives té de futur?

Ara estic buscant feina. Mentrestant, venc i busco ferralla. A poc a poc puc anar enviant diners i ajudar a la meva família. Amb els 50 euros que envio, vint persones mengen durant un mes. Estic bé aquí i sóc molt feliç, tot i que hi haurà un moment que necessitaré tornar al Senegal.