Jordi Casas: Els “indignats” i el 22-M (II)

Amb el ple d’investidura del passat 11 de Juny, ha començat oficialment la nova legislatura 2011-2015. Serà un període de dificultats, caracteritzat per les fortes retallades i l’obligada contenció de la despesa pública, després d’anys d’alegries pressupostàries A més, la gran fragmentació política que han deixat els resultats del 22-M a Molins de Rei, obligarà els partits al govern a fer exercicis d’enginyeria política si volen aprovar els pressupostos i gaudir d’una certa estabilitat i marge d’actuació, ja que no disposen de majoria absoluta.

De moment, dissabte 11/06 hem assistit al primer acte d’aquesta tragicomèdia política en que amenaça de convertir-se l’activitat municipal durant els propers quatre anys. De portes en dins, a la sala de plens, s’escenificava el pacte polític CiU-PSC, i s’escollia alcalde per als propers dos anys al socialista Xavi Paz, amb la complicitat sospitosa de PP i d’un vot d’ICV. No cal ser cap analista polític qualificat per veure l’extrema fragilitat en que queda aquest govern  i preguntar si serà capaç de fer front als reptes que l’esperen a causa de la conjuntura socioeconòmica –que està lluny de millorar- i del dèficit de finançament provocat per la situació d’espoli fiscal que pateix Catalunya.

A més de la combinació política escollida per governar, n’hi havia d’altres de possibles, com per exemple, formar una majoria catalanista amb opcions de caire proper al sobiranisme, que impliqués un apropament entre CiU i la CUP.  Segurament, aquesta opció era per a molts inviable, però jo opino que com a tercera força política, la Candidatura d’Unitat Popular tenia l’oportunitat de prendre la iniciativa política i demostrar que, a banda de fer oposició, està preparada per assumir responsabilitats i facilitar la governabilitat, com sí que han fet en d’altres poblacions de Catalunya. En lloc d’això, a Molins de Rei CiU s’ha llençat en braços socialistes, facilitant així que l’alcaldia d’un dels pocs pobles del Baix Llobregat que se’n resistia, estigui ara i durant els propers dos anys en mans del PSC. Només el temps dirà si la decisió ha estat encertada, però, a hores d’ara, estic segur que per a molts vilatans resulta, com a mínim, difícil d’entendre.

Penso que part de l’explicació la podem trobar de portes en fora de l’Ajuntament: precisament mentre a l’interior prenia possessió el nou consistori, a l’exterior es duia a terme una protesta dels anomenats “indignats”, que en mig d’una cassolada ensordidora i amb crits de “democràcia real ja”, impedien seguir el ple als ciutadans que omplien el vestíbul de la Casa Consistorial. El dret a la lliure expressió és fonamental,  però l’actitud irrespectuosa i agressiva amb que els representants escollits pels molinencs van ser rebuts a la sortida no és acceptable. Però és més greu encara quan alguns d’aquests “indignats” formen part d’una opció política que alhora està representada al consistori, i compten amb la complicitat dels seus regidors. La CUP ha d’entendre que  no es pot estar a dins i a fora a la vegada, ni ser part del sistema i jugar a l’antisistema al mateix temps; sens dubte, aquest doble joc serà difícilment comprensible pels ciutadans i a mig termini acabarà tenint un cost polític alt.

En el moment d’escriure aquest article s’acaben de produïr uns fets lamentables, de similars característiques, encara que molt més greus, aquest cop davant del Parlament de Catalunya, seu de la sobirania popular. La protesta pacífica és sempre legítima, però l’ús de la violència i la intimidació sobre els diputats democràticament escollits pel poble de Catalunya resulta inacceptable. Novament, és dins l’hemicicle i seguint les regles del joc democràtic que cal resoldre els molts problemes que té plantejats el país., tal com, per exemple, els diputats –per cert, agredits- de Solidaritat estan fent: presentant una esmena a la totalitat als pressupostos de l’autonomia i la pobresa, proposant com  alternativa els pressupostos de l’Estat propi i la prosperitat, en que, per primer cop, no es té en compte el dèficit fiscal, i només la riquesa que Catalunya genera, i, finalment,  proposant la retallada de sous de diputats, alts càrrecs i consellers.

Per acabar, vull fer notar un cop més l’absoluta manca de referència per part dels “indignats” de Barcelona en relació a la responsabilitat de l’Estat Espanyol envers els drets nacionals del poble de Catalunya i en particular de la situació de discriminació fiscal que patim i que ens empobreix progressivament: de cada 100 € que paguem els catalans en impostos, només en retornen 38. Per quan doncs una acampada, per exemple, davant la delegació de l’Agència Tributària demanant que ens donin allò que ens pertoca? D’aconseguir-ho, de ben segur que ens estalviaríem un munt de retallades.