La primera crònica que vaig escriure per Viu Molins de Rei data del 21 de desembre del 2010. El Molins de Rei CF perdia a casa contra l’Unificació Prat i acabava l’any en posicions de descens tot i que destacàvem la millora que començava a generar l’arribada de Joan Garcia a la banqueta.
Era un matí al Municipal Josep Raich que ara mateix no recordo per molt que m’esforci. Tècnicament no és la primera crònica pròpiament meva, ja que com veureu està signada com a “Viu Molins de Rei” i al final es pot llegir “Adrià Casaín i Jose Polo”. Sense les seves correccions segurament que moltes cròniques no s’haurien pogut ni publicar i sense la seva confiança jo mai hauria fet res.
El motiu d’aquest text és per fer saber a tothom que ha seguit les cròniques i m’ha donat missatges optimistes després de cada text que en uns dies marxo a l’estranger i després de tres anys i mig no podré fer les cròniques. Per tant, els meus diumenges seran molt més avorrits i per alguns els vostres dilluns possiblement també.
Sempre he intentat que no tingués influència en el text el fet de que jo vaig començar a vestir la samarreta molinenca als tres anys i sempre he tingut el debat intern de si les cròniques havien de ser purament objectives o era necessari un enfoc diferent, ja que aquest és un mitjà local. Això no ha estat fàcil.
Són tres anys i mig fent cròniques i la gran majoria d’elles del Molins de Rei CF. Ja jugués a casa o a l’altra punta de l’àrea metropolitana allà estava jo per veure i escriure el matx, gràcies a l’ajuda desinteressada de la secretaria del club des de fa anys i una de les persones que viu per tot això i t’ho transmet cada diumenge al matí.
Podia fer sol o caure un xàfec. Podia ser un dissabte a la tarda o un partit aplaçat entre setmana. Podia ser contra el primer o contra l’últim de la taula però sempre hi érem. Recordo camps perduts que no sabem ni com arribàvem i si feia fred m’oferia un café. Si feia calor era una Coca Cola amb gel i amb el pas dels anys i les temporades va passar a ser una cervesa amb un cigarret, però el fet seguia sent el mateix.
Han passat molts jugadors des de la primera crònica però un exemple que demostra el canvi generacional del club el trobem en aquest primer text on ja podem llegir: “Oleguer, un juvenil habitual del primer equip”. El mateix Oleguer Pujol que és titular avui, era un juvenil fa dos dies, igual que els que pujen al primer equip ara.
Aquest podria ser un text on fes un anàlisi exhaustiu de l’evolució del joc del Molins de Rei CF o també podria explicar com ha augmentat l’afició a la grada en els últims anys. O inclús de la renovació a la que es va sotmetre el club al rejovenir-se constantment amb els jugadors de la casa, jugadors de la vila. Podria fer-ho però no seria just perquè res d’això ho hagués pogut viure jo mai a no ser per aquesta persona i la seva bondat.
Sempre he intentat trucar-la per Ràdio Molins de Rei i que parlés de l’equip, realment ella és de les persones que viu el dia a dia del club i poca gent podria xerrar sobre els partits i els jugadors amb més coneixements i experiències que ella, però no volia. Avui segur que la seva modèstia no vol ni llegir el seu nom aquí, però m’hauràs de disculpar, Mònica Giner.