Les 12 hores de cinema de terror omplen la Peni un any més

Punt i final al XXIX Festival de Cinema de Terror amb l’acte més esperat: les dotze hores de cinema de terror. L’activitat originària del festival segueix sent la més esperada. La passada matinada quedaven pocs seients lliures a la nova platea del teatre de la Peni.

Aquest any ha passat un fet insòlit, i és que una de les pel•lícules programades per la marató, A Serbian Film, va haver de ser substituïda per una altra, pel fet d’estar enmig d’un procés judicial a Donosti que ha dut a l’organització del Festival de Molins de Rei a plantejar-se les conseqüències que podia comportar la seva emissió i optar finalment per no projectar-la. Aquest film va ser substituït per una obra inèdita comercialment: Martyrs de Pascal Laugier.

La resta de films projectats entre les 8 de la nit de dissabte i les 8 de matí d’aquest diumenge van ser The Crazies de Breck Eisner, Hush de Mark Tonderai, Rammbock de Marvin Kren, Primal de Josh Reed i Dracula, la pel·lícula sorpresa d’aquest any. A més a més, abans de començar les 12 hores -a les sis de la tarda- es va projectar el documental “The Splat Pack“, sobre el moviment de directors de terror que van donar un nou impuls a les pel·lícules del gènere durant la passada dècada amb pel·lícules com “Saw”, “Hostel”, “Dog Soldiers”, “Halloween” o “Cabin Fever”.

Abans de les set de la tarda ja es començaven a reunir grups de persones davant del teatre de la Peni per agafar unes bones butaques, molts d’ells portaven entrepans i neveres per passar la llarga nit, tot i que alguns dels assistents que repeteixen l’experiència comenten que també aprofiten la terrassa del cafè de la Peni per picar alguna cosa.

L’espera es va veure amenitzada per una perfomance especialment pensada pel festival de terror i que consistia en la simulació d’un cotxe estavellat a la calçada de davant del teatre. Dins aquest cotxe hi havia tres actors que representaven ser els passatgers d’aquest cotxe sinistrat, i que mostraven ferides profundes. El copilot, a més, treia mig cos pel vidre del davant i tenia convulsions, cosa que feia adonar-se als presents que es tractava d’actors i no de maniquins. La gent que feia cua per les 12 hores s’entretenia mirant sorpresos l’espectacle, donava voltes al cotxe, s’acostava curiosament i feia fotos amb el mòbil.

Just abans de les 8 un altre actor va aparèixer per endur-se els accidentats cap a dins del teatre de la Peni al mateix temps que també hi entraven els assistents. “Ha estat un espectacle molt realista, ha tingut la gent entretinguda sense ser un espectacle amb molt de moviment o diàleg” explicava Sergi Peña, una de les persones que feia cua davant del teatre. Durant les 12 hores dos d’aquests actors van anar fent aparicions durant els descansos entre pel·lícula i pel·lícula, en un escenari també especial per a l’ocasió i relacionat amb el tema d’aquest any: les pel·lícules de carretera.

D’entre els assistents hi havia gent de diferents edats i procedència. L’únic que tenien en comú era la seva afició pel cine de terror: “Vaig a veure totes les pel·lícules de terror que surten al cinema” explicava la Laura Sierra, una noia de 25 anys de Granada que treballa a Barcelona i coneix el festival per la seva amiga Sonia Linares, de 31 anys, que viu a Molins de Rei i que no és la primera vegada que assisteix al festival: “És entretingut, divertit i una forma diferent de passar el cap de setmana”. La Sonia comentava, però, que el fet de tractar-se de pel•lícules en versió original, fa que arribi un moment de la nit que la vista està molt cansada. D’altres persones, per la seva banda, asseguraven que les 12 hores les aguanten molt bé i que el terror fa que no puguis adormir-te en cap moment.

Alguns dels assistents són assidus com l’Alfons Palau de 57 anys que des dels inicis de la marató i només recorda haver-se perdut dues o tres edicions. L’Alfons analitzava positivament la programació d’aquest any: “Vaig anar a la presentació i promet, tot i que la que més nom tenia l’han suprimit. Se n’ha parlat molt, pel morbo suposo”. El seu company de marató des de fa anys, el Miquel Puig de 51 anys explica que abans la marató durava 16 hores, sortien cap a migdia i anaven directament a dinar.