Adrià Sàbat: Un cartell de Carnestoltes

adria fotoEntenem que quan la publicitat, per vendre un producte X (que no és en si cap dona ni res específicament per a dones), s’empara en la imatge d’una dona tot estampa, cau en el sexisme; bé sigui una dona per vendre sabó de roba o whisky escocès, bé sigui la “noia Tot” enfilada a la Kawasaky de torn al setmanari local, és sexisme publicitari.

És sexista el cartell censurat?

Sí. Perquè quan hom fa publicitat d’una festa popular com el Carnestoltes, la imatge d’unes nues cames femenines amb les calcetes als turmells, esdevé sexista; a no ser que el Camell, la rua i el ball de Carnestoltes hi tinguin molt a veure.

És el cartell en si una expressió de mal gust?, és groller?

La imatge és subtil, se’ns mostra una part del tot, la menys sexual del cos. S’insinua la sexualitat implícita, no s’explicita. És més eròtic que porno.

El context. És lícit que un cartell de Carnestoltes pugui ser sexista?

La transgressió implícita a la festivitat que ens ocupa hi fa pensar. De manera semblant, el 28 de desembre, dia dels Innocents, hom tolera l’engany, el parany i la mentida, conductes reprovables els tres-cents seixanta-quatre dies restants.

El Carnestoltes (tot i que aquesta característica era més xocant en temps menys permissius que els actuals) duu amb si la transgressió, és la seva característica principal. Saltar-se les normes per un dia. Intercanviar-se els papers. Alterar la raó i la lògica. Provocar. I aquest no deixa de ser, ben portat, un exercici higiènic, restitutori, dessacralitzador.

Per Carnestoltes, la gent es transvesteix, i adopta, molt sovint, l’aspecte de les seves pors, dels seus contraris. L’ateu es vesteix de monja, el poruc de monstre, l’anticapitalista de l’home del dòlar aquell del barret de copa que t’apunta amb el dit, l’antimilitarista de guàrdia civil, els homes de dona i viceversa, els docents de les Illes d’embut verd… L’any passat els defensors del Carnestoltes es van disfressar de seguici fúnebre del difunt Carnestoltes.

En aquest context, el cartell de Carnestoltes vilipendiat i finalment censurat abans de donar a llum, és adequat, pel contrast i la composició. (Per no parlar de la impagable publicitat gratuïta aconseguida que els seus detractors han fet amablement de l’esdeveniment.) Que sigui més o menys bonic, ja és qüestió de gustos.

L’ús de la imatge de l’estereotip estètic de dona com a objecte sexual, en la publicitat és constant. La publicitat cerca en l’instint primari dels homes la manera més barroera i eficaç de cridar-ne l’atenció. Hi caiem de quatre potes.

Les lluites socials, la que combat el sexisme, la que combat el capitalisme, la que combat el racisme, la que combat el cofoisme, la que combat l’espanyolisme, esdevenen reptes immensos, eterns, car són lluites feixugues per llur transcendència històrica i perquè són fronts que cremen per totes bandes.

La gent organitzada que milita en aquestes lluites pren més consciència, i s’adona tot d’una del que a la majoria li passa per alt. És normal, ho viu de prop, ho ha estudiat, ha millorat la pròpia conducta, i treballa les maneres de fer obrir els ulls als seus per tal de canviar les coses, en la mesura del possible…

El primer manament raonat que ha de tenir en compte aquesta persona és la capacitat de riure’s de si mateixa i de la causa que noblement defensa. Dessacralització. També la gent compromesa té dret a ser trivial. I esdevé saludable. No es tracta de relativitzar les coses (això és un eufemisme) sinó de demostrar que, de tant segur que n’estàs, dels principis senzills i clars que defenses, pots riure-te’n sense ofendre’ls. Això t’humanitza a tu, i engrandeix la causa.

Quan és pitjor el remei que la malaltia.

Àdhuc, l’afegit de l’altre cartell, el masculí, en pro de la paritat feliç; com molt més encara la retirada rampelluda del cartell no oficial amb una oficialíssima pantomima del govern; com també el requeriment d’algun organisme polític opositor de la dimissió de l’alcalde per la gravetat dels fets, mesures que volien atendre la causa suposadament ofesa, així, per excés, la ridiculitzen.

A vegades, es confon l’afany de denúncia amb el de notorietat, es confon la rectificació amb la hipocresia política, es confon la transgressió amb uns pantalons apedaçats.

Parlem-ne.

Adrià Sàbat Galceran

Recomanacions personalitzades