La CUP defensa la remunicipalització de l’aigua a través d’unes jornades

Les jornades “Recuperem l’aigua”, organitzades per la CUP a la Federació Obrera i amb més d’una desena de ponents, van donar arguments a favor de que la gestió de l’aigua a Molins de Rei deixi d’estar en mans privades a partir de l’exemple d’altres municipis.

L'investigador Emanuele Lobina va fer la ponència per videoconferència // Jordi Julià

L’investigador Emanuele Lobina va fer la ponència per videoconferència // Jordi Julià

Si l’aigua és el bé més essencial de tots, per què ha d’estar privatitzat? Aquest és un dels molts arguments perquè el servei d’aigua torni a mans municipals que es van donar en unes jornades organitzades per la CUP, on es va defensar la remunicipalització de la seva gestió.

Investigadors, activistes socials i gestors municipals van donar la seva visió sobre la gestió de l’aigua. No hi va haver veus discordants, perquè totes tenien el mateix punt de vista: rebutjaven que estigui en mans privades. La ponència més insòlita de totes va ser la de l’investigador de la Universitat de Greenwich Emanuele Lobina, feta per videoconferència.

Aquest membre de la unitat de recerca en serveis públics PSIRU s’ha especialitzat precisament en l’estudi de les privatitzacions del servei d’aigua, i va ser taxatiu en l’anàlisi: el més eficient és la gestió municipal. La mostra és que des de l’any 2000 s’han produït més de 170 remunicipalitzacions a països de tot el món, i ben diversos políticament perquè “mentre que a Estats Units es parla sense problemes de remunicipalitzar, a Europa ho veiem com una qüestió ideològica”, va explicar. Això no ha impedit la recent municipalització a grans ciutats com Berlín o París, encara que a aquesta última s’hi ubiquin les grans multinacionals de l’aigua.

Moisès Subirana, de la plataforma Aigua és Vida, va explicar la situació de l'aigua del món fins a Catalunya // Jordi Julià

Moisès Subirana, de la plataforma Aigua és Vida, va explicar la situació de l’aigua del món fins a Catalunya // Jordi Julià

El motiu d’aquest retorn de la gestió de l’aigua a mans municipal és que “s’ha vist que els costos són majors que els beneficis”. Aquests no només són econòmics: també s’hi inclouen “corrupció, tarifes no socials que no garanteixen el dret a l’aigua, servei de baixa qualitat i poca inversió en la infraestructura mentre pugen tarifes per lucrar-se”. És per això que va remarcar que el sector públic és el més adequat per aquests casos perquè “no té l’imperatiu de maximitzar el lucre, sinó de maximitzar l’impacte social”, i al mateix temps “democratitza la gestió de l’aigua”.

De fet, tots aquests problemes globals exposats per Lobina van ser també els que es van posar sobre la taula al parlar de Molins de Rei. El militant de la CUP Josep Raventós va explicar que l’empresa que gestiona el servei, Aqualia, que forma part de la multinacional catalana FCC, està tacada per nombrosos casos de corrupció, augmenta beneficis en paral·lel a l’augment de tarifes mentre el rendiment de la xarxa es manté i no ha aconseguit millorar ni el gust ni la qualitat de l’aigua“, com es va prometre quan l’ajuntament ho va privatitzar. Un altre benefici anunciat amb la privatització era que milloraria la infraestructura, però a hores d’ara el 45% de canonades estan fetes de fibrociment (amb el cancerigen amiant) i el nombre d’aforaments està 24 cops per sobre de la mitjana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Agbar per la força

Josep Raventós, Eloi Badia, Jordi Giró i Sergi Alegre // Jordi Julià

Josep Raventós, Eloi Badia, Jordi Giró i Sergi Alegre // Jordi Julià

Però de totes maneres, encara que no es fes res amb la gestió de l’aigua Aqualia deixaria de donar servei. I és que, tal com van explicar el president de la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC), Jordi Giró, i Eloi Badia, de la plataforma Aigua és Vida, després que es descobrís que Aigües de Barcelona (Agbar) portava un segle sense contracte, “se’ls ha premiat creant una empresa mixta Agbar-AMB”, a la qual han adjudicat la gestió de l’aigua a tota l’àrea metropolitana “sense concurs públic i amb participació directa d’Agbar en la redacció dels plecs de condicions”. Per tant, quan s’acabin els contractes dels municipis que tenen l’aigua externalitzada amb una empresa diferent a Agbar (com Molins de Rei) estaran obligats a passar a aquesta empresa mixta formada per Agbar.

D’aquesta manera, quan expiri el contracte amb Aqualia el 2023 l’aigua de Molins de Rei la passarà a gestionar l’empresa mixta de recent creació. La perspectiva és potser encara pitjor que la que es va dibuixar de la situació d’Aqualia: a banda de l’opacitat de l’empresa, la tarifa de l’aigua pujaria encara més, en una factura que “en un 56% és de costos no associats a l’aigua que no ens haurien d’estar cobrant”, va explicar Eloi Badia d’Aigua és Vida, qui va criticar que “amb la crisi estan fent un gran negoci amb qui no pot pagar: les taxes que els imposen ha suposat que tripliquessin els ingressos per impagaments fins a 4,1 milions d’euros”.

Casos exemplars

Joan Arévalo, Lluc Peláez i Jordi Colomer van explicar els casos d'Olesa, el Figaró i el Prat // Jordi Julià

Joan Arévalo, Lluc Peláez i Jordi Colomer van explicar els casos d’Olesa, el Figaró i el Prat // Jordi Julià

Amb la premissa que en efecte cal remunicipalitzar l’aigua, la qüestió també era saber quin model triar i com es fa el canvi. Per això les jornades van comptar amb els casos d’Arenys de Munt, el Figaró, Olesa de Montserrat i el Prat de Llobregat per explicar-ho. En el cas del Figaró i Arenys de Munt, es va remunicipalitzar el servei recentment. L’alcalde del Figaró, l’independent Lluc Peláez, va explicar que els principals entrebancs van venir de les empreses concessionàries, que encara que s’hagués acabat la concessió demanaven una compensació per les inversions que pretenien cobrar a través de les factures. En tractar-se d’un poble petit, van optar per fer servir els serveis tècnics d’altres municipis través del consorci CONGEAC.

Jordi Colomer, regidor de la CUP a Arenys de Munt -que en els dos anys que va tenir l’alcaldia va impulsar municipalitzacions a tots els àmbits- va destacar l’estalvi que ha suposat “deixar de tenir tres equips tècnics per fer la mateixa feina”. De fet, va assegurar que “els tècnics municipals que havien de controlar l’empresa no ho feien”, insinuant que hi havia connivència amb les empreses. “A mi mateix m’han ofert tot tipus de regals”, va assegurar.

Els casos del Prat i Olesa són diferents perquè ja eren municipals d’un principi. En el cas del Prat, es gestiona a través d’una empresa pública que per Sergi Alegre, regidor d’ICV en aquesta ciutat, és “el gra al cul d’Agbar” des de fa temps. La gestió dels recursos propis que aporta el seu aqüífer els permet tenir tarifes més baixes que Agbar, mentre que a diferència d’aquests garanteixen que a ningú que no pugui pagar se li talli l’aigua. D’altra banda, a Olesa de Montserrat tenen una cooperativa que reinverteix els beneficis en la millora de la xarxa “tot mantenint tarifes més baixes que la resta i amb aigua de millor qualitat”, segons va dir el president de la centenària Comunitat Minera Olesana, Joan Arévalo, mostrant l’èxit d’un model alternatiu de gestió dins el que per ara també és alternatiu com és la gestió municipal de l’aigua, però que s’espera que deixi de ser-ho en els propers anys.

Recomanacions personalitzades