Jordi Casas: El canvi necessari de zona tarifària, a quin preu?

jordi-casasJa fa un cert temps que assistim a un malestar general, especialment entre els usuaris del transport públic, per la situació de discriminació que pateix Molins de Rei per causa de l’anomenat Sistema Tarifari Integrat i que ha generat diverses iniciatives cíviques i polítiques. El tema ha estat tractat en aquest mateix mitjà, però crec precís fer alguns comentaris a l’objecte d’aportar una mica més d’informació.

D’entrada, opino que la reivindicació és absolutament justificada, ja que l’actual sistema tarifari basat en la disposició d’un seguit de corones concèntriques entorn de Barcelona provoca un gran desequilibri territorial a la Regió Metropolitana, creant perjudicis comparatius entre municipis. El fracàs del sistema també es posa de manifest en el fet que el 80% dels viatgers utilitza la T-10, ja que els altres tipus d’abonament, com l’il·limitat o tarifa plana, no resulten a compte pel gran nombre de viatges que requereixen. Els joves son els principals damnificats del sistema, ja que paguen el transport més alt de tota Europa, sense els descomptes d’altres ciutats.

Mentrestant, és precís acabar amb la discriminació que pateix Molins de Rei i d’altres municipis, accelerant el canvi de zona tarifària de 2 a 1 i posar fi a la situació d’abús generada pels excessius augments de la T-10, la més utilitzada. Però, al meu entendre, aquest canvi no es pot produir a qualsevol preu i, en tot cas, cal explicar als vilatans les possibles conseqüències que a nivell impositiu aquesta decisió podria comportar, com ara l’existència de l’anomenat tribut metropolità, recàrrec sobre l’IBI que s’estableix per finançar el transport metropolità.

Però, més important és explicar el risc d’assumir part de l’enorme deute que l’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) arrossega, i xifrat en 540 milions d’Euros. Aquest deute, que està deixant l’ATM a punt del col·lapse, és conseqüència de l’acció combinada d’una menor aportació pública, la caiguda de passatgers i, potser també, d’un cert malbaratament de recursos. Com que el preu del bitllet només cobreix el 40% del cost, la resta l’han d’aportar les diferents administracions, i, com que aquestes redueixen la seva aportació, s’acaben produint augments abusius sobre els títols de transport, que tampoc ajuden a resoldre el problema, ja que el deute de l’ATM creix exponencialment cada any.

El canvi necessari de zona tarifaria no pot dur associat en cap cas l’assumpció de càrregues econòmiques addicionals per a Molins de Rei, ni pot acabar recaient sobre les espatlles dels contribuents. En aquest sentit, cal recalcar que el risc és real i que, per exemple, ja hi ha algun municipi proper al nostre i en una situació similar, que ha descartat sol·licitar entrar a la zona tarifària 1 i esperar la posada en funcionament d’un nou sistema tarifari, per no haver d’assumir part del deute de l’ATM.

Finalment, el govern català s’ha decidit a moure fitxa i anuncia la progressiva implantació a partir del 2015 d’un nou sistema de transport, la T-Mobilitat, que ha d’afavorir la utilització del transport públic amb descomptes i que ha d’adaptar el preu a la mobilitat real de cada persona. No obstant, l’alt cost de la inversió -60 milions d’Euros- fa necessària la participació del sector privat, a través de concurs públic, alhora que se’ns parla d’un “projecte pioner”. Però aquest és un sistema que ja fa anys que funciona amb èxit en d’altres països; com a exemple, podríem parlar de la coneguda Oyster card de Londres o del sistema holandès de targeta sense contacte anomenada OV-chipkaart, vàlida per a tot el país, amb saldo recarregable i amb un preu que es fixa en funció dels quilòmetres recorreguts. La pregunta que ens hem de fer és: per quan la seva implantació a casa nostra?