Una molinenca participa per tercera vegada a la Matagalls – Montserrat

La molinenca Montse Almato fa aquest any per tercera vegada la Matagalls-Montserrat. Una cursa que si té un adjectiu és, sense dubte, dura. La organització enguany ha limitat les inscripcions i ha inscrit automàticament a aquelles persones que havien fet un bon temps en els darrers dons anys. La Montse n’és una d’elles.

Es tracta d’una dona més de la vila. Una sòcia més del Centre Excursionista de Molins de Rei i una mare més, com totes les que coneixem. Però té un petit afegit. Amb 52 anys, el seu temps lliure el dedica a l’esport. No sols participa en la Matagalls-Montserrat, sinó que va de cursa en cursa, cada una més complicada que l’anterior. La darrera prova en la qual ha participat és la Marxa de les Borges Blanques – Montblanc. Ni més ni menys que més de 50km realitzades en 9 hores i mitja. Aquesta cursa es caracteritza per ser un terreny sense més vegetació que algun arbust. La importància dels arbres en aquestes curses és òbvia i senzilla, l’ombra, ja que l’exposició completa al sol fa més perillosa la participació. Montse Almato va fer els darrers quilòmetres, que és on es troben els desnivells més pronunciats, corrent, ja que segons creia ella, “feia tard”.

Però aquesta no ha estat la única prova que ha fet. En el que portem d’any, ja ha participat en dotze curses de muntanya d’arreu de Catalunya. Bones marques a totes elles. Aquest esport requereix una preparació física i mental molt potent.La mires i veus una dona que cuida la seva imatge. Una dona guapa que els dies de cada dia porta talons i els caps de setmana els canvia per la motxilla i les bambes.

Aquest cap de setmana participa a la Matagalls – Montserrat, una caminada de resistència no competitiva que organitza anualment el Club Excursionista de Gràcia des de 1972. La travessa passa per camins de muntanya entre la serralada del Montseny i el massís de Montserrat. La sortida és a Coll Formic (municipi d’El Brull) a 1.145 metres d’alçada al peu del Matagalls i l’arribada és al Monestir de Montserrat a 709 metres. L’objectiu consisteix en realitzar el recorregut, que cobreix una distància de 83,4 km i acumula un desnivell de 5.980 metres, en menys de 24 hores. És una prova molt dura tant físicament com mental. En plena preparació per a la competició, Montse Almato ha contestat a les preguntes de Viu Molins de Rei.

En què basa la seva preparació abans de participar en una cursa de la duresa de la Matagalls – Montserrat?

És dur, sacrificat; però com diuen sarna con gusto no pica. Com que gaudeixo fent-ho, a l’hora que és dur, em dóna alegria, semblo boja per la muntanya, perquè ric, canto, vaig movent els braços com si ballés… en fi, tot un número! Entreno tres o quatre dies per setmana al gimnàs de la piscina de Molins de Rei. Faig les classes de la Mª Rosa Camps de power pump (per fer peses, muscular i tonificar el cos), també spining (cardio i cames/gluti) i quan puc les de pilates que ajuden a ser elàstica. Els dissabtes o els diumenges, pujo a Sta. Creu, al camí de la Sibèria, al PuigMadrona… faig corrent i caminant uns 12/18 km de muntanya. També procuro anar fent curses de muntanya (Torroella de Montgrí, Begur, Blanes, Cursa de l’Alba…), marxes de resistència més “fàcils”, tot i que totes són dures, com la Molins-Montserrat, Reus-Prades-Reus, Borges Blanques-Montblanc…

Com va decidir començar a caminar sense parar?

Vaig començar tontament, com de vegades passa a la vida. Entrenava al gimnàs, feia culturisme entès com fer peses i dieta, no concursos. Feia classes dirigides i, sobretot, caminava molt i molt, per feina, als carrers del barri del Carmel. Us recomano que un dia visiteu el carrer Llobregós, el Fasthenrath, Bellavista; hi ha unes pendents impressionants, desnivells d’asfalt impossibles. Com que ja pujava i baixava aquests desnivells, una amiga em va proposar d’anar a la Molins – Vilafranca.

Vaig dir que sí, i tot i la por i l’angúnia vaig anar a la concentració de matinada. La meva amiga no va arribar, no ens vam trobar i pensava: “Montse, què fas ara? Te’n vas cap a casa o tires endavant?” No tenia idea de com funcionaven les marxes, quines senyals hi havia, com anava tot plegat… Vaig trobar uns peus que anaven a un ritme que podia seguir i que em van acompanyar fins a Vilafranca. Arribada en 8h.

Quan vaig baixar del tren a Molins, de camí a casa meva, anava com un “madelman”. La resta del dia amb mal de cul, mal de cames i pensant que mai més caminaria. Després, la segona marxa va ser la Reus-Prades -Reus, perquè al tercer dia de la Molins Vilafranca em sentia estupenda amb el meu cos, però el desnivell de la cursa em va provocar mal als turmells una setmana. Vaig decidir que no podia seguir fent això perquè havia de treballar i no em podia lesionar. Poc després vaig fer la marxa del Garraf, i així els últims quatre anys.

Què li aporta tot això? Què tenen aquestes curses que l’han tingut enganxada els darrers quatre anys?

M’aporta energia positiva, em sento bé amb mi mateixa, amb el meu cos i la meva ment. A la muntanya, en aquesta mena de marxes i curses, ningú és més guapo, ni més ric, ni més pobre, ni més jove, ni més vell. Ens ajudem, parlem mentre caminem, a trossos, del que sigui, no ens barallem, ni discutim, i de vegades no sabem de què treballem ni qui som. Només caminem junts una estona, plorem quan arribem i ens animem en els punts difícils. Em sembla que ens fa millors persones i menys aspres, més tolerants i simpàtics.

També m’ho agafo com un repte personal. Em poso a prova a mi mateixa, a veure si encara estic en forma, si sóc capaç, si encara no sóc massa gran. I parlant de ser gran, tinc exemples de dones i homes amb més de 70 anys que caminen davant meu i em superen. Jo de gran vull ser així!

És una manera de superar-me. Cada any, en aquesta i altres marxes, em proposo tres coses: primer, arribar, acabar-la; segon, intentar fer-ho en el mateix temps que l’any anterior i no prendre mal i, tercer, si puc, intentar arribar abans. Aquest any estic millorant temps en 15, 30 i fins i tot 45 minuts abans, estic molt contenta. És divertit, m’ho passo bé i gaudeixo. Si no per què s’ha de fer tot plegat?

La Matagalls – Montserrat és una caminada que cobreix més de 83 quilòmetres amb un desnivell de gairebé 6.000 metres. Tot això, en menys de 24 hores, una prova dura físicament i mentalment, ja només de dir-ho. Com s’aguanta?

El pas del dia a la nit es porta amb alegria i bon humor, de la 1h a les 3h procuro parlar amb els caminaires malgrat que has d’estar pendent de mirar el terra i no pots ni veure la cara de la gent, escolto música amb auriculars d’aquesta forta per no adormir-me… I entre les 3h fins que es fa de dia, aquí és un patiment. El primer any m’adormia caminant pels trossos més perillosos de la Matagalls, pensava: “Ostres Montse que te la fotràs!”. L ‘any passat vaig prendre Coca-Cola i un cafè amb llet amb una xocolatina d’aquestes que només són sucre a Sant Llorenç Savall.

És més important resistir físicament o mentalment?

La Matagalls s’ha de fer amb unes bones cames i entrenament físic; però el 80%, sinó més, depèn de la teva voluntat, de la teva ment, de pensar que pots i que “camina i tira milles”. He vist gent rendir-se a St. Llorenç (l’Oasi) i just a Monistrol, quan “només” queda pujar a Montserrat.

Què és el que porta ja no només a fer-la, sinó fins i tot a repetir?

En el meu cas hi ha una història personal al darrere. La meva mare ha estat control de la Matagalls, al Pla de la Calma, durant anys. Jo mai hi vaig anar mentre ella hi era, perquè això és molt dur i no se m’havia ni passat  per la imaginació. La meva mare va patir un càncer de mama. La van operar i havia fet el tractament. Al setembre ja estava força bé i vaig pensar: “apuntat a la Matagalls sense dir-li res i quina sorpresa s’emportarà quan et vegi allà, al Pla de la Calma”. Era el meu regal. “I si de cas, aquí em rendeixo”, vaig pensar.

Però no hi era. Em vaig trobar les seves amigues, que em van abraçar i es van posar a plorar mentre em deien que guapa que estava. Des del Pla de la Calma vaig trucar la meva mare per preguntar-li què li havia passat, per què no hi era. Penso que aquell dia va estar orgullosa de mi i sobretot perquè vaig fer la Matagalls sencera en una mica més de 18h.

A la segona Matagalls, la meva mare ja es trobava bé, va explicar no sé què de que ja era massa gran per anar-hi i tot plegat, però hi vaig tornar. Tampoc hi era. Un altre cop sí que hi havia les seves amigues, que la van trucar per dir-li que jo havia passat per allà. Vaig arribar a Montserrat acompanyada del Jordi Martínez de Marsay, un luxe d’esportista que ha fet la UTMB dos anys i ha quedat 10è, en més de 18 hores.

Aquest any no sé si la meva mare estarà al Pla de la Calma o esperant-me a l’arribada a Montserrat; però s’ha recuperat i està molt guapa, es troba bé. A més tinc un nou al·licient: arribar, si puc, no rendir-me i estar per allà si la Diana, una noia de Molins de poc més de 20 anys, necessita que acompanyi els seus passos.

Recomanacions personalitzades