Miquel Bernis: Pregó dels Miquels 2013

Viu Molins de Rei ofereix el pregó llegit a la Festa dels Miquels a càrrec del meteoròleg Miquel Bernis, Miquel de l’any 2012. 

Miquel Bernis Molins de Rei, Sant Miquel, 2013

M’hagués anat molt bé fer aquest pregó fa 10 anys, quan estava implicat a l’associacionisme del poble: la JOC, Remolins, Ca n’Iborra… van ser anys de fer moltes coses, d’interactuar i negociar amb l’ajuntament, amb associacions de veïns… de viure el poble, els conflictes, les transformacions, de conèixer els actors… Començar a treballar a Barcelona ho va canviar gairebé tot, i ara es pot dir que em passen més coses a Barcelona que a Molins. Últimament he perdut contacte amb l’ànima del poble.

Visc en un poble que viu a l’ombra de la gran ciutat, encadenat a ella per polígons industrials i altres ciutats ombrívoles. Visc a la comarca amb més mala premsa del país, on si bades et despertes amb un casino a la porta. Visc on els turistes vénen a dormir i els cotxes afaiten els canyissars a cent per hora. Un poble que la gent de fora té problemes per ubicar en la grisor de l’àrea metropolitana. I malgrat tot, mai he sentit l’impuls d’amagar el meu origen. Serà perquè som un lloc singular, on les festes de debò no es paguen, s’enginyen, un indret pioner en respecte pel medi ambient, encara que ser pioner a vegades vulgui dir pagar la ‘novatada’, com amb la calefacció de biomassa. Serà perquè aquí els assassinats es fan amb pastanagues o serà perquè tenim gent desperta capaç d’aixecar projectes educatius innovadors i diaris digitals locals adaptats al món 2.0. Sento que som un poble viu i que des que tinc us de raó ho hem estat.

Un poble que es transforma, en els últims anys hem començat a veure passejar turistes buscant l’estació de tren, hem vist com els supermercats de pakistanesos i els llocs de ‘shawarmes’ creaven una economia d’aglomeració al voltant de la carretera, i ai las!, quan semblava que els problemes de la immigració ens havien passat bastant per sobre, ara veiem com un grup de musulmans vol instaurar un lloc de culte. Una mesquita a Molins, només de sentir-ho se’ns ericen els pèls. Hem posat barreres al camp i ens hem assegurat que ningú la tindrà sota de casa. És evident que el xoc cultural amb el món musulmà és el que portem pitjor, i no em sembla estrany que ens faci respecte una cultura que tenim associada al tracte desigual entre homes i dones, o encara pitjor, al terrorisme. No conec bé la cultura musulmana, ni conec a la comunitat islàmica de Molins, però sé que si tens por, perds el sentit comú i prens decisions que només agreugen els problemes. Ens pot passar que ens entrebanquem en l’intent de gestionar la diferència, ningú ha dit que sigui fàcil, però no ens pot passar que ni tan sols intentem afrontar-la i ens limitem a allunyar-la tant com puguem.

El moment econòmic és difícil, els gegants del món financer s’estan menjant el nostre sistema públic i les desigualtats augmenten cada dia. Però jo crec que donar la volta a aquesta situació pot passar més a escala local i personal del que semblaria. Heu pensat que si un grup de ciutadans d’Arenys no hagués tingut la idea marciana de convocar una consulta al seu poble, potser ara el debat de la independència no seria on és? Penso que la solució pot passar per no donar corda a les multinacionals, i en canvi enfortir els petits actors econòmics que precisament són a prop de casa, al poble. Si comprem fruita cultivada a la comarca ens sortirà tant o més bé de preu i el productor n’obtindrà més diners. Heu pensat que a més a més, les possibilitats que aquests diners tornin d’alguna manera a nosaltres són molt més altes que si els fem passar per un gran mercat d’intermediaris? Si vull comprar uns pantalons curts, està clar que a Barcelona en trobaré vint models, i a Molins quatre, però bona part dels 20 euros que m’hi gastaré marxaran lluny, fins i tot lluny de Barcelona, si els compro a Molins una part més important es quedarà a prop. I així amb tot, no tots els bancs són iguals, ni tots els subministradors de llum, busquem cooperatives, us convido a fer-ho sense por, hem vist els últims anys com grans empreses que semblaven segures i de confiança han caigut o ens han estafat. Sóc dels que penso que aquest sidral només el podem solucionar nosaltres, restant capital i diners als gegants i mirant de fer-lo circular entre nosaltres, la gent que coneixem més, el nostre poble. Això vol esforç, vol dir ser crític, vol dir fer algunes renúncies, vol dir escollir. No som en absolut lliures, estem agafats per molts petits fils invisibles, però n’hi ha molts que es poden anar tallant un per un, si es vol, només cal estar atent, mirar com ho fan els altres i escollir bé l’eina. Estic molt convençut que si gastéssim d’una altra manera els nostres diners el capitalisme no ens faria el mal que ens fa.

I canvio de tema per acabar. No sóc pas home de muntanya, però darrerament he sentit la necessitat de redescobrir l’entorn i em fa la sensació que el tenim prou oblidat. Em pregunto quants dels que sou aquí sabeu d’on ve el nom de l’Ateneu Mulei, i que consti que jo vaig pujar al turó per primer cop fa 4 dies. Algunes de les senyalitzacions per seguir camins de l’entorn estan molt fetes malbé, i en general crec que estem massa poc orgullosos del nostre entorn natural. Tot està tant a prop últimament, que oblidem precisament el que tenim realment a prop. Barcelona té previst un pla per obrir-se cap a muntanya els pròxims anys, i potser no estaria malament que aquí busquéssim també una manera de fer aixecar el cap a la gent i motivar-nos a gaudir i redescobrir l’entorn.

Deixeu-me per acabar felicitar als gegants i geganters pel seu centenari, agrair als miquels que m’hagin concedit el privilegi de ser el Miquel de l’any al meu poble, i agrair l’esforç a tots els que feu viva la Festa Major. El meu pare era un amant de fer-nos arengues com aquesta a les festes familiars, avui segur que gaudiria i patiria veient-me aquí dalt, un record per a ell en l’última ratlla d’aquest pregó.

Visca els Miquels, Visca la Festa Major i Visca Molins de Rei.