Gorka Garay: “La música ha de ser orgànica, com la llavor que creix a partir d’un arbre”

El saxofonista molinenc Gorka Garay porta un any d’èxits amb el primer disc que ha composat, “El cazador de luz”, rebent nombroses crítiques positives. Coincidint amb el concert que farà a la Traska Truska amb Joan Monné i Pau Sala, parlem del seu disc i de la seva manera de treballar i concebre la música. 

Gorka Garay

El saxofonista Gorka Garay és el compositor de “El Cazador de Luz” // Jose Polo

Per què aquest títol, “El cazador de luz”?

Ve de la manera que tinc d’estudiar, treballar i enfocar la música. “El cazador” significa agafar les idees que estan a l’entorn de la música, que han passat en la història: John Coltrane, Charlie Parker, Chris Potter, Guillermo Klein i molts altres. Agafo els moments màgics de la seva música, els aprofito per enriquir-me i creixo a partir d’aquí. Desenvolupo la meva pròpia música a través de coses que a mi m’han impactat, que m’han donat llum. Ho escolto molt, ho analitzo, i m’hi intento inspirar.

Per tant, “caces” aquestes idees.

Sí, es això, intento fer-les meves i sobretot entendre per què funcionen, poder transformar-les i créixer a partir d’aquí. Jo la música l’entenc com una cosa molt biològica, com una llavor que creix a partir d’un arbre: tot té sentit perquè forma part del mateix. No són coses aïllades, no és caòtic, ha de ser orgànic.

El teu procés compositiu sempre parteix d’una idea, d’una sensació?

Vull mirar la música sense clixés

A partir de les idees o sensacions anímiques que tinc, començo a composar: que cada cosa que faig porti la següent. Intento trencar fórmules antigues i clàssiques, o fórmules cícliques de vuit compassos repetits… Vull mirar la música sense clixés. Faig dues notes d’una melodia o un acord, i em pregunto què em demana que vingui després. Potser és estrany, però si orgànicament m’ho demana ho faig: trenco perquè crec que la música m’ho demana.

Què vol dir trencar amb les fórmules cícliques?

Hi ha alguns temes al jazz que són estructures tancades, amb uns acords, uns compassos determinats, i a partir d’allà dóna un camp obert a la creació, per improvisar a través d’aquella harmonia. Però és cíclic, fas una volta, i una altra, i una tercera… Jo tinc alguns temes que són així, encara que cap té una estructura típica de 32 compassos. Molts altres són dels que van creixent com una planta: un personatge improvisa amb una estructura, el següent ho fa amb una altra absolutament diferent, i tot va evolucionant.

Prefereixes composar les cançons al paper o fer-ho a través de la improvisació?

En un disc hi ha molt de tot. Si en un moment donat sento que hi ha d’haver un moment d’improvisació col·lectiva lliure, sense tonalitat, ni tempo, ni res, ho proposo. Improvisem el que ens surti en aquell moment tots junts, sense cap premissa. Però també arribem a l’altre extrem: ningú pot crear absolutament res més enllà del que hi ha a la partitura. Tothom està obligat a tocar el que hi hagi, ni més ni menys. L’únic que varia és la interpretació, però tot està apuntadíssim. Intento trencar i que no em puguin posar l’etiqueta de que és un disc de free jazz, o de bebop.

És el que diuen molts músics, que no volen etiquetes, que volen trencar amb això.

No vull trencar per trencar, només faig el que em demana la música

Jo de fet no és que vulgui trencar per trencar, senzillament vull que la meva música sigui així. No vull seguir creant una melodia que ha de ser d’una manera només “perquè ha de ser així”. Per què “ha de ser així”? Perquè la societat m’ha fet així? Has de ser més profund, mirar què et demana la música i tirar per allà on et digui.

Simplement segueixes…

Segueixo l’instint, però dins els coneixements que tinc. Òbviament no sóc trencador, perquè intento evolucionar a partir del material que ja conec. No m’agrada l’etiqueta de trencador: ningú trenca, és impossible perquè tothom té un feedback. Tu tens uns coneixements del teu entorn, i no te’n pots desempallegar. Quan et proposes trencar amb alguna cosa, en el fons ho fas perquè saps el que està establert i per tant busques una cosa diferent. No trenques amb res mai, és impossible. Tot és evolució. Jo intento fer la meva visió del material que conec, transformar-lo, i crear el meu propi llenguatge. És infinita la música, no fa falta trencar res per fer música original.

Cal una àmplia formació per ser un bon músic o és qüestió de deixar-se anar?

Una mica de tot. Un bon músic necessita molt background, haver escoltat molta música. Jo tinc una mica de tírria als que van de bohemis i es creuen que estan fent música original quan no ho és per res. En el pop es veu bastant aquest tipus de personatge, amb un ego molt crescut. Crec que la bona música parteix del coneixement, però utilitzat de manera sensible, no mecànica ni intel·lectual. Per molts coneixements que tinguis no pots donar el vist-i-plau a una cosa només perquè matemàticament està equilibrada. Ha de ser una raó musical sonora. El que ens sona bé normalment té una lògica intrínseca. Que tu no estiguis capacitat per entendre-ho és una altra cosa, però tot té lògica.

Llavors la música es pot entendre com una ciència?

La llibertat parteix del coneixement

Tot plegat és extremadament complex. Entren en joc tants factors que no la pots considerar una ciència. Però sí que hi ha una lògica, i tenir els fonaments de per què una melodia funciona, per què una seqüència d’acords va bé i per què una altra no, et dóna més llibertat. El coneixement et dóna llibertat. L’aconsegueixes treballant, escoltant música, anant a escoltar gent… Has de pensar, reflexionar, transcriure molt, composar molt, i cada vegada agafaràs més llibertat. No neixes i dius “sóc lliure”, la llibertat parteix del coneixement.

Al disc no estàs sol, t’acompanyen quatre músics més. Com es va formar aquest grup?

La majoria ens vam conèixer a l’ESMUC, tot i que a alguns ja els coneixia. En canvi, el clarinet baix, el Pau Domènech, no el coneixia, el vaig buscar expressament perquè volia aquell instrument. El clarinet baix em dóna moltes possibilitats a l’hora de composar melodies. Puc composar temes, em serveix per harmonitzar melodies, doblar-les, o harmonitzar amb el baix.

Per la sonoritat?

Pel timbre, per la sonoritat i pel registre, sobretot, perquè té un registre molt gran. Té unes notes molt greus i pot arribar molt agut. Pot tocar amb mi i pot tocar amb el contrabaix.

Ha estat a l’ESMUC on has rebut una formació que t’hagi servit més?

Gorka Garay ha rebut una àmplia formació i molt heterogènia, però també valora la necessitat de deixar-se anar // Jose Polo

Gorka Garay ha rebut una àmplia formació i molt heterogènia, però també valora la necessitat de deixar-se anar // Jose Polo

La manera de treballar ja la tenia d’abans, amb 20 anys ja ho feia, però sí que m’ha donat molt material. Si una cosa m’agradava molt, l’escoltava un dia, i un altre, i un altre, i deia “jo vull fer això”. Per poder fer-ho, ho has d’entendre, sentir-lo en la teva pròpia carn. I acabava fent un tema amb aquesta idea.

El teu interès pel jazz d’on ve?

Ve des dels 16 anys potser. Vaig estudiar música clàssica primer. Em van donar una beca per estudiar al Liceu superior, però abans d’acabar em vaig emprenyar bastant i ho vaig deixar. Estava molt fart dels professors, i vaig estar estudiant autodidacta uns cinc anys. Vaig estudiar sobretot Charlie Parker: bebop, la música dels anys 50.

Tot pel teu compte?

Sí, després vaig començar a fer classes. N’havia fet alguna amb el Pedro Iturralde, el saxofonista de Tete Montoliu. Vaig anar amb el Martí Serra un any, i després vaig entrar a l’ESMUC.

Abans d’entrar al Liceu havies fet alguna altra cosa?

Vaig fer tots els cursos de l’Escola de Música de Molins de Rei. També vaig fer piano i acordió.

La idea de fer jazz ja la tenies des del principi?

Amb 16 anys ja ho coneixia. Ho vaig descobrir per casualitat, ningú em va ajudar… Si ho hagués escoltat amb 12 anys ja m’hagués agradat. Va ser amb Dexter Gordon i John Coltrane. No entenia res però m’encantava, i em vaig començar a interessar pel tema. Vaig conviure un temps amb la música clàssica, volia fer una cosa i en feia una altra, però al final ho vaig deixar.

Què no t’agradava de la música clàssica?

La música clàssica no em permetia buscar la màgia en mi mateix

Entre moltes altres coses, que és un món molt tancat i no tenia llibertat per expressar-me perquè es busca un so comú. Ho trobo una contradicció perquè crec que no ens podem desempallegar de la nostra pròpia veu i la nostra manera d’entendre la música. Quan busques la màgia l’has de buscar en tu mateix, en la teva manera d’expressar-te, no en clixés comuns a tothom.

Què vols dir amb que el disc és “assequible per a tots els públics”?

Que una persona neòfita el pot disfrutar. En principi és assequible, es pot entendre, pots gaudir… No et quedaràs dient: “no sé què està passant”. La meva música està pensada perquè s’entengui, la pots disfrutar, tot i que és complexa.

Una persona experta també ho gaudirà?

Sí, perquè la meva música entra com la mantega, fàcil. És complexa, però intento ficar les coses molt bé. Si carregues per carregar, surt una cosa caòtica. Però si fas una música complexa amb tot molt ben ficat, fas que gent que no hi entén pugui dir: “no entenc res, però m’agrada”. I el que hi entén dirà: “hi entenc, i és brutal com ho ha pogut fer”.

gorka garay saxo

Dins el quintet que toca al disc, Gorka Garay toca el saxòfon // Gorka Garay

Per exemple?

Ficar quatre melodies alhora, i que soni fantàstic. El que no hi entén no veurà que hi ha quatre melodies, només li sonarà bé. El que hi entén veurà que cada instrument està fent una melodia diferent, i també veurà que sona bé. Perquè soni així t’has de passar hores escoltant molta música, tenir molta paciència, i buscar la perfecció, l’ideal. A vegades el primer que penso, ho toco amb el piano i va a missa. Però només ho faig quan per casualitat el primer que he fet és el que és, per mi, perfecte. Fins que no trobo el que realment m’agrada no paro. I m’he pogut passar un mes sencer per fer vuit compasso, i al cap de vuit mesos, el que he escrit no m’agrada i ho llenço sense contemplacions.

Quant temps t’hi vas estar per fer “El cazador de luz”?

La gravació la vam fer en un dia i mig. D’assajos en vam fer uns quinze. Però la composició van ser molts mesos, perquè em puc passar una setmana treballant vuit hores cada dia sense parar, i després estar un mes sense composar. Puc trobar el tema principal molt ràpid. Però a mi m’agrada vestir-ho molt bé: que quedi rodó. I per a això necessito pensar moltes hores. La dificultat és que tinc cinc instruments per escollir, cinc històries al mateix temps, com cinc colors. Tot forma un sol pla, però cada instrument té el seu, i escoltar cadascun és la dificultat d’escoltar en profunditat. Per això no et pots estar tres hores escoltant-la com pots fer amb un llibre, perquè si realment l’escoltes necessita una atenció extra.

Al teu web s’hi poden escoltar algunes de les cançons del disc. Trobes correcte oferir els discos gratuïtament per internet?

Comprar discos és una manera de valorar la feina feta

He posat només trossets d’algunes cançons, per si algú es vol fer una idea abans de comprar-se el disc. De fet, si un CD realment t’agrada, pagar 15 euros és baratíssim. Comptant les hores que he dedicat a la composició, i els estudis de saxo només de l’últim any ja no em surt a compte. Per això pagar és una manera de valorar-ho. Si m’agrada una cosa, i a més en trauré rendiment, no em fa res pagar. Jo em compro CDs i els pago molt a gust.

I permetre que la gent se’ls descarregui pagant?

Sí, però en MP3 perd bastanta qualitat. Jo no em descarrego música en MP3 perquè no s’escolta tant bé. En WAV sona infinitament millor! I a més, és important tenir un equip decent, sinó no pots apreciar la música, li estàs fent un flac favor al pobre CD. Però he de dir que poses “El cazador de luz” en un equip cutre i se segueix entenent tot, perquè està bastant equilibrat. És la prova del cotó per saber si un disc està ben fet.