Euroretractil dos anys després

Bona part dels treballadors acomiadats sense explicacions de l’empresa Euroretractil segueixen sense haver cobrat cap tipus d’indemnització dos anys després. Ara, un cop esgotat el subsidi d’atur, Viu Molins de Rei recupera la seva història a través del testimoni de dues de les víctimes d’alguns empresaris amb pocs escrúpols. 

Ferrer, Campanya i la seva filla posant davant de l'antiga fàbrica // Jose Polo

Ferrer, Campanya i la seva filla posant davant de l’antiga fàbrica // Jose Polo

Dos anys després del final de la fàbrica de retractilats i manipulacions, la vida ja no és el mateix per als treballadors d’Euroretractil 2000 SA, aquells que van ser acomiadats en un matí i sense explicacions per després ser denunciats pel seu patró, l’expresident de CDC Molins de Rei Ramon Olivares, per suposades “amenaces”. La història que va finalitzar amb l’acusació sense presentar-se el dia del judici, i que va donar el salt a diferents mitjans catalans, segueix present en bona part dels seus protagonistes.

Una de les treballadores, Magda Ferrer, acaba de trobar una feina temporal en una empresa similar a la molinenca situada a Rubí. Ho ha fet tot just setmanes després d’esgotar el seu subsidi d’atur. En declaracions a Viu Molins de Rei, Ferrer recorda que durant dos anys al anar a buscar feina li han dit que era “massa gran”. Amb 52 anys, un fill de 21 anys i estudis bàsics, pateix la precarietat laboral des de  dues òptiques: la seva personal i la del seu marit, transportista autònom. Es congratula de que ara a casa hi haurà un contracte com qui troba petroli al mig del mar.

Tot i que ara ha trobat aquesta feina, son temps molt complicats per la Magda. Amb la impossibilitat de poder pagar la hipoteca tots els mesos, Bankia vol desnonar-la del seu pis. “Visc amb la incertesa que un dia em puguin fer fora”, relata angoixada acceptant que amb els ingressos actuals no hi ha suficient per fer front a un deute abusiu. Immersa en aquesta situació, troba un petit fil d’esperança en l’ajuda que li dóna la PAH. “Aquí a Molins estan començant, però a mi m’han intentat ajudar sempre”, relata. El seu cas va estar arxivat durant molt de temps però ara l’entitat financera l’ha recordat.

La Montse Campaña té 40 anys i és llicenciada en Turisme. Tot i que explica que s’ha intentat reciclar estudiant informàtica, encara no ha trobat feina. “Com que sóc llicenciada en Turisme ja no m’agafen en empreses de manipulació com la que estàvem abans”, explica resignada. “El meu marit es troba immers en un expedient de regulació però, com que encara té feina, no tenim dret a demanar cap prestació”, diu amb l’atur ja esgotat. El seu perfil respon al de una persona preparada que no troba un espai per desenvolupar allò que va estudiar en el seu dia.

Acull a la cita amb els periodistes acompanyada de la seva filla, que tot i ser a punt d’acabar la primària sembla entendre la situació i no deixa escapar ocasió per animar a la mare. “No trobava res del meu ram i, com que Euroretractil estava al costat de casa, ho vaig agafar”, diu recordant el moment que va entrar a l’empresa que els va deixar amb el cul a l’aire d’un dia per l’altre.

Pendents de FOGASA

Després de diverses manifestacions i protestes que es van fer notar a Molins de Rei, els antics treballadors d’aquesta empresa es van dividir en dos grups. Amb advocats diferents, alguns dels 33 acomiadats han aconseguit cobrar alguna indemnització del Fons de garantia salarial (FOGASA). Altres, com la Magda i la Montse, segueixen esperant més de dos anys després.

“Vam passar fred i penúries i només ens va servir per acabar discutint els uns amb els altres”, diu la Magda recordant les mobilitzacions. “No va servir per a res”, sentència. “Com a mínim vam fer-li passar una mala estona als responsables de la nostra situació”, admeten totes dues. “El futur, negre”, diuen a la vegada responent l’última pregunta. I és que de forma contrària a les efímeres “males estones” dels seus patrons, les seves són diàries i encara perduren.